[Crítica] SINISTER - Scott Derrickson, 2012

-DIRECCIÓ: Scott Derrickson
-GUIÓ: Scott Derrickson, C. Robert Cargill
-ANY: 2012
-REPARTIMENT: Ethan Hawke, Vincent D'Onofrio, James Ransone, Clare Foley
-PAÍS: EUA
-MÚSICA: Christopher Young
-PRODUCTORA: Automatik Entretainment, Blumhouse Productions, Possessed Pictures
-DURACIÓ: 110 min.

Si algú s'està enriquint amb el cinema de terror en aquests darrers anys aquests sens dubte són els creadors de l'exitosa Paranormal Activity. Gent que sap situar-se dins de la indústria sabent oferir als espectadors allò que més s'ajusta a les tendències de moment, una cosa molt apreciable veient que pel·lícules de baixíssim cost com Paranormal Activity arrasen a mig món, i posteriorment arribar a crear fins a 3 seqüeles més -fins a la data-. Altres com Insidious també van saber posar-se a l'altura de les circumstàncies, i si bé totes dues són pel·lícules bastant diferents pel que fa a plantejament, no ho són pel que fa a intencions. El cinema de terror torna a espantar, ni que sigui d'una manera tan artificial o previsible com és el fet augmentar els decibels en moments clau, o amagar personatges en la foscor perquè apareguin de cop. Això és el que espanta avui al públic massiu de crispetes, en detriment de bones atmosferes, terror suggerit o personatges inquietants.

Sinister és la nova proposta d'aquests productors tan de moda, i com no podia ser d'una altra manera han apostat per un projecte de semblants característiques, en plantejar una història d'ensurts plena de tòpics i 1000 vegades vista, però centrant-se com a punt d'origen en el Ringu de Hideo Nakata, una pel·lícula que va convertir les cintes VHS en objecte atàvic de terror. Dirigida per Scott Derrickson, aquell que va fracassar amb el remake de Ultimàtum a la Terra, és qui porta les regnes en una història que planteja com un escriptor de prestigi anomenat Elliot es muda amb la seva família a una casa al bosc amb la intenció de buscar la inspiració per escriure la seva propera novel·la. No per casualitat, la casa on s'han mudat té un fosc passat en haver-se produït uns estranys successos amb la família que va habitar en ésser penjats tots ells a l'arbre que hi ha al jardí, i per això Elliot es veu interessat a investigar per si mateix . Però un cop allà, l'escriptor descobrirà unes filmacions gravades amb una càmera Super 8 que contenen imatges violentes tipus snuff, i amb una presència demoníaca amagada entre els fotogrames.

És curiós -o no- que l'argument de la pel·lícula barregi sobretot dues pel·lícules. Si bé podríem estar davant Terror a Amythiville part 15, els tocs a La resplendor de Kubrick també es fan evidents, i això no és una cosa que jugui molt a favor de Derrickson, ja que si bé no és gens original tampoc ho és el seu desenvolupament ple de tòpics, com els típics sons al pis de dalt, objectes electrònics que s'encenen i s'apaguen sols, la filla té una amiga que ningú veu, ... Però la veritat és que s'ha aconseguit una pel·lícula molt entretinguda tot i tenir una història molt convencional. De totes maneres aquesta història planteja una cosa que, si bé tampoc és excessivament nou, sempre és interessant, i és que la pel·lícula parla sobre un tema tan recurrent en el gènere com és la fascinació pel mal, de com i fins a quin punt un pot perdre el cap si descobreix alguna cosa maligna que no hauria d'haver vist. I així, amb un plantejament tant de fórmula com d'història no massa nou en el fons Sinister acaba sortint victoriosa a l'oferir una cosa molt accessible a l'ampli públic poc establert al gènere, i que encara que no sigui un producte arriscat sí que té una columna vertebral bastant solvent que aconsegueix encertar a l'hora de fer por.

El terror es fa generós en molts trams del film, cosa molt d'agrair, i malgrat que juga a infinitat de tòpics la veritat és que acaben sent efectius per la seva originalitat -dins del que cap-. Derrickson juga a dos bàndols: amb les pel·lícules i amb la foscor d'una casa encantada. Les pel·lícules Super 8, que fan de nexe entre passat i present, ofereixen gran quantitat de moments realment inquietants, i que suposen un gran encert per part de director en escollir aquest format per mostrar-los. Per què? Aquestes cintes són un dels principals atractius de Sinister, amb imatges d'aquestes pertorbadores plenes de gra i color sèpia de l'època, molt poc realista, apagada, borrosa, poc ordenada i molt fragmentada, sense so, i en general buida de vida, i tot barrejat amb unes estranyes i inquietants aparicions d'un ésser maligne que s'amaga constantment i que recorden molt a l'excel·lent Shutter (Banjong Pisanthanakun, Parkpoom Wongpoom, 2004). De fet, les intencions de Sinister estan en incrustar d'una manera intel·ligent el format found footage dins d'una història de terror sobrenatural, i amb el Super 8 aconsegueixen alguna cosa acollonant -mai millor dit-. Però també Derrickson juga a espantar-nos amb la foscor de la casa ocultant alguns fantasmes que jugaran a fotre l'espectador apareixent del no-res en qualsevol lloc, tipus Insidious, una cosa que es fa curiós, ja que per quin motiu Elliot mai encén la llum?? Sembla absurd, però és així d'intrigant.

Pel que fa al repartiment és on potser podem trobar més demèrits al film. El protagonisme indiscutible l'hi porta Elliot, interpretat per un correcte Ethan Hawke, que possiblement es porta sobrepès en oferir-nos una espècie de monòleg, com si la resta de l'elenc de personatges no fossin ningú, ja que amb prou feines se'ls veu enrolar amb les intencions de la pel·lícula més enllà de petites aportacions secundàries a la trama sense interès, deixant-los com una mena de maniquins per omplir i que bé podrien haver enriquit el guió. Malgrat això, Hawke està bastant bé, resolent correctament alguns instants de tensió tot i no brillar.

Les pegues també es poden concentrar en la banda sonora i en el tram final de la pel·lícula. La banda sonora, tal com és habitual en aquest tipus de cinema popular, abusa excessivament de recursos sonors arribant a molestar en alguns moments, fins i tot aquest problema d'excessos s'accentua si aquests sons estan ja gastats en haver-se usat en infinitat de pel·lícules. I això molesta, per què demostra així Derrickson que el terror -a vegades en el film- no ve a partir de bones atmosferes creades per la intriga, en què, de vegades, un bon silenci o un simple so pot ajudar infinitament més a aquest ensurt que tant busca. És com si el terror fos creat en un laboratori, i això no té excessivament mèrit, a més d'estar massa gastat. Jo sempre he estat defensor que el so hauria de ser un acompanyant de la imatge, i si per aquelles casualitats té més protagonisme que la imatge és que alguna cosa està fallant.

Tampoc encerta al final, ja que una vegada més -i venint d'aquests productors-torna a ser trampós, no fos cas que la pel·lícula tingui èxit i hagi de tornar a repetir la fórmula, deixant així massa inconcret al final, fins i tot excessivament justificat . De totes maneres, malgrat que Sinister és una pel·lícula de terror mainstream d'aquestes que hem vist mil vegades, està creada amb bones intencions, les d'espantar, cosa que últimament es fa complicat de trobar, així que s'agraeixen les intencions. De totes maneres, preparin espectadors, perquè més d'un ja haurà vist abans la pel·lícula.


EL MILLOR: L'intel·ligent ús de la por per part de Derrickson, en barrejar la imatge lletgista de Super 8, el found footage, i una casa encantada.

EL PITJOR: Que és un producte comercial més carregat de tòpics 1000 vegades vistos, i algun tan pesat com "la nena que veu un amic seu per la casa i ningú més pot veure".