-TÍTOL ORIGINAL: Busanhaeng
Més enllà del canvi al cinema
convencional que ha fet Yeon Sang-ho després de les
seves dues pel·lícules d'animació
(The King of Pigs i The Fake), Train to Busan guarda
molts més canvis. Aquesta significa la seva introducció al gènere
de terror i sobretot a un gènere zombi que avui dia viu en la més
absoluta decadència més enllà dels productes sorgits per
Robert Kirkman que, tot sigui dit, en el fons no satisfà
al fan del subgènere. Train to Busan és la
dignificació del subgènere, una pel·lícula de la qual els
aficionats als morts vivents (o, infectats, com diran els puristes)
poden sentir-se orgullosos, i no tant per les seves metàfores en
qüestió de crítica social al més pur estil Romero , o
de gore desenfrenat com feien els italians, sinó simplement amb una
pel·lícula senzilla, ben rodada, amb emocions fortes, algun
ensurt, i poc més. En fi, el gènere sol demanava això, i no era
tan complicat.
Train to Busan arrenca ja amb
una aparent infecció a Corea de Sud de la qual no s'explica per què
ha aparegut, i només se sabrà l'"on" cap al final de
la pel·lícula. Cal no oblidar que en aquest mateix 2016 l'altre
film de Yeon Sang-ho, Seoul Station, actua com a
preqüela de Train to Busan i que per tant
servirà per explorar com s'inicia l'apocalipsi a Corea. L'acció de
la pel·lícula transcorre a través d'un pare i la seva filla a dins
d'un tren que es dirigeix cap a Busan, un lloc on es diu
que està absent de zombis i per tant és la salvació per a uns
passatgers que veuran com el seu viatge no és del tot
tranquil ...
A mig camí entre Snowpiercer i Guerra
Mundial Z, Train to Busan va significar un
gran èxit de taquilla a Corea de Sud, i si no recordo malament és
el títol coreà més taquiller de la història de país. És, en
definitiva, el que nosaltres coneixem com un "blockbuster",
amb les seves virtuts i els seus defectes. Si bé Sang-ho és un geni
dirigint les escenes i a més el reforç que li aporta
el CGI és per treure el barret (o acollonir-millor dit),
la realitat és que no deixa de ser un títol comercial i
elements tant de gènere com el gore o la violència
extrema queden relegades a la dissimulació. Una pena. Però vull
insistir que Train to Busan és una pel·lícula
molt ben realitzada, amb escenes d'acció brutals que aconsegueixen
deixar sense alè a l'espectador, capaç d'acollonir quan
toca, i també emocionar en moments de desesperació. Tot això
gràcies en bona part a un director que ha apostat per una direcció
de les escenes molt acurada i que ha sabut utilitzar
una BSO excel·lent, cosa que no se sol apostar fort en
títols d'aquest tipus i que aquesta vegada s'ha fet i ha quedat de
luxe.
Com a l'inici apuntava, Train to Busan s'allunya
dels anteriors films del director.
Tant The King of Pigs com The Fake són
pel·lícules d'animació adulta que tenen com a denominador comú el
pessimisme en l'ésser humà, en l'absència de bondat en les
persones, i en general una sensació depriment que convida a
tallar-se les venes. És tot fosc i no hi ha sensació que la
llum pugui aparèixer en cap moment (fins i tot literal, perquè
sempre està ennuvolat). Train to Busan és una
altra cosa i es nota que darrere d'ella hi ha uns productors
interessats a donar esperança a la societat. Yeon Sang-ho
ha renunciat aquesta vegada al seu estil per fer una pel·lícula
contrària al seu cinema, molt esperançadora en l'ésser humà, i
que fins i tot en els temps que correm amb el tema dels refugiats
sirians a Europa, es pot entreveure una subtil crítica als països
que tanquen les fronteres. De fet, "Busan" significa
l'esperança per als protagonistes de la pel·lícula.
En fi, Train to Busan és d'obligat visionat. Cal veure-la, i sobretot aquells que gaudeixin amb el cinema de zombis o infectats perquè no els defraudarà. Potser, tal com va dir Àngel Sala en una entrevista, al cinema Coreà li sobra en general uns 15 minuts i en això estic d'acord, però en aquest cas els 120 minuts de pel·lícula realment passen en un sospir. A més, Sang-ho demostra un cop més que és un director amb gran potencial, molt jove, i que no ha tingut problemes en fer el salt als grans pressupostos i a les càmeres digitals. És a dir, que és el puto amo! Directors de gran calibre com Mamoru Oshii han fracassat en l'intent. Ja només desitjo que Seoul Station, un film aquest cop d'animació, ofereixi una història més rica en matisos, més adulta i fosca, tal com el cinema d'animació de Yeon Sang-ho ha fet en les seves dues anteriors pel·lícules. L'espero amb ganes.
0 Comentaris