Recentment vaig recordar d'una
pel·lícula que vaig veure al Sitges 2011 i que va resultar ser una
petita sorpresa malgrat els seus defectes, va ser una d'aquelles
estranyes i arriscades propostes que un fa quan prepara el programa
personalitzat de pel·lícules a veure. Curiosament, aquesta
pel·lícula a la qual em vaig llançar a veure estava situada a la
Secció Oficial a competició, i el seu títol era Mirages, la
primera pel·lícula marroquina de la història del Festival de
Sitges. Segons han explicat des de l'organització, va ser un
descobriment que van fer al Festival de Cinema de Marràqueix i que
no van voler deixar escapar la possibilitat que el públic de Sitges
conegués aquesta proposta tan exòtica i humil, però de molt
bones intencions, fins al punt que Mirages va arribar a ser
descrita molt encertadament com una barreja entre Lost, La
Resplendor i Cube. I així va ser, i el seu
director Talal Selhami, amb gran humilitat i alhora
elegància, recordo que va venir a Sitges a presentar la seva
proposta. De totes maneres he d'assenyalar que Selhami ja
té experiència al Festival, ja que el 2006 va venir a presentar un
curtmetratge anomenat "Sinistra".
Reconec que el
resultat final del film pot provocar reminiscències a altres
pel·lícules, perquè no és una pel·lícula original, i fins i tot
fa la sensació que Selhami desaprofita la possibilitat
d'imprimir a la pel·lícula un segell més personal i així
allunyar-convencionalismes argumentals i certs tòpics que no ajuden
que Mirages ens ofereixi com a espectadors un motiu perquè
la recordem després dels anys. De totes maneres, igualment, crec que
seria molt injust no valorar el plantejament del director i
les seves possibilitats, tot i que en el fons ell no és més que un
artesà que s'adapta a la gran pantalla un excel·lent guió
escrit per Christophe Mordellet, i que potser no ha sabut
aprofitar del tot. Per a això cal partir de la base
que Mirages no és una pel·lícula de gènere fantàstic i
ni de bon tros de terror. La pel·lícula ens explica com un grup de
cinc persones aspiren a ser contractades per una empresa, coincidint
així en la mateixa entrevista de treball. Per aconseguir l'ocupació,
l'empresa els ofereix una prova de la qual poc es podrien imaginar
que acabaran entrant en una espiral de violència i supervivència
enmig de desert.
.jpg)
Abans de res, el film sorprèn per la
seva esbojarrada realització, gairebé sempre rodada amb càmera en
mà i amb un posterior ritme de muntatge precipitat, molt intens.
¿Nerviosisme? ¿Tensió? Molt possiblement el que intenta fer
sentir Mirages als espectadors amb aquesta fotografia és
l'actual situació social que es viu al Marroc, plena de paranoia i
pors que afecten la societat a causa de la crisi econòmica. I,
certament, un cop la història arrenca seus personatges es
veuen tancats en un desert, una presó sense parets de la qual
no poden escapar, i que hauran de lluitar cada un d'ells contra els
seus temors i la seva personalitat, amb miratges macabres que els
conduiran a la bogeria. Per tant, estem davant d'un d'aquells films
en què la situació se'ls va de les mans als
protagonistes, conduint-se a una baralla per sobreviure, i això no
és més que una metàfora real de la vida.
A grans
trets Mirages és una correcta pel·lícula, però que
no despunta, a estones es fa irregular, perdent-se en ella mateixa
amb incoherències o directament fallades de raccord, però
que igual que pel·lícules com L'experiment
(Oliver Hirschbiegel, 2001) aconsegueix despullar com a persones
deixant en evidència la real condició humana davant de situacions
extremes, i això la fa sempre interessant. Potser li falta una major
personalitat a la pel·lícula per deixar una marca permanent en els
àvids esperits el gènere fantàstic, i així hauria aconseguit
que aquest vessant que es vol apropar al gènere guanyés
més múscul i conseqüentment fer del film un producte
molt més sòlid. De fet el més sòlid de la pel·lícula és
precisament quan es vol allunyar del fantàstic (el
"fantàstic" es troba en les paranoies dels protagonistes)
per centrar-se en la seva vena més realista i de crítica social, i
és que aquesta càmera en mà que es passeja pel desert perseguint
als protagonistes mentre agonitzen per la sorra, parlant clar, es fa
pesada i sembla que estiguem veient un film gairebé amateur. Com
comento, Mirages només respira quan el discurs de la feina
dóna pas a la lluita per la supervivència, una bona premissa
que Selhami no sap explotar.
EL MILLOR: La
intenció de Selhami i Mohamed Sellam a plasmar a
la pel·lícula una metàfora de crítica social sobre els problemes
socials que viu el Marroc en temps de crisi econòmica, amb un
argument molt seductor i pinzellades de violència que ajuden a fer
de "Mirages" una pel·lícula que es deixa veure i que
entreté.
EL PITJOR: Que Selhami no sap aprofitar un
guió amb possibilitats, aportant un estil de realització pesat i
que de vegades fins i tot mareja una mica. Tampoc aporta creativitat
en les escenes de paranoia.
0 Comentaris