-ANY: 2021
-DURACIÓ: 107 min.
-PAÍS: França
-DIRECCIÓ: Julia Ducournau
-GUIÓ: Julia Ducournau
-FOTOGRAFIA: Ruben Impens
-REPARTIMENT: Vincent Lindon, Dominique Frot, Agathe Rousselle, Nathalie Boyer, Myriem Akeddiou, Théo Hellermann, Anaïs Fabre, Mehdi Rahim-Silvioli, Lamine Cissokho, Céline Carrère, Mara Cisse
-PRODUCTORA: Kazak Productions, Frakas Productions
Una nena queda greument ferida després de patir un accident de cotxe mentre viatja amb el seu pare. Per curar-la, li posen una placa de titani al crani, que li deixa una terrible cicatriu. Quan surt de l'hospital comença a sentir atracció pels cotxes, i en especial pel titani.
Titane són moltes coses. Desde un film de ciència-ficció proper a Crash de David Cronenberg, a un brutal slasher, a un film amb discurs social, i per acabar en un body horror que et deixa amb la boca oberta. Julia Ducournau és molt ambiciosa, però potser massa i li acaba passant factura, amb un resultat no tant rodó com Raw, el seu anterior film. I és que tot aquest poti-poti d'estils narratius despisten a l'espectador i la pèrdua de ritme a la segona meitat el fa tot massa llarg, però Ducournau ho aprofita per reflexionar sobre moralismes relacionats amb la identitat, la sexualitat, el gènere i les relacions afectives. Diguem que Ducournau no perd el temps.
Tot plegat evoca a l'espectador a un retrat de la brutalitat del cos en la transformació, l'adaptació, el sexe incomprès i la bufetada com a mostra d'afecte. A Titane tots són personatges que no acaben de trobar el seu lloc al món de la mateixa manera que la protagonista de Raw, qui, per cert, té una breu però divertida aparició. La diferència principal amb l'anterior film és que aquí ens diuen més coses, llàstima que també més encriptades i això sol allunyar al públic més generalista. El que si l'ajuda són puntuals escenes d'humor que ajuden a donar oxigen a una trama plena de capes, destacant la que mostra una reanimació a ritme de La Macarena. Brutal.
Però més enllà del discurs, que podrà entusiasmar més o menys a l'espectador, l'única veritat és que Julia Ducournau dirigeix de meravella. És una passada tota la feina de relacions entre “pare-fill”, entre Vincent i Alexia, que catapulten a una escena final que emociona i horroritza, tot alhora. I tot el tram inicial més centrat en el cinema de terror, la veritat és que sense grans virgueries darrere la càmera Ducournau demostra una ètica plausible, en saber dotar les imatges d'erotisme quan toca, d'esgarrifar quan toca, i d'emocionar quan toca. Titane és un film violent, però també tendre, dramàtic i eròtic quan toca.
Per altra banda, és probable que no s'estigui parlant prou d'Agathe Rousselle, una actriu que demostra una entrega absoluta a interpretar un personatge polièdric, que li exigeix sensualitat, força, dramatisme, i fins i tot la seva integritat física. A més, està ben sostinguda per uns efectes de maquillatge i efectes especials molt encertats, amb un embaràs visualment molt realista, a més de tota la supuració corporal d'oli de cotxe per diferents orificis. L'escena del part mereixeria un paràgraf a part, però creiem que és millor descobrir-la amb el mínim d'informació possible.
Titane és una pel·lícula que creix a mesura que passa el temps. I si algú pregunta si es tracta d'una pel·lícula de terror doncs la resposta és “sí”, Titane representa el que és, i també ha de ser considerat el gènere de terror.
0 Comentaris