Sóc conscient que infinitat de blocs i
webs especialitzades en cinema de terror ja han parlat de No One
Lives, però tot i sentir-me com un gra de sorra en el desert, per
què no jo també? De fet, els que van compartir amb mi experiència
en el passat Sitges 2012 sabran que tenia un especial interès en la
present pel·lícula, però que per desgràcia me la vaig acabar
perdent a causa d'una incompatibilitat horària. Fins llavors, per un
motiu o un altre he seguit sense veure-curiosament, fins que m'he
decidit, i m'he trobat amb un títol que m'ha deixat... No sabria
dir-ho, però possiblement diria "regirat".
Després
d'un excel·lent i sagnant currículum al Japó, Ryuhei Kitamura es
va llançar a una aventura americana per la porta gran, com resulta
adaptar un conte de Els llibres de Sang de l'escriptor
britànic Clive Barker, com
era The Midnight Meat Train (AKA El
vagó de la mort). Després d'un resultat personalment
excel·lent, Kitamura ha seguit amb un altre títol
carregat de violència i ràbia com és No One Lives, de
tall infinitament més simple i lineal, i que es podria catalogar com
un slasher. Com comentava, "regirat" m'ha deixat, per què?
Una sensació estranya ha envaït el meu cos en acabar la
pel·lícula, i és que venint de Kitamura potser esperava
una pel·lícula diferent dins del seu cànon de bogeria i
brutalitat, possiblement a causa de la sensació que el director ha
desaprofitat el material que tenia entre les mans a la
recerca del camí fàcil com és el de mostrar i no
comptar. És dolenta? No, ja que qualsevol que conegui El vagó de la
mort, Azumi, Aragami o Versus, entre tantes altres, i
per tant assumeixi el tipus de pel·lícula que és, ha de gaudir com
un nan en veure girs narratius, assassinats retorçats i
intel·ligents i alguns diàlegs enginyosos, però el que s'ha dit,
Kitamura desaprofita -sobretot- a un assassí que donaria per
parlar, m'explico:
La pel·lícula explica com un grup de
delinqüents assalta una mansió amb tal de robar objectes per
després vendre'ls i així guanyar diners. No els surt bé i fugen,
però pel camí coneixeran a una parella que sembla enamorada, i que
acabaran segrestant i robant el cotxe per saciar el seu fallit
robatori anterior. Però ràpidament s'adonaran que en
aquell vehicle havia confinat una noia que està molt espantada, i els avisa que fugin i que truquin a la policia, que el
propietari del cotxe que han segrestat és un assassí i els
matarà a tots.
.jpg)
És a dir, una pel·lícula de "caçador
caçat", molt influenciada per pel·lícules de terror-gore
d'assassinats metodològics tipus The Collector (Marcus Dunstan,
2010), i per tant una pel·lícula petita, però disfrutable,
amb molt gore de qualitat sense ser digital - exceptuant alguns
detalls- molt lluny del vagó de la mort, actors pintorescos, i molta
violència, oferint d'aquesta manera el que promet malgrat els seus
defectes de fàbrica com certes incoherències, ritme no lineal, i
pobres actuacions. Fins aquí poc se li pot criticar la pel·lícula
dins dela seva mida. El problema està en el fet que la
pel·lícula necessita més llum per poder veure més enllà de
la superficial, com el fet que Kitamura podia haver
aprofundit molt més en la relació de la noia segrestada amb
l'assassí (Adelaide Clemens), i així conèixer millor aquesta
psique retorçada tan estranya que posseeix. L'assassí (Luke Evans:
Blitz, L'enigma del corb, El Hobbit, Fast and Furious
6) és algú que estranyament en el gènere és molt atractiu, però
que resulta ser un psicòpata molt intel·ligent capaç
d'anticipar-se tots, també fred, calculador, despietat, però en el
fons ell el que vol és trobar algú que l'estimi, que li accepti com
és. I penso que se li podia haver tret molt més suc a aquest
personatge més enllà d'un parell de flashbacks, i així explicar
millor els motius pels quals la noia protagonista aconsegueix que li
perdoni la vida, com a altres, i no com ha fet Kitamura d'escollir
el camí fàcil i acabar configurant una pel·lícula d'assassinats
de la pila on "ningú viu".
Una pena no haver
aprofitat millor a un assassí com el que Kitamura posseïa,
el meu paladar li exigeix més a un director de tant talent i
prestigi, de totes maneres No One Lives està per
sobre de la mitjana de títols anuals de gènere de terror i la
veritat és que se li nota el bon fer i la capacitat que té el
japonès per oferir-nos el que de veritat ens agrada als que estimem
el gènere, com també és la sang i la mala llet. Ufff, que
ganes de Marble City!, la seva pròxima pel·lícula.
Encara que amb aquest regust agredolç que m'ha deixat No One Lives,
crec que la pel·lícula segueix tenint potencial, i una preqüela
seria alguna cosa que podria encaixar bé.
EL MILLOR: La
personalitat d'un assassí atípic al gènere, a més que oferirà a
l'espectador assassinats retorçats molt macos.
EL PITJOR: No
aprofitar tot el potencial de l'assassí i deixar una pel·lícula
massa lineal.
2 Comentaris
Bueno, ya sabes que a mí el asesino me encanta xDDD
ResponEliminaNo en serio, la peli me gustó un montón... la verdad que de ese maratón estuvieron todas muy bien =)
Una película con muchos giros, y con un asesino guaperas...
ResponElimina