Quan parlem d'assassins en sèrie solem
fer-ho des de la perspectiva dels esdeveniments tràgics que han
provocat a la societat. Assassinats, tortures, violacions,
canibalisme, etc., detallen fins a quin punt va arribar la seva
maldat (o malaltia, segons es miri), però aquests successos no són
més que la culminació d'un procés de transformació psicològica
des de ja ben joves que els ha portat a fer el que han fet. És
potser aquest origen, aquest "per quin motiu" puntualment
apareixen assassins en sèrie, de què s'hauria de debatre més i
plantejar-se si és possible detectar els casos per així
prevenir-los.
My Friend Dahmer és un biopic de
l'assassí en sèrie Jeffrey Dahmer en què es relata
únicament la seva joventut, l'etapa just abans de començar a
assassinar. Es tracta d'una pel·lícula nord-americana escrita i
dirigida per Marc Meyers en què centra la mirada a les
experiències i entorn de Dahmer, un entorn que acumula tots i
cadascun dels tòpics que podem imaginar en la joventut d'un assassí
en sèrie: entorn familiar distorsionat, sociopatia, fetitxisme pels
animals morts, sexualitat reprimida, allunyament de la llar,
etc. Dahmer va ser això, i Meyers ho explica amb
molta correcció i sense morbositat, a través d'una història que
adapta el contingut de la novel·la gràfica de DERF Backderf,
d'homònim títol.
L'estil que aplica Meyers a
la pel·lícula és d'una correcció que al meu gust és
excessiva. Dóna la sensació que My Friend Dahmer és
un producte pensat per a ser emesos per televisió, i per això evita
recrear-se en certs detalls morbosos que sí que haurien de
tenir cabuda, com ara les matances d'animals, cosa per la qual la
pel·lícula passa de puntetes. La resta és gairebé de pel·lícula
de sobretarda, sense cinefília aplicada tant a la direcció
artística com a l'hora d'elaborar el muntatge, My Friend Dahmer es
limita a complir amb una correcció base estàndard que no denota una
atenció especial des de direcció, ni tampoc a l'hora d'aplicar una
banda sonora que deixi entreveure alguna cosa especial a la
pel·lícula. Només interessant en aquest terreny és la fotografia,
que aconsegueix a través d'un etalonatge que tendeix cap al sèpia,
i que juntament amb el vestuari de l'època, dóna un aspecte retro a
la pel·lícula bastant aconseguit. I és que cal no oblidar que
el context de la pel·lícula se situa en els
anys setanta.
Personalment desconec la novel·la gràfica
de DERF Backderf, i per això el guió he de
valorar-estrictament pel que he vist en la pel·lícula. En ell,
adaptat a 100 minuts de metratge, mostra la lluita de Dahmer per
abandonar la sociopatia que sempre l'havia caracteritzat, i ho fa
intentant cridar l'atenció dels seus companys de classe amb numerets
absurds pel carrer, tot per sentir-se integrat en un grup d'amics de
l'institut. En la pel·lícula, Dahmer necessita
integrar-se entre els seus companys, fer el que ells fan, fins i tot
conèixer alguna noia, tot sigui per acontentar als seus pares que li
reclamen integritat social, però en el fons aquesta nova situació
en què es troba Dahmer, completament allunyada dels seus
veritables desitjos sociòpates, no serveixen per a una altra
cosa més que per fer adonar-se al propi Dahmer que la
socialització amb altres (fer els que els altres fan i gaudeixen, i
en general fer el "normal" per la seva edat), no va amb
ell. A la fi, la naturalesa de cada un sempre acaba imposant-se,
i en el cas de Dahmer, el de la psicopatia. Val a dir que aquest
procés d'adobament psicopàtic del protagonista comença en la
pel·lícula amb prou força i ganxo, però a poc a poc dissipa el
seu interès al no oferir el guió una mica més de
consistència a la qual agafar-se, a causa de la repetició
d'esquemes i el més que previsible desenllaç de la pel·lícula.
D'aquesta manera la força inicial es dissipa, i els 100 minuts de
pel·lícula costen d'acabar.
La interpretació
de Jeffrey Dahmer per part de Ross Lynch és
força encertada. No només la seva caracterització és impol·luta,
sinó que l'actor nord-americà dibuixa un personatge estrany tant en
la seva expressió, com a forma de caminar, mirades, i també en
aquestes situacions absurdes de reclam social. Només potser se li
troba a faltar una mica més de naturalitat en alguns moments, però
en general Lynch està convincent interpretant
a Jeffrey Dahmer.
En resum, My Friend Dahmer és una producció sense risc, però solvent. No s'interessa per demostrar cinefília que convidi a aplaudir, limitant-se a complir amb una obra destinada a passa la tarda. Això sí, segurament estem davant l'única adaptació cinematogràfica decent sobre la biografia de Jeffrey Dahmer, i crec que, si més no, My Friend Dahmer il·lustra tots i cadascun dels tòpics que pot tenir un futur assassí en sèrie. Val la pena un cop d'ull a la pel·lícula, és amena, especialment en el seu començament, ja que tracta sobre alguna cosa que solem apartar la mirada i que aquí es representa sense morbos, sense efectismes, i per tant, amb un hiperrealisme gairebé documental força interessant -i inquietant-.
0 Comentaris