[Crítica] LOVELY MOLLY - Eduardo Sánchez, 2012

-ANY: 2011
-PAÍS: EUA
-DURACIÓ: 99 min.
-DIRECTOR: Eduardo Sánchez
-GUIÓ: Jamie Nash
-REPARTIMENT: Johnny Lewis, Alexandra Holden, Gretchen Lodge, Katie Foster, Tony Ellis, Brandon Thane Wilson, Lauren Lakis, Daniel Ross, Tara Garwood, Kenny Caperton, Todd Ryan Jones, Dan Manning i Greg Cool

Una de les pel·lícules a priori destacades de la present edició de Festival de Sitges potser seria Lovely Molly, la nova proposta del realitzador espanyol Eduardo Sánchez, coautor al costat de Daniel Myrick d'aquesta ganga casual tan reeixit i efectiu com va ser El projecte de la Bruixa de Blair. Tot i que no "innovadora", ja que anteriorment pel·lícules com Holocaust caníbal servien com embrió a l'actualment de moda mockumentary, aquests falsos documentals en què es capten unes imatges en vídeo i posteriorment les veiem mitjà-muntades amb la idea que "això és el que es va trobar gravat". Serà per l'extrema que resulta la proposta de Ruggero Deodato costat de la mala fama de judicis que va patir posteriorment a la seva exhibició acusada d'assassinat, o saber, però la veritat és que el film de la Bruixa va donar en el punt amb una fórmula que reinventaria el cinema de terror tot i no ser nou, però que no es completaria definitivament a manera gestes fins a la força posterior Paranormal Activity ja entrats al segle XXI, i que avui ho vivim a la cresta de l'onada pel que fa a aquest tipus de cinema potser més conegut com a found footage.

Moltes són les propostes que han anat arribant, aprofitant l'estirada de found footage, unes més acceptables que altres, també originals, o altres nyaps infames que evidencien que la mateixa fórmula comença a estar saturada i, com en tot, cada vegada la merda abunda més. Perquè en el fons, el found footage és un gènere que va de perles als realitzadors novells, ja que molt fàcilment es poden amagar mancances en el guió com certes incoherències, diàlegs plans, o problemes més materials com pot ser la falta de pressupost, que en moltes ocasions queda tapat a manera de gasiveria visual en les escenes d'acció. Per tant, és obvi el perquè aquest tipus de pel·lícules són tan populars, ja que són barates de produir i asseguren un èxit comercial encara que la pel·lícula no acabi de funcionar del tot en taquilla. Però, com en tot, modernitzar o morir! No sempre es pot viure d'aquest, i això és el que potser pel·lícules com REC 2 o la seva continuació s'han fet amb el found footage, al donar-li un sentit més útil i intel·ligent als enregistraments, en barrejar-les amb una realització "normal" i així poder justificar el "per què" s'està gravant aquelles imatges sigui amb un mòbil o càmera de vídeo domèstica. D'aquesta manera evitem aquests habituals trams inicials tan vergonyosos, plànols pel que fa a diàlegs, i en general moments nuls pel que fa a aportació a la trama, però completament necessaris perquè funcioni la fórmula, ull! Alguna cosa que per exemple El projecte de la bruixa de Blair, o Greu Encounters -aquesta ja va ser desesperant- entre tantes altres, posseeixen sense vergonya.

Lovely Molly forma part d'aquest nou grup de pel·lícules found footage renovades, de les que no tenen excusa si el resultat final és fallit. És bona? Mala? Doncs a diferència del que s'està valorant per Internet en algunes webs de cinema, la veritat és que m'ha agradat. La present pel·lícula d'Eduardo Sánchez, escrita, dirigida i editada per ell, resulta d'allò més encertat i entretinguda dins del found footage, precisament per saber allunyar-se'n i saber com enriquir la pel·lícula amb aquestes gravacions. Bé, més que a la pel·lícula, el que enriqueix és al seu personatge principal, Molly, una noia humil -Déu, per fi obviem noies rosses de somni-, amb un passat fosc lligat a les drogues, al costat de certs problemes familiars que van desembocar en la mort dels seus pares. Però les coses sembla que ara li van bé, s'acaba de casar amb Tim, i es van a viure junts a la solitària casa dels difunts pares de Molly. Un cop allà, Molly, a causa de la solitud en la qual es veu obligada a conviure a causa de la feina de camioner del seu espòs, comença a veure i escoltar coses. Ella creu que el seu pare encara està a la casa, però només li pot veure ella, i a conseqüència d'aquesta situació angoixant acaba per tornar a l'heroïna, complicant terriblement la seva situació fins a desembocar en un últim terç de la pel·lícula ... -sense voler estripar res- dur i inquietant.

Abans de res, i sobretot, no estem davant d'una pel·lícula de terror. O sí, potser seria més just i correcte dir que estem davant d'un drama psicològic que aprofita el gènere de terror com a mitjà d'expressió de les interioritats de Molly (una brillant Alexandra Holden). Ella està convençuda que el seu pare està a la casa, i a poc a poc anirà distorssionant la seva personalitat fins a arribar a convertir-se en algú autodestructiva psicològicament, però també destructiva, arribant a veure, com a espectadors, un poema de personatge d'allò més interessant. De fet, la pel·lícula és sobre Molly, el que sent, les seves pors cap al seu pare i, tornant al tema found footage, només és capaç de veure-li a ell a través de la visió nocturna d'una càmera de vídeo domèstica. Vaja, que aquesta cambra és el mitjà de transmissió del terror en la pel·lícula, per tant, una cosa important lògicament que ajuda a solapar habilidosament els dos punts de vista que ofereix aquesta com són el drama psicològic i el terror paranormal, encara que estigui en un segon pla vivint al límit del qual es pot considerar real.

A més, Eduardo Sánchez, amb un pressupost ínfim, aconsegueix un treball d'ombres molt senzill, però efectiu que abunda en gran part del film més enllà de les escenes de càmera de vídeo de Molly. I és que no hi ha res més acollonant que la foscor, i jugant amb quatre focus i llums domèstiques d'una casa qualsevol, aconsegueix l'ombra allà on es demana, fins i tot jugant amb alguns contrallums que oculten les reaccions de Molly. Però, i ull, el realitzador Eduardo Sánchez fa alguna cosa amb la càmera realment hàbil i que personalment poques vegades he tingut el plaer de veure, com és saltar aquest eix d'acció que de ben segur tant li van picar a l'escola de cinema on va estudiar, provocant a l'espectador la sensació que alguna cosa estranya s'ha fet, ocorregut. I així, d'una manera simplíssima, però tan intel·ligent tècnicament parlant, el realitzador espanyol ha aconseguit crear terror, sense necessitat de proeses multimilionàries de decorats excessivament carregats, que acaben per destruir la naturalitat, ni plans impossibles amb chorma-keys tipus Matrix. Perquè en el fons, la pel·lícula està escrita tan tècnicament com artísticament amb una tremenda senzillesa narrativa que possiblement als més hiperactius espectadors s'avorrirà i farà abandonar la idea d'intentar connectar amb la proposta que ens planteja el realitzador espanyol, però als quals no , crearà un brillant magnetisme que difícilment farà acusar el film de lent. I és que en el fons, la sensació que un li queda després de veure la pel·lícula és que amb poc s'ha aconseguit molt, fins i tot amb la música, tan senzilla com un simple so d'alta freqüència per crear un sinistre leit motiv, tal com comentava.

Senzilla, molt senzilla i humil, i al meu personalment aquest tipus de proposta que per sobre de tot aposten per idees més que per escenes, fins i tot efectes especials poc encertats, normalment accepto encara que siguin avorrits. Però potser, sent una mica més exigent, haguera estat més apropiat ficar una mica més de carn a la graella, ja que l'evolució de Molly cap a l'estat psicòtic no és que tard excessivament a produir-se, i durant una bona estona del film sembla estar una mica encallat, com si no sabés cap a on dirigir-se, fins a arribar a un final que potser convenç gràcies a un parell d'escenes una mica dures i un més que acceptable final inquietant. Així i tot en general amb poc aconsegueix molt Eduardo Sánchez, plantejant una pel·lícula senzilla, lenta i potser una mica pesada, psicològica per sobre del paranormal, però que sap aprofitar d'una manera intel·ligent la moda del found footage deixant-li en un segon lloc totalment útil i sobretot ben dirigit. Un "jo m'ho guiso jo m'ho com" d'Eduardo Sánchez que malgrat els seus pocs aspectes millorables, ha realitzat un film més que decent, que potser no passarà a la història pel simple fet de ser humil, amb simplement bones intencions que demostren la bona feina del director, però que potser se li demanava una miqueta més, només una miqueta més de generositat.