-ANY: 2021
-DURACIÓ: 84 min.
-PAÍS: Regne Unit
-DIRECCIÓ: Prano Bailey-Bond
-GUIÓ: Prano Bailey-Bond, Anthony Fletcher
-MÚSICA: Emilie Levienaise-Farrouch
-FOTOGRAFIA: Annika Summerson
-REPARTIMENT: Niamh Algar, Sophia La Porta, Michael Smiley, Vincent Franklin, Max Bennett, Adrian Schiller, Nicholas Burns
-PRODUCTORA: Silver Salt Films, BFI Film Fund, Ffilm Cymru Wales, Film 4
A Regne Unit saben molt bé el que són les Video Nasties dels anys vuitanta. També, per norma general, els fans del cinema de terror. Per la resta, direm que van ser totes aquelles pel·lícules que el sistema censor britànic dels anys vuitanta va decidir prohibir pel seu contingut violent. Aquest cinema “desagradable” va inspirar editorials, legislació i protestes, així com consumisme i admiració.
Malgrat que Censor gira entorn d'aquestes pel·lícules no és necessari ser-ne un expert per seguir-la. És un film britànic dirigit per la debutant Prano Bailey-Bond i que protagonitza Enid (Niamh Algar), una noia que es guanya la vida retallant les pelis violentes abans de ser llençades al mercat. Censor esquiva amb intel·lígència els patrons més bàsics del gènere i centra la història cap al relat d'ansietat personal, en una història que barreja la ficció i la realitat, i on Enid tracta d'entendre per què se sent atreta per les pel·lícules de terror desagradables.
Un dia, un home mata la seva dona i es menja el seu rostre suposadament després de veure Deranged, una pel·lícula de 1974 inspirada en Ed Gein. Enid abans del succés havia supervisat la cinta, i la premsa britànica més sensacionalista ho descobreix i dóna peu a generar un escarni social contra ella amb trucades intimidatòries a casa seva.
Lluny de sentir odi pel seu ofici i el cinema que supervisa, Enid sent cada cop més interès per aquest, en concret per les pel·lícules d'un productor de les pel·lis fictícies Don't Go in the Church i Asunder, que li recorden estranyament a la desaparició de la seva germana Nina fa anys. La seva investigació no la condueix cap a les respostes que espera.
El to fosc i apagat de la pel·lícula, i fins i tot podríem catalogar-lo de malhumorat, va en consonància amb l'estat d'ànim reprimit d'Enid amb relació a la seva feina i la incertesa de la desaparició de la seva germana, plasmat gràficament amb el seu aspecte “lletjós”. I l'evolució de la trama barreja cinema convencional amb el vell cinema de 35mm i 8mm, així com el vídeo, otorgant-li un romanticisme que no passa desapercebut. Tot plegat té un sentit que proporciona una estètica i conseqüentment valor.
A tot això Censor és una pel·lícula que s'esforça en sustentar una sèrie de girs narratius que amb prou feines s'aguanten amb pinces. És confusa, i el pitjor de tot és que és poc reveladora. Però malgrat la ficció més estricta del film la directora Prano Bailey-Bond també té interès a parlar sobre la hipocresia en el discurs polític conservador britànic dels anys vuitanta i en com els censors servien com una espècie de cap de turc, i aquí és tot més evident. “Com podem fer correctament la nostra feina quan la burocràcia del govern ens aterra constantment”, diu un company de professió d'Enid. També, s'aprecia certa crítica per part de la directora quan la protagonista veu repressió policial contra manifestants a favor dels drets socials -és a dir, violència- per televisió, en contrast a la seva professió basada en la censura de la mateixa ordenada per les institucions.
Censor no perd el temps i amb poc menys de 80 minuts ja està enllestida. Un ritme massa ràpid que no ajuda a mastegar bé les idees i arriba a una catarsi final que els fans del cinema de terror aplaudiran, pero pocs entendran. Tot poc consistent, però es nota passió al darrere per part d'una debutant descarada i que sense cap mena de dubte és amant del gènere.
0 Comentaris