Stone Cold Dead ha significat per a un servidor ser la primera gran dificultat a l'hora d'aconseguir veure una pel·lícula de la filmografia de Linnea Quigley. De fet, segons explica l'actriu al seu canal oficial de YouTube, avui dia és pràcticament impossible aconseguir veure legalment, ja que només circulen algunes còpies il·legals per la Xina. Aquesta informació ho va dir fa uns quants anys, així que qui sap si la pel·lícula ja està en procés d'edició en DVD o Blu-ray. En tot cas, sempre quedaran els vells VHS, i que han servit perquè alguna persona l'hagi digitalitzat i penjat a Internet, encara que igualment ha estat una odissea trobar-la.
.jpg)
Tot i tractar-se d'una raresa avui dia, Stone Cold Dead va arribar a ser doblegada i editada a VHS a Espanya, sota el nom de "Flash Mortal", encara que es va passar per televisió amb el nom de "El fotògraf de la mort"... ¿? Es tracta d'una pel·lícula canadenca de 1979 que està basada en una novel·la de l'escriptor Hugh Garner anomenada Sin Sniper, i que aquest autor es va encarregar també d'escriure el guió, juntament amb el director de la pel·lícula: George Mendeluk. Però sens dubte el màxim representant del film és el protagonista, Richard Crenna, l'etern Trautmam d'Acorralado (Ted Kotcheff, 1982). En aquesta ocasió interpreta un detectiu que segueix la pista a un assassí que es dedica a matar prostitutes amb el rifle de franctirador. La pel·lícula es tracta d'un thriller policíac molt influenciat pel giallo italià, en què destaca, sobretot, una posada en escena urbana i decadent molt encertada, molt bruta, i que recorda molt algunes pel·lícules de Don Siegel o William Lustig. El que sens dubte no és el punt fort de la pel·lícula és el guió, que no té intensitat en el seu tram mitjà a més d'estar excessivament dilatat, i que no sap aprofitar millor alguns personatges, com el de Julius Kurtz (Paul Williams), que està immens interpretant un fatxenda que van matant les seves "treballadores". De totes maneres es nota que Stone Cold Dead és una pel·lícula d'un calibre superior al que s'ha vist (i que es veuria) al llarg de la filmografia de Linnea Quigley malgrat els seus defectes. I, què n'hi ha? Doncs bé, Linnea no apareix acreditada, però té un paper força més interessant que en altres papers similars que va interpretar posteriorment en altres pel·lícules, com a les "drogates" pel·lícules de Cheech i Chong. En aquesta es dedica a interpretar una prostituta, la que mor a l'inici de la pel·lícula. En aquesta escena inicial, Linnea, a casa seva, s'acomiada d'un client i seguidament es dirigeix al lavabo, es treu la roba, entra a la dutxa, i un tret procedent de la finestra li destrossa el cap. És a dir, la noia del pòster de la pel·lícula és ella. Així comença Stone Cold Dead.
Però fins ara, Linnea només havia interpretat papers gairebé sense interès i que amb sort aconseguien durar fins als 10 minuts, cosa que canviaria al llarg dels anys vuitanta, la dècada més gloriosa del nostre estimat gènere de terror. Qui més i qui menys sap de sobres la quantitat de títols de terror memorables que es van dirigir, tant amb alts pressupostos com pel·lícules casposes que freguen el límit underground del més casolà. Però hi ha alguna cosa necessària a destacar i que fa referència a l'actriu, i és que una tal Jamie Lee Curtis es va guanyar el respecte tant de la crítica com dels fans al gènere en participar en clàssics com La noche de Halloween (John Carpenter, 1978), El tren del terror (Roger Spottiswoode, 1980) o Prom Night (Paul Lynch, 1980), entre altres, convertint-se així en la screamqueen més important de la dècada i qui sap si de la història del gènere, encara que a ser justos potser Curtis va estar a un nivell similar al de Sigourney Weaber amb la seva saga Alien. De totes maneres, inevitablement, tant una com l'altra acabarien per crear escola, apareixent pels cinemes i videoclubs altres screamqueens com Adrienne Barbeau o la memorable a l'etapa final dels vuitanta Barbara Crampton. Però després va haver-hi altres actrius que també van acabar encasellada al gènere de terror, en pel·lícules d'encara menor pressupost i completament rebutjades per la crítica: la nostra Linnea Quigley, l'explosiva i tunejada Michelle Bauer i l'exòtica Brinke Stevens. Lector, recorda aquestes dues últimes perquè al llarg de l'article en parlaré força, per haver coincidit en moltes pel·lícules amb Linnea. Per tant, els vuitanta es van tractar de la dècada de les screamqueens, totes protagonistes d'una gran quantitat de pel·lícules de baix pressupost on acostumaven a despullar-se i a cridar com ningú.
Tal com vaig dir anteriorment
l'etiqueta "screamqueen" mai no m'ha agradat gaire, però
com a mínim la seva existència va servir perquè el públic es
fixés molt més en aquestes actrius que d'una manera malaltissa
participaven en un tipus de pel·lícules on gaudien passant-ho
malament, mentre que espectador ho passava bé veient-les patir. Va
haver-hi moltes altres actrius, però Linnea Quigley,
una noia que encara era molt jove, tenia claríssim què volia oferir
al públic, i a diferència de les altres esmentades ella
mai va ser un plagi de ningú, ja que va tenir estil propi, i va
aconseguir triomfar, a base de paciència i confiança amb els seus
cameos, arribant amb el temps a ser una secundària seguida
per l'espectador, reconeixible, i admirada. Lector, benvingut
als vuitanta.
I arribats aquí, finalment l'espectador va
poder gaudir d'un paper de rellevància de la nostra actriu. La
pel·lícula en qüestió forma part del subgènere de cinema de
terror slasher, que acull un tipus de pel·lícules lligades als
assassins en sèrie i que va viure el seu moment més àlgid al llarg
dels anys vuitanta, una dècada en què veuria acomodats els
seus clixés: males actuacions, arguments poc complexos,
violència i sexe gratis, a més de pallassades dels seus
personatges. Doncs bé, Linnea Quigley va fer el salt
als vuitanta amb un dels primers slashers, el contingut dels
quals es limitava a la formació d'una festa gore, simple i barata:
el seu títol és Graduation Day.
Diuen que el temps posa cadascú al seu
lloc, però Graduation Day va aconseguir un èxit
remarcable a taquilla i el va seguir tenint a les prestatgeries dels
vells videoclubs, encara que avui es tracta d'un títol molt oblidat.
La pel·lícula va ser dirigida el 1981 per un tipus
anomenat Herb Freed que va saber aprofitar amb èxit
l'oportunitat que li va donar la productora Troma per
dirigir-la. I si la mítica productora de cinema caspós liderada
per Lloyd Kaufman i Michael Herz està darrere de
tot això, fàcilment es pot intuir que la creativitat no va estar a
l'ordre del dia a l'hora de produir la pel·lícula, i la veritat és
que Graduation Day no era altra cosa que
un exploit del recent èxit comercial d'aquells
temps: Prom Night (AKA "Nit de
graduació").
La pel·lícula està protagonitzada per
l'actor de culte de la sèrie B Christopher George, i Linnea es
limita a interpretar Delores, un personatge que podríem
considerar com de carnassa, ja que el seu paper no roman amb vida més
de 15 minuts. Com ja he indicat, Graduation Day es pot
considerar com la primera actuació de rellevància en una pel·lícula
de terror de Linnea Quigley, encara que fos amb un
personatge secundari i de curta durada, però és que a sobre ho va
fer de casualitat!, ja que el seu paper en principi anava
destinat a una altra actriu que va acabar renunciant-hi. Com era
habitual, la nostra actriu seguiria el seu ritual basat a mostrar el
seu cos nu abans d'acabar assassinada, en aquest cas a mans d'un
assassí disfressat d'esgrimista que mata les víctimes amb un
floret. Per cert, malgrat que al pòster de la pel·lícula apareix
una destral, a la pel·lícula no surt cap... curiós.
Segons va confessar l'actriu en
diferents entrevistes, va ser un rodatge molt curt, on ni tan sols va
arribar a conèixer Christopher George, i va passar moltíssims
nervis, fins i tot va arribar a vomitar en ple rodatge. Això sí,
gràcies a Graduation Day (i juntament amb la seva
altra interpretació a Don't go near the park) començava a notar un
cert interès del públic cap a ella, cosa que la faria encasellar
dins del gènere de terror, tal com es pot apreciar a les posteriors
pel·lícules on va participar.
Després vindria una
pel·lícula d'humor anomenada Venem xocolata (1981), i es
tracta d'un d'aquests títols de farciment a l'article, ja que la
presència de Linnea Quigley es limita a un
intranscendent cameo com a noia rossa en un grupet d'altres noies
gerro sobrehormonades, buscant sexe amb els rics protagonistes
de la pel·lícula. No passa res entre ells i Linnea desapareix
del film tan fugaçment com va aparèixer.
De totes maneres em
vaig endur una sorpresa agradable amb Vendemos
chocolate, la desconeixia, i vaig descobrir-hi un títol fluixet,
però amb moments molt divertits, on Cheech i Chong (un
duet humorístic de l'època conformat per Richard
"Cheech" Marin i Tommy Chong) són els
protagonistes. Tal com expliquen algunes fonts, aquests van ser dos
comediants americans que interpretaven un parell de
hippies dels setanta, i que explicaven a les seves
pel·lícules el seu estil de vida, un estil de vida lligat al món
de la droga i concretament a la marihuana.
Vendemos
chocolate va ser el seu major èxit entre les 10
pel·lícules que van realitzar als 80, i coneixeria seqüela:
Seguim fumant (1983), on Linnea Quigley es tornaria a
unir al repartiment d'extres desacreditats, suposo que a canvi
d'algun porret...
Doncs això, tal com
comentava Linnea Quigley es va apuntar a un cameo
a Seguimos fumando, un títol realitzat dos anys després
del primer i amb un resultat molt inferior, on l'humor passa a
ser tan raig que arriba fins al límit de la vergonya
aliena. De totes maneres també té els seus moments patibles, i
després de meditar la pel·lícula uns dies crec que fins i tot
podria ser entretinguda seguint el joc a Cheech i Chong,
és a dir, fumant-me un porro... però com he deixat el tabac i les
drogues Seguim fumant serà esborrada immediatament de les meves
neurones quan acabi d'escriure aquestes línies. Ràpid! Què hi ha
de Linnea? Doncs un cameo sense interès, com la pel·lícula en
si. Simplement, apareix en una mena de lloc amb piscines,
saunes,... rotllo banys termals, i com és d'imaginar apareix en
pilotes, per dirigir-se a un mirall on hi ha col·locat el tir de
cambra, es pentina, i se'n va. I, tatxan! un cameo en pilotes
de Linnea Quigley dels més gratuïts de la seva
carrera. Seguimos fumando no serveix ni per netejar-se el
cul.
Arribats aquí, Linnea va
abandonar els porros de Cheech i Chong, els musicals,
i paral·lelament també els cameos sense acreditar, suposo que no
arribaria a final de mes treballant tan poc... he! Més enllà del
meu humor barat, el que m'interessa de la situació és que Linnea no
trobava un lloc a la indústria fora del gènere de terror, i suposo
que per això va decidir tornar a participar en el gènere
cinematogràfic que la va veure néixer com a actriu. Era 1984, i la
pobra, cal reconèixer-ho, va tenir força mala sort escollint la
pel·lícula, una anomenada L'Habitació
Negra.
Que Linnea Quigley va participar en
pel·lícules dolentes, o molt dolentes, no és cap motiu per
menysprear-la, ja que les seves pel·lícules habitualment pal·liaven
les seves febleses amb imaginació, humor i sexe, però que
participés en pel·lícules insofribles d'aguantar per ser
avorrides, repetitives i descafeïnades això ja és una cosa poc
comuna a la seva filmografia. Ni va ser una gran actriu ni va
participar en obres mestres, però va saber tenir ull en interpretar
personatges de pel·lícules que sabien complaure el fan més fidel
al cinema caspós. L'habitació Negra segurament és el màxim
exponent del costat fosc de la seva carrera, encara que per
sort Linnea interpreta un personatge anomenat Milly,
una mainadera intranscendent a la trama que amb prou feines apareix
al tram final del film. La pel·lícula va ser dirigida per un
incompetent anomenat Elly Kenner, algú sense xiripa
d'imaginació, que fins i tot va arribar a plagiar per a aquesta
pel·lícula el pòster del film Superstición, un títol de
1982. Res d'interès. Es tracta d'un slasher amb el
voyeurisme com a tema de rerefons, sense gore, ni humor, ni tan sols
un sentit del ritme narratiu coherent, caient constantment en l'error
de la redundància, i que em va arribar a avorrir com feia temps que
no feia ... És que ni tan sols la
posterior Nudes in Limbo (que en parlaré a la
següent entrada) resulta ser tan i tan
avorrida! Possiblement, Elly Kenner no tenia
gaire cosa a explicar. Que ningú hi perdi el temps, si us plau.
0 Comentaris