[Crítica] THE CABIN IN THE WOODS - Drew Goddard, 2012

-DIRECCIÓ: Drew Goddard
-PAÍS: EUA
-ANY: 2011
-DURACIÓ: 95 min.
-REPARTIMENT:  Sigourney Weaver, Kristen Connolly, Chris Hemsworth, Anna Hutchison, Fran Kranz, Jesse Williams, Richard Jenkins, Bradley Whitford, Brian J. White, Amy Acker

Molt hem hagut d'esperar fins a poder veure The cabin in the Woods, mesos potser, fins i tot una mica més a causa dels seus seriosos problemes de distribució. I ja se sap, de vegades, qui espera desespera, i desesperat m'anava posant en començar a llegir les primeres impressions sobre la pel·lícula en diferents webs i crítics especialitzats, que van poder veure la première mundial fa uns mesos dins del marc del SXSW Film d'Austin, posicionant pels núvols com un pas més al gènere slasher tal com ho va fer Scream en els anys noranta. I és que de vegades, penso que oxigenar els diferents gèneres cinematogràfics -especialment el saturadíssim de carronya com és el de terror- amb propostes autocrítiques, aquestes són capaços de relluir entre la marea de títols que apareixen anualment. En aquest cas, The cabin in the Woods, instantàniament per a mi s'ha convertit en un clàssic del gènere de terror, en saber furgar la superfície del gènere proporcionant a l'espectador una crítica brutal als seus clixés d'una manera perversa, homenatjar amb respecte i dignament als seus clàssics, proporcionar infinitat de girs insospitats perfectament resolts, i fins i tot tocs lovecraftians!

El responsable d'aquest experiment arriscat és Drew Goddard, un jove debutant habitualment lligat a l'ofici de guionista en sèries de televisió americanes de caràcter més aviat juvenil, i que en aquesta ocasió també ha treballat en les tasques del guió al costat de Joss Wheddon, creant dos una història de caràcter -seguint el seu estil- juvenil que mereix no ser revelada més enllà del seu plantejament inicial. La pel·lícula tracta de 5 joves disposats a passar un cap de setmana en una remota cabana al bosc (curiosament és exacta a la de Evil Dead), un lloc on la cobertura telefònica, GPS i diferents no aconsegueixen detectar. Un cop dins, trobaran un soterrani (Evil Dead?) On s'amaguen relíquies que potser havia estat millor no tocar ...

Un slasher? Sí. Hi ha una "puta" al grup? Sí. Hi ha un atleta en el grup? Sí. Hi ha un estudiant? Sí. Hi ha un ximple? Si. Hi ha una verge? Si. Hi ha un assassí? Més aviat una mena de zombis assassins, però Si. Inicialment poques diferències trobarem amb un simple slasher de la pila carregat de clixés, acudits fàcils, personatges encartonats, escenes previsibles i altres adjectius discriminatoris que se li puguin atribuir a aquest subgènere, però la veritat és que la proposta de Goddard és totalment original i ambiciosa, i per si no n'hi hagués prou, també efectiva. Tan efectiva que de ben segur The cabin in the Woods es convertirà en un títol clau per entendre el cinema de terror actual de l'última dècada igual com ho va fer Scream en el seu moment.

Precisament aquests clixés, buits argumentals, o en general tots aquests elements nocius que van condemnar al rebuig de la premsa al subgènere slasher, en aquesta ocasió nodreixen la pel·lícula, encara que d'una manera completament diferent a la proposta de Wes Craven, i aquest és el principal encert del film. Però el millor és que The cabin in the woods vol anar més enllà al redirigir la pel·lícula cap a la ciència-ficció, però sense oblidar a tota la iconografia de cinema de terror, proporcionant així un últim terç totalment insospitat al principi. Així i tot que ningú s'alarmi, abans d'això viurem un genial survival tipus La nit dels morts vivents, amb alguns ensurts bastant ben assolits al costat d'unes decents escenes gore. Així i tot al que deia, ràpidament veurem que aquesta no és la intenció de Goddard i que fins que no arribem al seu últim terç -fins i tot els últims 10 minuts- no sabrem fins on ens condueix, encara que pel camí podrem gaudir més enllà de l'original proposta argumental, un interessant exercici de reconèixer a tots els gestos de complicitat al cinema de terror que proposa. Perquè el director demostra que és un fan del gènere juxtaposant als fans espectadors -gràcies a tots aquests clixés- a una segona pel·lícula paral·lela ... i fins aquí puc arribar. Perquè el cinema slasher, amb The cabin in the Woods, converteix els seus clixés en cops de peu al cul a tots nosaltres com a consumidors d'aquest que som, i ens faran mal benvolguts lectors, i no pretenc fer paral·lelismes amb les rialles que va oferir Scream -que també les hi haurà- no, aquesta pel·lícula va molt més enllà, molt, amb un plantejament interessantíssim tan ben resolt que convencerà fins i tot als més puristes del cinema de terror, però aquests hauran d'estar oberts de ment i acceptar les regles de joc, i que elements tan bàsics del gènere com l'angoixa o els ensurts no seran més que elements secundaris, ja que molt poques vegades viurem un veritable clímax de tensió.

Sento no poder aprofundir en res, ja que crec que part de l'èxit de The cabin in the Woods resideix precisament en el seu factor sorpresa, i parlar més del compte seria estripar-la i fotre a l'espectador. Perquè la història té cohesió suficient per mostrar el que vulgui -i aquí part dela seva gràcia-, destapant així la veda a infinitat de possibilitats sense perdre una coherència, i aquí també està una altra de les claus del film, saber no decaure en l'àmbit de guió en permetre totes les llibertats que vulgui. Aconseguint així un guió potent, però alhora ferma i coherent, ple de girs argumentals, propostes paral·leles, en un entretingudíssim espectacle visual dedicat a pestanyejar a l'espectador picat d'ullet a infinitat de pel·lícules, des d'El venjador tòxic a Evil dead -o fins i tot Cube-, entre d'altres. També molt d'humor negre nascut de la sàtira al slasher, i fins i tot la ciència-ficció té lloc a The cabin in the Woods, amb monstres de tota mena que oferiran una orgia sagnant en el seu tram final digníssima de ser recordada.