Linnea Quigley: Vida i Obra (Part 5)

La caspa també existeix. I no em refereixo a les restes de pell morta flotant entre els cabells, sinó al cinema de baix pressupost dolent, el que provoca vergonya, el que no té timidesa a mostrar les seves influències descarades basades en un recent èxit de taquilla, i, per tant, es tracta d'un cinema que no és més que una còpia barata i mal feta d'una altra pel·lícula. Ara em toca parlar d'un d'aquests diamants en brut, i parlaré d'un diamant perquè de caspa hi ha de molt divertida, i també de vomitiva, però en aquest cas es tracta del primer tipus. El seu nom és El tresor de la deessa Lluna, una pel·lícula de 1987 molt influenciada per l'èxit massiu que va tenir Indiana Jones en aquells temps amb les seves aventures exòtiques, concretament amb la seva segona part, la de "El temple maleït".



La pel·lícula va ser rodada íntegrament a Mèxic, a la localitat de Mazatlán, situada a l'oest del país, i és allà on comença la història d'El tresor de la deessa Lluna, en què una ballarina anomenada Lu (Linnea Quigley) és segrestada per uns pirates i portada fins a un antic temple Maia on encara habiten nadius. Tots ells van pintats de blanc i amb roba tribal, i en veure Lu la reconeixen ràpidament com una descendent de la seva tribu. Els pirates ja ho sabien des del principi, i no tenen bones intencions. Mentrestant, un grup de joves amics de Lu intentaran rescatar-la i de passada aconseguir el tresor de la deessa Lluna custodiat per Maias. Un argument ple de possibilitats que el seu director José Luis García Agraz, juntament amb el guionista Asher Brauner, no desaprofiten malgrat les seves evidents limitacions pressupostàries.

No enganyar a ningú, "El tresor de la deessa Lluna" no és una pel·lícula amb cap virtut, però és capaç de fer passar una bona estona a l'espectador amb un bon grapat de situacions passades de rosca, molt diferents entre elles pel que fa a escenaris i situacions (la clau de l'èxit del gènere d'aventures), i aportant un punt d'humor que, si bé a les pel·lícules d'Indiana Jones ja es podia percebre i funcionava de meravella, a El tresor de la deessa Lluna també funciona força bé. Pel que fa a Linnea Quigley, ella és l'encarregada d'aportar el punt sexy a la pel·lícula, a més d'interpretar un personatge singular a la seva carrera per les dosis d'humor que desprèn. Tot això cristal·litza en un film entretingut malgrat les seves mancances de pressupost com comentava, que es poden percebre fàcilment en una pobra (i sovint escassa) escenografia molt encartonada.



En definitiva, no estic parlant d'una bona pel·lícula, però sé que tampoc no ho pretén ser. Simplement, es marca com a objectiu distreure sense cap mena de complex tot aquell espectador menys exigent, l'espectador familiar que busca distracció un dissabte a la tarda després de dinar sense trencar-se les banyes amb històries reflexives de molt llavió i poca acció. Una pena que la pel·lícula es tracti avui d'una veritable relíquia cinematogràfica dificilíssima d'aconseguir, i penso que es mereix ser recuperada per unes televisions d'avui que, personalment, estan acostumant tots aquests espectadors familiars a un cinema d'alts pressupostos -sigui amb estrelles de cinema o efectes especials- quan precisament això és només la cara superficial del cinema, en detriment d'un estil que avui anomenem "independent", basat en, simplement, fer el que doni la gana al director d'una manera descarada. Com deia, El tresor de la deessa Luna és una bona pel·lícula dolenta, un diamant en brut mar de divertit que demana ser reivindicat, igual que una manera de fer cinema.



El següent que vindria es tracta d'una joia oculta entre tota la carnassa de l'Empire Pictures: Noies de Fraternitat a la bolera ("Sorority Babes in the Slimeball Bowl-O-Rama"), o el que seria el seu títol alternatiu al continent sud-americà: "Joc Infernal". D'aquesta manera la relació fetitxe entre el caspós director David DeCoteau i Linnea Quigley continuaria ampliant-se, en aquest cas, amb un film divertidíssim i molt decent on per fi es consolidaria definitivament l'actriu en la interpretació de personatges amb rols importants i sense tanta "necessitat" a despullar-se, una cosa que ja es va poder entreveure a l'anterior film comentat El tresor de la deessa Luna.

El seu argument és una collonada: dues noies volen entrar en una germanor de noies rares que es fan anomenar Tri-Delta, i que es dediquen a fer bruixeria i coses per l'estil. Però no aconsegueixen superar la prova (basada a ser copejades al cul mig nues i aguantar el dolor...??), i és per això que el grup Tri-Delta ofereixen a les noies una prova de valor en una antiga bitllera, quan sigui de nit i romangui tancada. Però allà les coses surten malament, i sense voler-ho el grup de joves acabaran despertant un dimoni amb forma de gos i que té poders sobrenaturals. Aquest argument està basat en un curtmetratge de 1902 anomenat The Monkey's Paw, un conte de terror anglès dirigit per William Jacobs Wymark en què un mico talismà concedeix tres desitjos, però els desitjos vénen amb un enorme preu a pagar per aquells que ho demanen.



Linnea Quigley interpreta Spider, una altra punk amb mala llet que, per casualitat, el grup de joves es troben robant a la bolera. I dic amb mala llet perquè a la pel·lícula Linnea es baralla, i ho va fer amb tant d'ímpetu que fins i tot va arribar a lesionar-se en una d'aquestes escenes, concretament la que rivalitza amb l'actriu Robin Stille (Babs). Però sembla que no va ser casualitat que Linnea acabés lesionada en aquella escena de baralla amb Robin Stille, ja que segons explica l'actriu americana en alguna entrevista Robin Stille tenia begudes sempre al set de rodatge, era alcohòlica, i segurament és per això que el 1996 va acabar suïcidant-se.

D'altra banda, cal no oblidar que per primera vegada Linnea Quigley i Brinke Stevens protagonitzarien juntes una pel·lícula, encara que és cert que ja van treballar juntes a Fatal Games, però van ser uns rols imperceptibles a causa de l'eliminació dels seus cameos al muntatge final del film. A més, cal incloure l'explosiva Michelle Bauer en el repartiment, una noia que ja comença a ser habitual en aquest humil article, i així, per primera vegada, el trio femení de luxe del cinema de terror de sèrie BZ dels 80 treballarien juntes en una pel·lícula (tot i que caldria matisar, ja que les 3 van participar juntes a The man who wasn't there, el 1983, una pel·lícula en què les 3 apareixen juntes en una escena amb un cameo gairebé imperceptible). Aquest fet es repetiria només una segona vegada: a Nightmare Sisters, que en parlaré a la següent entrada.

Noies de fraternitat a la bolera és genial!! Tota l'essència dels vuitanta en una pel·lícula molt gaudible, i que formaria part d'un trio de pel·lícules que tenen coses en comú: el mal s'allibera sense saber-ho per error d'un grup de persones. Aquestes pel·lícules són la ja comentada El retorn dels morts vivents (1985), la present pel·lícula, i La nit dels dimonis (1988). No sé quina serà millor de les 3, em nego a quedar-me sol amb una, encara que el cert és que Noies de fraternitat a la pista de bitlles és la més desconeguda de les 3 i mereix ser reivindicada com més aviat millor. És una pel·lícula que ho té tot: conya, diàlegs inoblidables (PE: "Crec que se'm posarà el dit com la verga d'un ruc"), un dimoni en forma de gos que ben segur inspiraria molts anys després la saga de Wishmaster (Robert Kurtzman, 1997), una mena de zombi que es transforma en Elsa Lanchester a La núvia de Frankenstein (James Whale, 1935), màgia, música punk vuitanta, tocs gore, perversió per part del grup masculí, i algun que un altre nu, i sense oblidar el trio d'actrius més important del gènere als vuitanta participant juntes en aquesta veritable joia vuitanta.



ATENCIÓ:
"Les motoserres utilitzades en aquesta pel·lícula són reals i perilloses! Elles es manegen aquí per professionals experimentats. Els creadors d'aquesta pel·lícula no aconsellen ningú que intenti fer aquestes acrobàcies a casa. Especialment, si estàs nu i a punt d'emprendre extenuant sexe".

Amb aquesta advertència la llegenda del cinema caspós Fred Olen Ray introdueix l'espectador a Hollywood Chainsaw Hookers, una pel·lícula que va rodar el 1988 amb 4 duros i en 5 dies, i així guanyar una mica de diners. És curiós com tants anys després un projecte tan simple i amb tan baixes expectatives al seu rodatge, avui s'ha convertit en un títol de culte al cinema de terror de baix pressupost, i possiblement el motiu sigui pel seu repartiment estel·lar -entre els més friquis-, encapçalat per l'acalorada Linnea Quigley, el primer Leatherface al cinema com va ser Gunnar Hansen, i l'altra screamqueen de l'època -sobretot als noranta- Michelle Bauer.


La pel·lícula compta com un detectiu anomenat Jack Chandler busca la desapareguda Samantha (Linnea Quigley), i les seves investigacions el portaran fins a un misteriós bordell on les prostitutes assassinen els seus clients amb motoserres, a més de descobrir la participació de Samantha a les matances. Aquestes morts formen part d'un culte satànic estrany orquestrat per un gitano interpretat per Gunnar Hansen.

Que ningú s'esperi grans dosis de gore perquè el pressupost no dóna per a lindeses, tampoc un guió intel·ligent, ni tan sols coherent, però sí que és cert que l'espectador veurà un munt de noies que es dediquen a posar divertit els oncles abans de destrossar-los amb les seves motoserres, també una ridícul baralla de motoserres entre Linnea Quigley i Michelle Bauer capaces d'arrencar pessigolles a l'espectador per dos motius: 1) les motoserres en cap moment funcionen malgrat el so -i malgrat les advertències inicials de Fred Olen Ray-, 2) és divertidíssim veure com ambdues actrius pateixen per aixecar les pesades motoserres je, je. També hi ha enormes quantitats de nus, rock'n'roll i punk de qualitat, i a sobre Olen Ray és capaç d'amanir la pel·lícula amb un humor molt absurd que ajuda a no prendre's seriosament la pel·lícula i a gaudir-la molt més. Jo la considero com una petita joia casposa amb Linnea Quigley de coprotagonista, on ella soleta es dedica a matar algunes prostitutes, oferir algun striptease, mostrar algun maquillatge xulo, i en general demostrar per què avui dia ella sola és capaç de fer sobreviure pel·lícules tan i tan senzilles com aquesta, malgrat el bon fer d'Olen Ray a la direcció.



No val la pena estendre's gaire, ja que analitzar-la seria no entendre les intencions de Fred Olen Ray, ni tan sols el seu cinema. Sé de primera mà que el principal consumidor d'aquesta mena de pel·lícules acostuma a ser un públic molt fidel al gènere, que busca divertir-se amb una bona pel·lícula; i si, estimat lector, els teus gustos són tan estranys que has arribat fins aquí (i llavors ben segur estàs buscant un títol caspós amb què divertir-te), jo et puc assegurar que amb Hollywood Chainsaw Hookers ho faràs, te la recomano.

Respecte al 3r títol que tancaria el cercle de pel·lícules on el mal es desferma sense explicació, com comentava, és La nit dels dimonis. Un clàssic en majúscules no només de la carrera de Quigley sinó del cinema de terror sencer, amb moltes virtuts tant tècniques com artística i que sobretot no ha envellit gens malament, cosa important quan parlem de pel·lícules que pràcticament tenen trenta anys d'antiguitat.



És evident que es tracta d'una pel·lícula molt influenciada per Evil Dead ("Possessió Infernal"), l'obra mestra que un jove Sam Raimi es va treure de la màniga amb quatre duros, arribant a crear escola fins al punt que en una d'aquelles explotacions va aparèixer La nit dels dimonis. La seva producció data de 1988, i el seu director va ser Kevin Tenney, algú que es mereix un respecte a la indústria per ser responsable de clàssics com Witchboard (1986), el seu propi remake anomenat L'esperit de la mansió dels Lauter (1989) (amb Linnea Quigley en el repartiment) i de joies casposes inoblidables com La venjança de Pinotxo (1996).

La pel·lícula tracta d'un grup de joves que decideix fer una festa en una casa abandonada durant la nit de Halloween. Un cop a la casa sorgeix allò de sempre: alcohol, música punk, cervesa, bromes i sexe, però sense voler-ho els joves desperten un dimoni que habita a la casa, i aquest pren possessió d'una de les noies, a Suzanne (Linnea Quigley). Els joves es veuran atrapats a la casa, lluitant per la seva vida contra els dimonis.

Es tracta d'una pel·lícula on tot funciona, des de la potent banda sonora a càrrec de Michael Dennys Tenney (germà del director), que a més enllaçava de meravella amb aquest inoblidable opening de crèdits animats, o la fotografia de David Lewis retratant magníficament les seqüències d'horror per la casa (fins i tot ell reconeix en algunes fonts que va fer el millor treball de la seva carrera), o els efectes especials i de maquillatge a càrrec de Steve Johnson que fins i tot avui encara són impressionants malgrat tenir un baix pressupost i sense fer servir el maleït CGI. És a dir, i a resum, La nit dels dimonis va fer un molt bon procés de preproducció, la base perquè funcioni a la perfecció la producció d'una pel·lícula. I perquè veieu com va funcionar de bé tot, seguint amb Steve Johnson, el supervisor d'efectes de maquillatge de la pel·lícula, aquest va ser també el responsable de la mítica escena de la teta i el pintallavis (una escena on es pot veure Linnea Quigley introduint-se un pintallavis dins del mugró esquerre, com es veu a la foto superior), doncs bé, aquest senyor i Linnea es van conèixer realitzant les proves de maquillatge, i tot va acabar en un matrimoni de dos anys, entre 1990 i 1992. Una curiositat .



Una pel·lícula que li sobren descripcions, crec que qui més qui menys n'ha sentit a parlar si és que no l'ha vist. Respecte a Linnea a la seva salsa, interpretant una punky amb ganes de sexe com va fer a El retorn dels morts vivents, i per memorable la seva frase "recordeu-me que un dia te la xucli" (...) alaaaa!! Ha, ha. Però més enllà d'aquest carisma particular de l'actriu en totes les seves pel·lícules, que en el fons volia i sobretot sabia explotar bé, la veritat és que en la seva interpretació de Suzanne va fer un dels seus papers més recordats i aclamats.



El 2009 l'actor Adam Gierash, que ocasionalment ha treballat com a director, es va posar fil a l'agulla per escriure i dirigir el remake del clàssic de Kevin Tenney. El resultat va ser completament fallit per culpa d'una greu falta de personalitat en el projecte, en convertir la pel·lícula més que en un homenatge al clàssic va acabar sent un refregit d'altres clàssics dels vuitanta del gènere com Demons (Lamberto Bava, 1985), Evil Dead (Sam Raimi, 1981) o El dia dels morts (George Romero, 1985), que de manera descarada els han estat copiades algunes de les seves escenes més emblemàtiques. Només alguna picada d'ullet al film original, com l'escena del mirall, el pintallavis, el cul en pompa de Linnea Quigley (i en general el seu cameo, òbviament), ajuden a mantenir amb vida la idea original.

Respecte a Linnea Quigley, apareix en un petit cameo a l'inici de la pel·lícula. Ella interpreta una dona que reparteix llaminadures als nens que piquen el timbre de casa seva a la nit de Halloween, i és simplement això el seu cameo, uns nens que piquen a casa seva a demanar caramels. El graciós de l'escena és que en agafar els caramels per donar-los als nens, Quigley ho fa ajupint-se i mostrant el seu culet, igual que va fer al film original (i fins i tot a Joves Guerrers, tal com vaig mostrar en una fotografia a la Part 3), aportant així a la pel·lícula el seu segell característic, encara que una mica pedòfil, tot cal dir-ho... El seu paper de Suzzane que interpretava al film original recauria en una d'aquelles actrius del munt que bé podrien haver sortit del cinema porno, anomenada Bobbi Sue Luther, que també se la va poder veure morir a la recent Laid to Rest (Robert Hall, 2009). Altres noms destacats del repartiment són els de Shannon Elizabeth, el mite eròtic de tota una generació masculina gràcies al seu paper de Nadia a American Pie i American Pie 2, i que interpreta aquesta vegada Angela, la mala dolentíssima, "la Suzzane" del film original, i és que Gierash va canviar al seu film els rols dels personatges. També apareix Edward Furlong, l'únic i etern John Connor.

La pel·lícula, com comento, és un remake on participa en un cameo Linnea Quigley, però voldria deixar clar que Linnea odia els remakes, ja que considera que hi ha molt bons guionistes que no se li presta atenció i, en canvi, s'estan potenciant històries molt repetitives o bé amb artificis barats com són les Paranormal activity o L'últim exorcisme. Per tant, l'actriu manifesta en diferents entrevistes el seu odi a aquest cinema barat i comercial, a més dels remakes i seqüeles estúpides, però que, en canvi, va voler participar a Night of the demons 2009 pel bon record que va tenir del film original, però segons compte li va ser una total decepció i ni tan sols ha vist la pel·lícula. Tota l'entrevista es pot llegir a la Web oficial del club de fans de l'actriu.


Fem un repàs pels culs de Linnea Quigley:


(Jóvenes Guerreros)

(Night of the Demons)

(Night of the demons 2009)

Finalment, m'alegra haver arribat fins a aquest punt, perquè Dead Heat és una de les meves pel·lícules favorites. A Espanya va ser traduïda amb un dels títols més ridículs que he sentit mai: "Estem morts... o què?", encara que té la seva gràcia si és que l'espectador aconsegueix gaudir amb la proposta tan de gènere que va dirigir Mark Goldblatt.

Va ser dirigida el 1986 com un exploit en clau de gènere de terror de l'èxit que va obtenir a taquilla la franquícia Armal Letal de Richard Donner, i, per tant, el seu argument gira al voltant de 2 agents de policia d'allò més pintorescos que es veuen involucrats en un cas complicat. Tant l'humor, com la violència es repeteixen a Dead Heat, però com que comento entrant de ple el gènere de terror, concretament en una pel·lícula de zombis. Els protagonistes són Treat Williams (potser més conegut pel seu protagonisme a la genial Deep Rising (Stephen Sommers, 1998)) i Joe Piscopo, interpretant el "Mel Gibson" d'Armal Letal. També entre el repartiment apareix gent com el gran Vincent Price, fent de dolent i alhora interpretant el que seria la seva darrera participació en una pel·lícula de terror.

Tampoc és lloc per estendre-s'hi, i a més la participació de Linnea Quigley es va limitar a un cameo que ni tan sols va apreciar el muntatge final de film. Aquesta escena consistia en un somni del protagonista Roger Mortis (Treat Williams) (un nom que és un clar acudit negre en referència al seu estat físic al llarg de la pel·lícula amb el concepte "rigor mortis"), tenia un malson que d'un pastís de casament sortia un go-go zombi en descomposició, i aquest zombi era Linnea Quigley. Curiosament, el responsable dels efectes de maquillatge que va maquillar l'actriu (i va fer un grandíssim treball al conjunt de la pel·lícula) va tornar a ser el seu futur marit Steve Johnson. Una pena no poder veure aquesta escena.

Per cert, no se vosaltres que opinareu, però em fa la sensació que la model que apareix en aquesta revista és Linnea Quigley... A la portada de la revista surt Samantha Fox, però insisteixo, tinc la sensació que la de la foto és Quigley. Jutgeu vosaltres mateixos:  





Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris