[Crítica] DEMONIC - Neill Blomkamp, 2021

 

 

-ANY: 2021

-DURACIÓ: 104 min.

-PAÍS: Canadà

-DIRECCIÓ: Neill Blomkamp

-GUIÓ: Neill Blomkamp

-MÚSICA: Ola Strandh

-FOTOGRAFIA: Byron Kopman

-REPARTIMENT: Carly Pope, Chris William Martin, Michael Rogers, Andrea Agur, Nathalie Boltt, Terry Chen

-PRODUCTORA: AGC Studios, Oats Studios

 


 

 

 

El sud-africà Neill Blomkamp és avui un dels directors especialitzats en ciència-ficció més respectats del moment. La seva marca local la va fer a District 9 i Chappie, per a posteriorment travessar l'atlàntic i gaudir d'un major pressupost i lluir-se amb Elysium. Ara arriba Demonic, rodada a la Columbia Britànica amb un baix pressupost i en temps de pandèmia, però el més destacat és que aquest film suposa la seva primera incursió al gènere de terror.


La pel·lícula se centra en Carly (Carly Pope), una noia amb malsons terrorífics sobre la seva mare Angela (Nathalie Boltt), qui compleix condemna a la presó per incendiar un hospital i matar desenes de residents. Carly té sentiments no resolts sobre la seva mare i té coses que li agradaria dir, però ara, ella està en coma i no pot parlar. Si més no això creu. Perquè un dia la companyia Therapol convida a Carly a participar en un experiment d’alta tecnologia dissenyat per permetre la comunicació subconscient en un espai virtual. Un cop es retroben, Carly descobreix que hi ha un rerefons terrorífic al seu estat de salut.


Blomkamp planteja un psicodrama íntim sobre una relació mare-filla que ràpidament acosta cap a la ciència-ficció i posteriorment cap al terror. A través de la tecnologia, Carly pot accedir a través d'un avatar a dins d'un espai virtual semblant al que ofereix el famós videojoc The Sims, per a viure des de dins un exorcisme. No negarem que la idea és fresca i resulta engrescador a continuar el seu desenvolupament, però Blomkamp deixa a mig gas i opta per dirigir la història cap a un terreny més recurrent. Diguem que Demonic va de més a menys, sent tot massa conegut pels fans del gènere en el seu tram final, amb situacions que intenten mantenir un grau de tensió fort i algun espant, però es veu tot massa trillat, amb una barreja de monster-movie/exorcisme/fantasma massa allunyada de l'interessant plantejament inicial.


Sap greu dir-ho, però l'anunci d'una nova pel·lícula de Neill Blomkamp fa esperar-nos quelcom més, i no amb relació a la posada en escena, que en aquest cas és austera però ben ajustada al to íntim del plantejament, sinó amb ambició narrativa. Aquell espai virtual obre la porta a un terreny gairebé inexplorat en el gènere de terror i la possibilitat a viure des de dins de la ment un exorcisme, com si es tractés de Matrix, és fresc i interessant. Les possibilitats a la desorientació onírica de Carly i recuperació de traumes enterrats es desaprofiten, per donar peu a una arquitectura de l'horror amb gust ranci.


És sens dubte la pel·lícula més íntima i reflexiva de Blomkamp, però també la més fallida. Va de més a menys, i estem convençuts que Demonic agradarà més als interessats en la ciència-ficció que als fanàtics de l'horror, però tots sortiràs decebuts. Sens dubte el més interessant del'obra és la presència al film d'una entitat monstruosa en forma d'ocell, que Blompkamp interpreta com la bogeria hereditària; així com també la lluita del Vaticà per cambatre-la a través d'un alter ego virtual de la protagonista. Tot plegat mola molt, llàstima que tot quedi a mig cuinar i el director no prengui les decisions més encertades.

 

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris