La caspa també existeix. I no em refereixo a les restes de pell morta flotant entre els cabells, sinó al cinema de baix pressupost dolent, el que provoca vergonya, el que no té timidesa a mostrar les seves influències descarades basades en un recent èxit de taquilla, i, per tant, es tracta d'un cinema que no és més que una còpia barata i mal feta d'una altra pel·lícula. Ara em toca parlar d'un d'aquests diamants en brut, i parlaré d'un diamant perquè de caspa hi ha de molt divertida, i també de vomitiva, però en aquest cas es tracta del primer tipus. El seu nom és El tresor de la deessa Lluna, una pel·lícula de 1987 molt influenciada per l'èxit massiu que va tenir Indiana Jones en aquells temps amb les seves aventures exòtiques, concretament amb la seva segona part, la de "El temple maleït".
.jpg)
La pel·lícula va ser rodada
íntegrament a Mèxic, a la localitat de Mazatlán, situada a l'oest
del país, i és allà on comença la història d'El tresor de la
deessa Lluna, en què una ballarina anomenada Lu (Linnea Quigley)
és segrestada per uns pirates i portada fins a un antic
temple Maia on encara habiten nadius. Tots ells van pintats
de blanc i amb roba tribal, i en veure Lu la reconeixen
ràpidament com una descendent de la seva tribu. Els pirates ja ho
sabien des del principi, i no tenen bones intencions. Mentrestant, un
grup de joves amics de Lu intentaran rescatar-la i de
passada aconseguir el tresor de la deessa Lluna custodiat
per Maias. Un argument ple de possibilitats que el seu director
José Luis García Agraz, juntament amb el
guionista Asher Brauner, no desaprofiten malgrat les seves
evidents limitacions pressupostàries.
No enganyar a ningú,
"El tresor de la deessa Lluna" no és una pel·lícula amb
cap virtut, però és capaç de fer passar una bona estona a
l'espectador amb un bon grapat de situacions passades de rosca, molt
diferents entre elles pel que fa a escenaris i situacions (la clau de
l'èxit del gènere d'aventures), i aportant un punt d'humor que, si
bé a les pel·lícules d'Indiana Jones ja es podia percebre i
funcionava de meravella, a El tresor de la deessa Lluna també
funciona força bé. Pel que fa a Linnea Quigley, ella és
l'encarregada d'aportar el punt sexy a la pel·lícula, a més
d'interpretar un personatge singular a la seva carrera per les dosis
d'humor que desprèn. Tot això cristal·litza en un film entretingut
malgrat les seves mancances de pressupost com comentava, que es poden
percebre fàcilment en una pobra (i sovint escassa) escenografia molt
encartonada.
En definitiva, no estic parlant d'una bona pel·lícula, però sé que tampoc no ho pretén ser. Simplement, es marca com a objectiu distreure sense cap mena de complex tot aquell espectador menys exigent, l'espectador familiar que busca distracció un dissabte a la tarda després de dinar sense trencar-se les banyes amb històries reflexives de molt llavió i poca acció. Una pena que la pel·lícula es tracti avui d'una veritable relíquia cinematogràfica dificilíssima d'aconseguir, i penso que es mereix ser recuperada per unes televisions d'avui que, personalment, estan acostumant tots aquests espectadors familiars a un cinema d'alts pressupostos -sigui amb estrelles de cinema o efectes especials- quan precisament això és només la cara superficial del cinema, en detriment d'un estil que avui anomenem "independent", basat en, simplement, fer el que doni la gana al director d'una manera descarada. Com deia, El tresor de la deessa Luna és una bona pel·lícula dolenta, un diamant en brut mar de divertit que demana ser reivindicat, igual que una manera de fer cinema.
El següent que vindria es tracta d'una
joia oculta entre tota la carnassa de l'Empire Pictures: Noies
de Fraternitat a la bolera
("Sorority Babes in the Slimeball Bowl-O-Rama"),
o el que seria el seu títol alternatiu al continent sud-americà:
"Joc Infernal". D'aquesta manera la relació
fetitxe entre el caspós director
David DeCoteau i Linnea Quigley continuaria
ampliant-se, en aquest cas, amb un film divertidíssim i molt decent
on per fi es consolidaria definitivament l'actriu en la interpretació
de personatges amb rols importants i sense tanta "necessitat" a
despullar-se, una cosa que ja es va poder entreveure a l'anterior
film comentat El tresor de la deessa Luna.
El seu
argument és una collonada: dues noies volen entrar en una
germanor de noies rares que es fan anomenar Tri-Delta, i que es
dediquen a fer bruixeria i coses per l'estil. Però no aconsegueixen
superar la prova (basada a ser copejades al cul mig nues
i aguantar el dolor...??), i és per això que el grup Tri-Delta
ofereixen a les noies una prova de valor en una antiga bitllera, quan
sigui de nit i romangui tancada. Però allà les coses surten
malament, i sense voler-ho el grup de joves acabaran despertant un
dimoni amb forma de gos i que té poders sobrenaturals. Aquest
argument està basat en un curtmetratge de 1902
anomenat The Monkey's Paw, un conte de terror anglès
dirigit per William Jacobs Wymark en què un mico
talismà concedeix tres desitjos, però els desitjos vénen amb
un enorme preu a pagar per aquells que ho demanen.
Linnea Quigley interpreta Spider,
una altra punk amb mala llet que, per casualitat, el grup
de joves es troben robant a la bolera. I dic amb mala llet perquè a
la pel·lícula Linnea es baralla, i ho va fer amb tant
d'ímpetu que fins i tot va arribar a lesionar-se en una d'aquestes
escenes, concretament la que rivalitza amb l'actriu
Robin Stille (Babs). Però sembla que no va ser casualitat
que Linnea acabés lesionada en aquella escena de baralla
amb Robin Stille, ja que segons explica l'actriu americana
en alguna entrevista Robin Stille tenia begudes sempre al
set de rodatge, era alcohòlica, i segurament és per això que el
1996 va acabar suïcidant-se.
D'altra banda, cal no
oblidar que per primera
vegada Linnea Quigley i Brinke Stevens protagonitzarien
juntes una pel·lícula, encara que és cert que ja van treballar
juntes a Fatal Games, però van ser uns rols imperceptibles a
causa de l'eliminació dels seus cameos al muntatge final del film. A
més, cal incloure l'explosiva Michelle Bauer en el
repartiment, una noia que ja comença a ser habitual en aquest humil
article, i així, per primera vegada, el trio femení de luxe del
cinema de terror de sèrie BZ dels 80 treballarien
juntes en una pel·lícula (tot i que caldria matisar, ja que les 3
van participar juntes a The man who wasn't there,
el 1983, una pel·lícula en què les 3 apareixen juntes en una
escena amb un cameo gairebé imperceptible). Aquest fet es repetiria
només una segona vegada: a Nightmare Sisters, que en
parlaré a la següent entrada.
Noies de fraternitat a la
bolera és genial!! Tota l'essència dels vuitanta en una
pel·lícula molt gaudible, i que formaria part d'un trio de
pel·lícules que tenen coses en comú: el mal s'allibera sense
saber-ho per error d'un grup de persones. Aquestes pel·lícules són
la ja comentada El retorn dels morts vivents (1985), la present
pel·lícula, i La nit dels dimonis (1988). No sé quina serà millor
de les 3, em nego a quedar-me sol amb una, encara que el cert és que
Noies de fraternitat a la pista de bitlles és la més desconeguda de
les 3 i mereix ser reivindicada com més aviat millor. És una
pel·lícula que ho té tot: conya, diàlegs inoblidables (PE: "Crec
que se'm posarà el dit com la verga d'un ruc"), un dimoni en
forma de gos que ben segur inspiraria molts anys després
la saga de Wishmaster (Robert Kurtzman, 1997), una
mena de zombi que es transforma en Elsa Lanchester a
La núvia de Frankenstein (James Whale, 1935), màgia, música
punk vuitanta, tocs gore, perversió per part del grup masculí, i
algun que un altre nu, i sense oblidar el trio d'actrius més
important del gènere als vuitanta participant juntes en aquesta
veritable joia vuitanta.
ATENCIÓ:
"Les motoserres
utilitzades en aquesta pel·lícula són reals i perilloses! Elles es
manegen aquí per professionals experimentats. Els creadors d'aquesta
pel·lícula no aconsellen ningú que intenti fer aquestes acrobàcies
a casa. Especialment, si estàs nu i a punt
d'emprendre extenuant sexe".
Amb aquesta advertència la llegenda del cinema caspós Fred Olen Ray introdueix l'espectador a Hollywood Chainsaw Hookers, una pel·lícula que va rodar el 1988 amb 4 duros i en 5 dies, i així guanyar una mica de diners. És curiós com tants anys després un projecte tan simple i amb tan baixes expectatives al seu rodatge, avui s'ha convertit en un títol de culte al cinema de terror de baix pressupost, i possiblement el motiu sigui pel seu repartiment estel·lar -entre els més friquis-, encapçalat per l'acalorada Linnea Quigley, el primer Leatherface al cinema com va ser Gunnar Hansen, i l'altra screamqueen de l'època -sobretot als noranta- Michelle Bauer.
La pel·lícula compta com un detectiu
anomenat Jack Chandler busca la
desapareguda Samantha (Linnea Quigley), i les seves
investigacions el portaran fins a un misteriós bordell on les
prostitutes assassinen els seus clients amb motoserres, a més de
descobrir la participació de Samantha a les matances.
Aquestes morts formen part d'un culte satànic estrany orquestrat per
un gitano interpretat per Gunnar Hansen.
Que ningú
s'esperi grans dosis de gore perquè el pressupost no dóna per
a lindeses, tampoc un guió intel·ligent, ni tan sols coherent,
però sí que és cert que l'espectador veurà un munt de noies que
es dediquen a posar divertit els oncles abans de destrossar-los amb
les seves motoserres, també una ridícul baralla de
motoserres entre Linnea Quigley i
Michelle Bauer capaces d'arrencar pessigolles a
l'espectador per dos motius: 1) les motoserres en cap moment
funcionen malgrat el so -i malgrat les advertències inicials de Fred
Olen Ray-, 2) és divertidíssim veure com ambdues actrius
pateixen per aixecar les pesades motoserres je, je. També
hi ha enormes quantitats de nus, rock'n'roll i punk de qualitat, i
a sobre Olen Ray és capaç d'amanir la
pel·lícula amb un humor molt absurd que ajuda a no prendre's
seriosament la pel·lícula i a gaudir-la molt més. Jo la
considero com una petita joia casposa
amb Linnea Quigley de coprotagonista, on ella
soleta es dedica a matar algunes prostitutes, oferir
algun striptease, mostrar algun maquillatge xulo, i en
general demostrar per què avui dia ella sola és capaç de fer
sobreviure pel·lícules tan i tan senzilles com aquesta, malgrat el
bon fer d'Olen Ray a la direcció.
No val la pena estendre's gaire, ja que
analitzar-la seria no entendre les intencions de Fred Olen Ray,
ni tan sols el seu cinema. Sé de primera mà que el principal
consumidor d'aquesta mena de pel·lícules acostuma a ser un públic
molt fidel al gènere, que busca divertir-se amb una bona pel·lícula;
i si, estimat lector, els teus gustos són tan estranys que
has arribat fins aquí (i llavors ben segur estàs buscant
un títol caspós amb què divertir-te), jo et puc assegurar que amb
Hollywood Chainsaw Hookers ho faràs, te la
recomano.
Respecte al 3r títol que tancaria el cercle de
pel·lícules on el mal es desferma sense explicació, com comentava,
és La nit dels dimonis. Un clàssic en majúscules no només de la
carrera de Quigley sinó del cinema de terror sencer, amb
moltes virtuts tant tècniques com artística i que sobretot no ha
envellit gens malament, cosa important quan parlem de pel·lícules
que pràcticament tenen trenta anys d'antiguitat.
És evident que es tracta d'una
pel·lícula molt influenciada per Evil Dead ("Possessió
Infernal"), l'obra mestra que un jove Sam Raimi es va
treure de la màniga amb quatre duros, arribant a crear escola fins
al punt que en una d'aquelles explotacions va aparèixer La nit dels
dimonis. La seva producció data de 1988, i el seu director va ser
Kevin Tenney, algú que es mereix un respecte a la indústria
per ser responsable de clàssics com Witchboard (1986), el
seu propi remake anomenat L'esperit de la mansió dels Lauter (1989)
(amb Linnea Quigley en el repartiment) i de joies
casposes inoblidables com La venjança de Pinotxo (1996).
La
pel·lícula tracta d'un grup de joves que decideix fer una festa en
una casa abandonada durant la nit de Halloween. Un cop a la casa
sorgeix allò de sempre: alcohol, música punk, cervesa, bromes i
sexe, però sense voler-ho els joves desperten un dimoni que habita a
la casa, i aquest pren possessió d'una de les noies,
a Suzanne (Linnea Quigley). Els joves es veuran
atrapats a la casa, lluitant per la seva vida contra els dimonis.
Es
tracta d'una pel·lícula on tot funciona, des de la potent banda
sonora a càrrec de Michael Dennys Tenney (germà del
director), que a més enllaçava de meravella amb aquest
inoblidable opening de crèdits animats, o la fotografia de
David Lewis retratant magníficament les seqüències d'horror per
la casa (fins i tot ell reconeix en algunes fonts que va fer el
millor treball de la seva carrera), o els efectes especials i de
maquillatge a càrrec de Steve Johnson que fins i tot avui
encara són impressionants malgrat tenir un baix pressupost i sense
fer servir el maleït CGI. És a dir, i a resum, La
nit dels dimonis va fer un molt bon procés de preproducció, la
base perquè funcioni a la perfecció la producció d'una pel·lícula.
I perquè veieu com va funcionar de bé tot, seguint
amb Steve Johnson, el supervisor d'efectes de maquillatge
de la pel·lícula, aquest va ser també el responsable de la mítica
escena de la teta i el pintallavis (una escena on es pot
veure Linnea Quigley introduint-se un pintallavis dins
del mugró esquerre, com es veu a la foto superior), doncs bé,
aquest senyor i Linnea es van conèixer realitzant les
proves de maquillatge, i tot va acabar en un matrimoni de dos anys,
entre 1990 i 1992. Una curiositat .
Una pel·lícula que li sobren descripcions, crec que qui més qui menys n'ha sentit a parlar si és que no l'ha vist. Respecte a Linnea a la seva salsa, interpretant una punky amb ganes de sexe com va fer a El retorn dels morts vivents, i per memorable la seva frase "recordeu-me que un dia te la xucli" (...) alaaaa!! Ha, ha. Però més enllà d'aquest carisma particular de l'actriu en totes les seves pel·lícules, que en el fons volia i sobretot sabia explotar bé, la veritat és que en la seva interpretació de Suzanne va fer un dels seus papers més recordats i aclamats.
El 2009 l'actor Adam Gierash, que
ocasionalment ha treballat com a director, es va posar fil a l'agulla
per escriure i dirigir el remake del clàssic de Kevin Tenney.
El resultat va ser completament fallit per culpa d'una greu falta de
personalitat en el projecte, en convertir la pel·lícula més que en
un homenatge al clàssic va acabar sent un refregit d'altres clàssics
dels vuitanta del gènere com Demons (Lamberto Bava, 1985), Evil Dead (Sam Raimi, 1981) o El dia dels
morts (George Romero, 1985), que de manera descarada els han estat
copiades algunes de les seves escenes més emblemàtiques. Només
alguna picada d'ullet al film original, com l'escena del mirall, el
pintallavis, el cul en pompa de Linnea Quigley (i en
general el seu cameo, òbviament), ajuden a mantenir amb vida la idea
original.
Respecte a Linnea Quigley, apareix en
un petit cameo a l'inici de la pel·lícula. Ella interpreta una dona
que reparteix llaminadures als nens que piquen el timbre de casa seva
a la nit de Halloween, i és simplement això el seu cameo, uns nens
que piquen a casa seva a demanar caramels. El graciós de l'escena és
que en agafar els caramels per donar-los als nens, Quigley ho
fa ajupint-se i mostrant el seu culet, igual que va fer al film
original (i fins i tot a Joves Guerrers, tal com vaig mostrar en una
fotografia a la Part 3), aportant així a la pel·lícula el seu
segell característic, encara que una mica pedòfil, tot cal
dir-ho... El seu paper de Suzzane que interpretava al film
original recauria en una d'aquelles actrius del munt que bé podrien
haver sortit del cinema porno, anomenada Bobbi Sue Luther,
que també se la va poder veure morir a la recent Laid to
Rest (Robert Hall, 2009). Altres noms destacats del repartiment són
els de Shannon Elizabeth, el mite eròtic de tota una
generació masculina gràcies al seu paper
de Nadia a American Pie i American Pie 2,
i que interpreta aquesta vegada Angela, la mala dolentíssima,
"la Suzzane" del film original, i és que Gierash va
canviar al seu film els rols dels personatges. També
apareix Edward Furlong, l'únic i etern John Connor.
La
pel·lícula, com comento, és un remake on participa en un
cameo Linnea Quigley, però voldria deixar clar
que Linnea odia els remakes, ja que considera que hi ha
molt bons guionistes que no se li presta atenció i, en
canvi, s'estan potenciant històries molt repetitives o bé amb
artificis barats com són les Paranormal activity o
L'últim exorcisme. Per tant,
l'actriu manifesta en diferents entrevistes el seu odi a aquest
cinema barat i comercial, a més dels remakes i seqüeles estúpides,
però que, en canvi, va voler participar
a Night of the demons 2009 pel bon record
que va tenir del film original, però segons compte li va ser una
total decepció i ni tan sols ha vist la pel·lícula. Tota
l'entrevista es pot llegir a la Web oficial del club de fans de
l'actriu.
Fem un repàs pels culs de Linnea Quigley:
Finalment, m'alegra haver arribat
fins a aquest punt, perquè Dead Heat és una de les
meves pel·lícules favorites. A Espanya va ser traduïda amb un dels
títols més ridículs que he sentit mai: "Estem morts... o
què?", encara que té la seva gràcia si és que l'espectador
aconsegueix gaudir amb la proposta tan de gènere que va
dirigir Mark Goldblatt.
Va ser dirigida el 1986 com
un exploit en clau de gènere de terror de l'èxit que va
obtenir a taquilla la franquícia Armal Letal de
Richard Donner, i, per tant, el seu argument gira al
voltant de 2 agents de policia d'allò més pintorescos que es veuen
involucrats en un cas complicat. Tant l'humor, com la violència es
repeteixen a Dead Heat, però com que comento entrant de
ple el gènere de terror, concretament en una pel·lícula de zombis.
Els protagonistes són Treat Williams (potser més conegut
pel seu protagonisme a la genial Deep Rising (Stephen Sommers,
1998)) i Joe Piscopo, interpretant el "Mel Gibson"
d'Armal Letal. També entre el repartiment apareix gent com el
gran Vincent Price, fent de dolent i alhora interpretant el que
seria la seva darrera participació en una pel·lícula de
terror.
Tampoc és lloc per estendre-s'hi, i a més
la participació de Linnea Quigley es va limitar a un
cameo que ni tan sols va apreciar el muntatge final de film. Aquesta
escena consistia en un somni del protagonista
Roger Mortis (Treat Williams) (un nom que és un clar
acudit negre en referència al seu estat físic al llarg de la
pel·lícula amb el concepte "rigor mortis"), tenia un
malson que d'un pastís de casament sortia
un go-go zombi en descomposició, i
aquest zombi era Linnea Quigley. Curiosament, el
responsable dels efectes de maquillatge que va maquillar l'actriu (i
va fer un grandíssim treball al conjunt de la pel·lícula) va
tornar a ser el seu futur marit Steve Johnson. Una pena no
poder veure aquesta escena.
Per cert, no se vosaltres
que opinareu, però em fa la sensació que la model que apareix en
aquesta revista és Linnea Quigley... A la portada de
la revista surt Samantha Fox, però insisteixo, tinc la
sensació que la de la foto és Quigley. Jutgeu vosaltres
mateixos:
0 Comentaris