Abans que s'iniciés
Rigor Mortis comentava amb un amic les virtuts del
curtmetratge d'Andy Muschietti Mamà (2008), i els defectes en la
seva adaptació al llargmetratge. Les virtuts de el primer
resideixen a la falta informació, de la terror en estat
pur, de la sensació de manca de control -i per tant de comprensió-
que manté l'espectador alerta durant tot just 2 minuts, que és el
que dura. Certament va aconseguir acollonir aquell maleït curt, cosa
que la seva adaptació al llarg no ho va fer simplement per
engegar a rodar aquestes virtuts, justificant-tot i fins i tot ficant
aquest segell Guillem del Toro que tan poc pegava.
Rigor Mortis és una pel·lícula que va en la línia
de l'curt de Muschietti, encara que per desgràcia per
culpa de l'incomprensible que resulta la pel·lícula. Entre
esbroncades, insults i xiulets ha acabat la projecció a
l'Auditori, sembla que no ha agradat gaire, però tampoc
està tan malament, anem a pams.
Com comentava fa en algunes
entrades, Rigor Mortis suposa el debut en la direcció de
Juno Mak en una pel·lícula, encara que anteriorment ja va
treballar com a guionista i actor en diferents pel·lícules, entre
elles la que de ben segur recordarà l'aficionat habitual de Sitges
Revenge: A Love Story (Wong Ching-po, 2010).
Rigor Mortis, apadrinada en la producció per un dels pesos
pesants del gènere de terror al Japó com és Takashi Shimizu
(La Maledicció (2002), Marebito (2004)), suposa el retorn
a la cinematografia xinesa de vampirs que es va realitzar en els anys
vuitanta després Mr. Vampire de Ricky Lau,
una pel·lícula que crearia escola. Val a dir que aquests vampirs
orientals no tenen res a veure amb els que coneixem a occident, sinó
que es desplacen fent salts i amb els braços cap endavant, a més de
tenir una estètica molt diferent, més
fantasmal.
Juno Mak aconsegueix amb Rigor Mortis una
pel·lícula estèticament angoixant i fosca, també amb un to
seriós, creadora d'una sensació de malson magnífica
carregada de moments difícilment comprensibles però rodats amb
estil i nervi. Acolloneix? No, no ho pretén Juno Mak tot i
tenir uns fantasmes "made in Kaidan"
estèticament molt sinistres, un dolent dolentíssim igual
o pitjor, i un escenari perfecte per espantar. Potser l'error més
gran de Juno Mak és enfocar la pel·lícula cap a
l'acció i la fantasia, amb baralles que semblen haver estat extretes
de Matrix en comptes d'aprofitar bé tot aquest arsenal de
malson que el director té entre les mans i fer una pel·lícula
de terror de veritat. I com comentava, són escenes pràcticament
incomprensibles per a l'espectador -a veure, si, Rigor Mortis compte
els deliris d'algú que està vivint aquest estat físic-, però
tant me fa l'argument, ja que visualment Rigor Mortis és
una passada i la justificació , igual que li passa a
Mamà (curtmetratge), no l'ajudaria en res. El que si puc
avisar és que malgrat les influències del gènere kaidan,
aquesta vegada el dramatisme transversal és pràcticament nul.
No està tan malament Rigor Mortis.
Encara recordo el que em va dir una vegada una professora que vaig
tenir: "El cinema no cal valorar-lo en si és una bona
pel·lícula o no, això no és important, el que és important de
veritat és el que et transmet, el que sents al veure-la". Tenia
tota la raó, Rigor Mortis és un espectacle visual
totalment disfrutable, tot i que és una pena no haver estat
enfocada cap al gènere de terror, podria haver estat èpic.
EL
MILLOR: L'estètica. Un disseny de producció que malgrat inundar els
escenaris de FX digitals la veritat és que resulten molt
convincents, i és que visualment Rigor Mortis és una
passada!
EL PITJOR: No haver estat enfocada al gènere
de terror. També vull remarcar que és una pel·lícula "molt
xinesa", i certs elements del folklore xinès l'espectador
oriental no entendrà.
2 Comentaris
Ya sabes mi opinión sobre el pseudo-vampiro atomizador de niños xDD
ResponEliminaPero la estética me flipó =)
A los de McDonalds les iría muy bien para hacer hamburguesas xD
ResponEliminaÉsta y la del Capitan Harlock son las mejores visualmente hablando del Festival (de las 35-40 que he podido ver)