Ja finalitzat el Festival de Sitges
2018 crec que és moment de fer un balanç general, a més
de comentar els títols que més ens han cridat l'atenció.
Abans
de tot, dir-vos que l'edició de l'any 2018 ha estat la segona que La
Zona Morta acudeix acreditada com premsa. Nosaltres intentem trobar
el nostre espai en el certamen donant la cobertura més
gran possible a tot el relacionat amb el cinema
llatinoamericà, així com les produccions catalanes, de
manera que, per aquest motiu, és probable que alguns títols que han
acabat sent claus en el Palmarès no els hàgim pogut incloure en el
nostre programa. Dit això, han estat un total de 34 pel·lícules
les que hem pogut veure, però per desgràcia hi han
hagut títols que han acabat sent importants en l'edició (com
Nancy, May the devil take you o Lazzaro Felice),
que no els hem perdut. Què li farem ...
En tot cas, 34
pel·lícules donen per a molt. Des de Zona Morta estem molt
d'acord amb el jurat de la Secció Oficial a Competició de
considerar Climax com la millor pel·lícula de Festival de
Sitges 2018, perquè és una gran pel·lícula, capaç de
reinterpretar el llenguatge cinematogràfic, ser atractiva visualment
per al públic, i estripar amb el seu missatge. No obstant això,
discrepem molt més amb algunes altres categories, però bé, el
criteri personal de cada un no deixa de ser personal. Aprofitem també
per felicitar a tota l'organització del Festival, que han fet un
treball excel·lent, tenint tot impecablement organitzat, i en
especial al departament de premsa, per tractar-nos sempre
amb afecte i atenció. Només volem reivindicar de cara als propers
anys que l'organització del Festival no oblidi l'essència
autèntica de Sitges, perquè aquest és un festival de gènere
fantàstic i de terror, i per això creiem inadmissible que la
tendència de cara al futur sigui la de marginar a horaris
nocturns el cinema que ha donat sentit a Sitges durant més
de cinquanta anys: el terror. Espero que no ho oblidin,
perquè està molt bé portar a Nicolas Cage, Pam Grier
ja Ed Harris, que segurament elevaran al Festival de Sitges
a la Categoria A dels festivals de cinema mundials com Cannes,
però aquestes personalitats, així com alguns títols de la graella
de programació, poc -o gens- tenen a veure amb l'essència autèntica
del Festival.
No m'enrotllo més. Us deixo el meu Top 5 de
l'edició, un Top que hem elaborat en funció del grau de
satisfacció provocat després d'acabar la projecció de la
pel·lícula, que no vol dir que siguin les millors de res (en les
pròximes setmanes anirem pujant les crítiques de les 34 pel·lícules
que hem vist i en cadascuna d'elles podreu veure el valor que li
considerem). Per a nosaltres el cinema és una experiència i el més
important sempre és passar-ho bé, així que tingueu-ho en compte
quan repasseu el nostre llistat. Aneu al cinema, vegeu
pel·lícules, i vosaltres mateixos també podreu elaborar el vostre
Top. Aquest és el nostre:
Els fanàtics del Black Metall estaran de sort amb Lord of Chaos. Es tracta de l'adaptació cinematogràfica de la novel·la de Michael Moynihan i Didrik Søderlind, una obra que narra el naixement del Black Metall en Noruega de principis dels noranta a través de la banda Mayhem, uns inicis del gènere musical marcats per una sèrie d'actes violents. El suïcidi del cantant de la banda Mayhem, la crema d'esglésies, i l'assassinat del fundador de Mayhem a mans del seu company a la baixa (i alhora cantant del grup Burzum), donen vida a Lord of Chaos. Molta música, molt fanatisme satànic i violència per un tub. També, un passat que no hem d'ignorar.
Clímax és la proposta marciana de l'edició 2018. Els que conegueu a Gaspar Noé sabreu que la seva principal arma en una pel·lícula és cridar l'atenció, i aquesta vegada ho aconsegueix per la seva posada en escena, la seva tècnica per rodar, i el seu fons violent i políticament pessimista. Molt recomanable de veure i gaudir, i escolta, si no vols trencar-te el cap amb idees de rerefons, Climax és també entreteniment pur.
Per a nosaltres la millor pel·lícula de l'any. No és una pel·lícula per a tothom, més que res perquè el seu director Panos Cosmatos prefereix explorar una experiència abans que una història rica en matisos i girs reveladors, i en aquesta experiència es vol plasmar tota classe de sensacions del seu protagonista. Mandy és psicodèlia ultraviolenta, plena de llums violetes i cares de mem de Nicolas Cage, tot sobre una història de venjança. Imprescindible.
Aterrados. Producció argentina que ens va deixar a tots acollonits. Al seu país d'origen ha estat tot un èxit de crítica i públic, gràcies a saber combinar una història amb el bo i millor cinema de terror més contemporani de la marca James Wan, amb una història plena de misteris, morts i sobretot molt realista amb les reaccions humanes. Probablement la millor pel·lícula de terror del 2018. Per cert, Aterrados 2 ja és escrita.
One Cut of the Dead va
ser la sorpresa de festival. Una petita pel·lícula de zombis
d'origen japonès gravada en un únic pla seqüència i que és una
autèntica declaració d'amor a cinema, autoparodiant a
ella mateixa per les dificultats que suposa tirar endavant una
producció de baixíssim pressupost. És molt divertida la proposta,
i molt recomanable de veure amb amics. A Sitges va aconseguir que el
públic s'aixequés i aplaudís durant diversos minuts a l'equip de
la pel·lícula. Inoblidable experiència.
També hi han
hagut altres títols que ens faria força ràbia si no
els esmentéssim. Aquest és un altre Top 5 de pel·lícules que
també gaudim i que per mèrits propis recomanem que no els perdeu la
vista de cara al futur:
-The House That Jack Built:
L'obra d'un assassí en sèrie pot ser art pur. D'això ens parla
Lars Von Trier.
-Abrakadabra: La resurrecció més
perfecta del giallo cinquanta anys després. Si la veus no
us confongueu, és del 2018.
-Buybust: Si us va
agradar The Raid fliparéis amb aquesta
pel·lícula filipina. Un pamflet polític antidroga, explicat
a hòsties, tirs i ganivets.
-Upgrade: Va guanyar un merescut
premi del públic. Entreteniment de Sèrie B, molt canyer i
que ens diu cap a on ens dirigim com a humanitat.
-Muere,
Monstruo, Muere: Premi a millor pel·lícula llatinoamericana. Un
western contemporani amb monstre inclòs, que probablement té les
imatges més fortes del Sitges 2018.
0 Comentaris