El arte de tener siempre razón (libro) - Arthur Schopenhauer

SCHOPENHAUER, Arthur. El arte de tener siempre razón, Barcelona: Empúries, 2005 (Colecció: Singulars 45)

Traducció: Carles Sans

Persona A: -Aquest plat és de color blanc.
Persona B: -Jo penso que no, és negre.

La dialèctica erística consisteix en el que dóna títol a la present obra: l'art de tenir sempre raó. O millor dit, tal com ho expressa el mateix Schopenhauer a l'inici del llibre, "és l'art de discutir, i precisament l'art de discutir per tenir sempre la raó", un conflicte que sorgeix quan l'adversari d'un subjecte rebutja una afirmació, i llavors s'obre la possibilitat que el primer subjecte aporti altres proves contra les crítiques del seu adversari. L'autor proposa defensar a ultrança una raó que no importa si és objectiva o subjectiva, certa o falsa. "La veritat" podria prendre la forma de qualsevol proposta que aparegui en el debat, qualsevol concepte i, llavors, la veritat "real" del debat acabarà perdent interès en detriment del qual hagi defensat el guanyador. Per tant, El arte de tener siempre razón consisteix a derrotar al contrincant a través del diàleg. Schopenhauer, en la present obra, sap com aconseguir-ho amb un llistat amb 38 estratagemes dialèctics per sortir victoriós. I d'aquí derivaria que, sovint, el que discuteix no ho fa per demostrar la veritat objectiva, sinó per imposar la seva pròpia raó i que, d'aquesta manera, poder demostrar que fins i tot les obvietats d'un simple color, com és el blanc del plat que he exposat a l'inici d'aquesta ressenya, si el subjecte és capaç d'aplicar la dialèctica erística, pot imposar la raó subjectiva (color negre), que perfectament pot ser falsa. Per tant, l'únic objectiu de la present obra és saber derrotar el rival en l'art de la dialèctica, saber combatre amb arguments per poder demostrar la veritat que el subjecte vulgui. I fins i tot, L'art de tenir sempre raó va més enllà de demostrar el que algú vol, ja que quan es posseeix la raó veritable també es fa necessària la dialèctica per defensar-la.

L'erística no té res a veure amb la negociació, és l'antònim per excel·lència, ja que en cap cas quan un subjecte tracta d'"enemic" a contra pot haver-hi cap pacte llevat que es vulgui sortir viu.

L'erística s'encarrega de donar arguments i així poder guanyar l'altre verbalment, i d'aquesta manera es desperta automàticament un esperit de confrontació i afany de domini sobre l'altre, perquè, insisteixo, guanyar és l'objectiu. D'aquesta manera, amb molt d'enginy i ironia, el filòsof Arthur Schopenhauer presenta un tractat basat en els tòpics d'Aristòtil, amb 38 estratagemes per practicar la dialèctica i així poder sortir victoriós en un debat, siguin certes o falses les nostres argumentacions. El resultat es va traduir en la present obra anomenada L'art de tenir sempre raó, escrita en 1830, una mena de manual amb unes regles d'or. De totes maneres penso que es fa necessari aclarir quines diferències hi ha entre el que es considera com dialèctica erística i negociació. Crec que la primera d'elles ja ha estat explicada, així que les diferències que s'estableixen amb la seva adversària és que la negociació pretén aplicar l'art de raonar a partir d'una actitud constructiva, i això implica no buscar la competició amb l'antagonista, sinó la seva col·laboració per crear uns fonaments constructius que produeixin una tesi final, respectant així les argumentacions del nostre rival. Per tant, estem molt lluny del que pretén explicar Schopenhauer en aquests 38 estratagemes en què, si cal, cal arribar al joc brut verbal.

Llavors, qui té la raó? El que diu que el plat és de color blanc o el que diu que és negre? Encara que sigui obvi que el plat és blanc, dins l'erística tant el que parla com l'adversari creuen tenir la veritat a la mà, després, possiblement els dos començaran a dubtar, i només a la fi es demostrarà la veritat. Per això Schopenhauher ofereix estratagemes sense tenir en compte si es té la raó objectiva o no, perquè segons ell "ni nosaltres mateixos no ho podem saber amb certesa, i s'establirà [la raó] precisament mitjançant la controvèrsia".

Posteriorment a aquest llistat d'estratagemes, que de bé segur acabaran provocant més d'un somriure al lector per la seva ironia, el llibre es va acabar per desmarcar-se de les reflexions del seu autor per incloure una anàlisi sobre la dialèctica a càrrec del filòsof italià Franco Volpi, anomenat: "Schopenhauher i la dialèctica". En aquesta segona part del llibre, Volpi es contestarà a si mateix una sèrie de preguntes referents a la dialèctica, tocant així diferents perspectives, a més de presentar les visions de diferents filòsofs com Kant o Aristòtil. Però apareix un problema que considero greu, i és que el fet que un altre escriptor acabi agafant les regnes del llibre de vegades pot donar pas a un canvi d'estil narratiu que compliqui la comprensió lectora, i això és el que passa a vegades en aquesta part del llibre. I, en comptes de fer la funció que hauria de tenir aquesta segona part com hauria de ser la d'"aclariment" per a aquells que s'inicien en el món de la dialèctica, acaba convertint-se en un exercici tortuós, excessivament complicat per als novells, i que acaba trencant amb la dinàmica -almenys- curiosa que proposa Schopenhauer en aquests 38 estratagemes.

Per tant, El arte de tener siempre razón es desmarca del que s'entén com negociació, perquè l'erística de la dialèctica el que pretén no és buscar un resultat compartit en un debat, sinó que un rival o l'altre acabi com victoriós. Perquè la lògica no necessàriament ha de ser veritat, només cal creure-la, i per això Schopenhauer ha creat aquesta irònica obra que conté 38 estratagemes per poder guanyar verbalment nostre adversari. També podrà llegir el lector la visió de Franco Volpi parlant sobre la dialèctica, però, en comptes de fer-ho d'una manera propera al lector neòfit, escriu per als experts, i aconseguint sense proposar-s'ho, fer d'aquest curt llibre de tot just 100 pàgines un treball pesat i lent. No obstant això, Schopenhauer, amb la seva banda, ha brindat una obra entretinguda, irònica i curiosa, i tot i que el nivell de l'obra no és per a un públic curiós amb la filosofia, almenys els 38 estratagemes més d'una vegada els acabarem utilitzant algun dia , perquè, si em permet l'atreviment, crec que el plat sí que és negre.