Linnea Quigley: Vida i Obra (Part 3)

Ja són 12 les pel·lícules comentades fins ara. 12 pel·lícules regulars i que en gran part no val la pena ser revisades un cop fet l'exercici de suportar-les fins al final. Doncs bé, aquesta tercera entrada començarà amb una pel·lícula de les que considero imprescindibles, seguirà amb una raresa, i l'arrodoniré amb parell de clàssics, a més d'anar intercalant al mig algunes informacions extres que poden ajudar a entendre millor la carrera de Linnea Quigley, així que la cosa s'anima pel que fa a la qualitat general de les pel·lícules. Anem allà!

1983 va ser un any carregat de pel·lícules on va participar Linnea Quigley, i que a més de les comentades L'Habitació Negra, Seguimos fumando, i Get Crazy, caldria afegir un parell més: Jóvenes Guerreros i Nudes in Limbo, però anem parts.

La primera d'aquestes dues és Joves Guerrers, encara que el seu títol original és molt diferent: "The Graduates of Malibu High", i el motiu d'aquest canvi radical és que, quan es va exportar el film a Anglaterra, els anglesos van traduir el títol a "Young Warriors", i quan va arribar a Espanya es va acabar adaptant dels anglesos... suposo que coses de màrqueting, encara que la veritat és que "Jóvenes Guerreros" queda molt més gran. Doncs bé, es tracta d'una pel·lícula produïda per Cannon Films massa oblidada per com és de bona, i que avui ni tan sols s'ha arribat a editar en DVD. Per tant, es tracta d'una pel·lícula molt difícil de trobar avui dia a més de ser una veritable raresa dins de tota la filmografia d'aquesta prestigiosa productora de cinema de sèrie B i que tantíssimes alegries ens ha reglat com a espectadors.

La pel·lícula compta com un grup d'estudiants universitaris emprèn una violenta guerra contra una perillosa banda de carrer, després que els membres d'aquesta assassinessin la germana d'un d'ells. La seva croada contra el crim es transforma en una brutal guerra als carrers.

Va ser dirigida per Lawrence D. Foldes, l'inepte que va dirigir Don't go near the park (1979), la pel·lícula on va participar anteriorment Linnea Quigley amb un cameo. Doncs bé, més del mateix en aquesta ocasió, ja que segons s'explica el director va quedar tan encantat amb l'actriu que van arribar a fer molt bona amistat, un fet que li va fer prendre la decisió de fer un forat a Linnea entre el repartiment, el problema és que ho va fer amb un personatge que no aporta res a la trama i, per tant, sobra. En tot cas, si us sóc sincer, que Linnea estigui en el repartiment no hauria de ser l'incentiu bàsic perquè l'espectador s'animi a tafanejar-la, ja que Foldes en aquesta ocasió va escriure i va dirigir una pel·lícula esplèndida, amb molta acció, actors de renom i molta violència. Una pel·lícula que es podria englobar al subgènere del Rape and Revenge, dins d'un terreny adolescent i de cinema d'acció, donant un resultat la mar d'entretingut i tècnicament molt polit. Per cert, rodada en part a prop de la ciutat de València.

Entre el repartiment trobem Kevin (James Van Patten) com a protagonista, un estudiant universitari que creu en la venjança com a solució als problemes. També apareix Tiffany, la seva germana (April Dawn), la noia que violen i assassinen entre 4 homes. També el recentment mort Ernest Borgnine fent de pare d'ells dos, a més de policia; i sense oblidar el germà de Chuck Norris: Mike Norris, que el va substituir davant la negativa del karateka barbut a participar en el projecte. Però hi va haver una polèmica abans del seu "direct to video", i la va suscitar una d'aquestes persones esmentades: April Dawn, fent referència a l'escena de la violació. Doncs si, ja se sap que Cannon Films mai no ha escatimat en violència, i el resultat final de la violació va ser tan bèstia que la comissió de qualificació va qualificar directament la pel·lícula com a "X". Però compte que no acaba aquí el tema, més aviat comença, ja que aquesta situació va fer que Foldes hagués de justificar-se per escrit (i fins i tot amb el suport de l'església) argumentant que l'acte de la violació és una cosa horrible, però que pel bé de la pel·lícula necessitava ser mostrada tal qual. A més, aquesta situació es va acabar arremolinant pel fet que quan es va rodar aquesta escena April encara era menor (17 anys), encara que Foldes va utilitzar un doble cos en els moments més reveladors de la brutal violació. Al final, tot aquest escàndol va quedar en una simple censura i Jóvenes Guerreros va obtenir per part de la comissió de qualificació la desitjada "R".

Linnea Quigley també va participar el 1983, tal com comentava, a Nudes in Limbo, la que considero sense dubtar-ho com la pel·lícula més singular de la seva carrera. I amb això no vull dir que es tracti d'un "WTF?", sinó més aviat d'alguna cosa que narrativament està molt lluny del que tant en la forma com el fons ens habituaria Linnea al corpus de la seva carrera, i així aquesta pel·lícula no té res a veure amb el cinema convencional per així acostar-se a una cosa més experimental i d'art moderna. Com dic, Nudes in Limbo es diu, i és una pel·lícula de gent nua (sic), encara que no pretén excitar ningú, sinó més aviat explorar l'anatomia masculina i femenina, tota la seva bellesa, la seva geometria, la seva sensibilitat, el seu erotisme, i que a diferència del cinema eròtic en cap moment pretén entrar al terreny de la perversió ni del sexe. La pel·lícula té una durada d'uns escassos 50 minuts, i l'espectador es trobarà amb una sèrie de performance realitzada per nois i noies de bon veure (sobretot noies), fent gesticulacions per tal de mostrar algunes característiques del nostre cos com són l'esforç, la suor, els músculs, el tacte i l'excitació. La participació de Linnea Quigley se situa al tram final del film, on se la pot veure gronxant-se nua en un gronxador.

La pel·lícula va ser dirigida per Bruce Seth Green d'una manera brillant. Va saber dipositar delicadesa a les imatges i no caure a la trampa del cinema eròtic, aconseguint fer que una pel·lícula redundant i sense argument pugui brillar estrictament pel visual, i fer de Nudes in Limbo una pel·lícula preciosa sobre el cos humà. La veritat és que no em va avorrir per res. I respecte al grapat de models que apareixen a la pel·lícula, es troba (a més de Linnea Quigley), una joveneta Michelle Bauer, cosa que comportaria el fet de ser la segona vegada que interpretarien juntes una pel·lícula (la primera vegada va ser amb The man who wasn't there (Bruce Malmuth, 1983) per qüestió de mesos.

Crec que algú que va acabar sent imprescindible al cinema de terror de sèrie B com Michelle Bauer mereix que li dediqui unes línies, igual que faré posteriorment amb l'altra actriu que tancaria el cercle d'amistats femenines de Linnea Quigley "imprescindibles" com és Brinke Stevens. Michelle, com comentava, en aquells temps en què va participar a Nudes in Limbo, es guanyava la vida com a model de fotografies eròtiques i pornogràfiques, encara que de fet la veritat és que era una simple actriu porno que va interpretar alguns papers en produccions de poca munta com Bad Girls (1981) o Cafè Flesh (1982), on ocultava el seu nom -igual que la majoria d'actrius porno- amb l'avatar de "Pia Snow". Va treballar per a Penthouse i Playboy, i en aquells temps també va aprofitar per tunejar-se el cos amb silicona tal com la coneixem avui dia.

La pornografia no li va durar gaire més del 1984, i poc temps després va entrar al cinema de sèrie B, i entre aquestes pel·lícules, més enllà de l'anècdota de Nudes in Limbo en què ni tan sols hi havia un argument sòlid, participaria en una pel·lícula que compartiria protagonisme amb Linnea Quigley: Kidnapped Girls Agency, una pel·lícula de 1985 de la qual parlaré d'aquí poc. Només voldria dir que Michelle Bauer va seguir lligada a la fotografia eròtica (fins i tot va ser portada de la revista Interviu el 1988!!) i en si va utilitzar el seu cos com a arma d'atracció a les seves pel·lícules de cinema de terror de sèrie B, igual que Linnea Quigley i Brinke Stevens, i que avui, malgrat tractar-se d'una exactriu porno del munt i que va utilitzar el seu cos per "viure" dins del gènere, el cert és que encara segueix interpretant papers en pel·lícules de terror casposes als seus ja 56 anys. Així que RESPECT.

Arribem al 1984, un any que va ser clau per al gènere de terror i també ho va ser per a Linnea Quigley. Va ser l'any que el gènere veuria néixer Freddy Krueger, molts anys després que el seu creador Wes Craven deixés de fer ximpleries diverses després del seu brillant i brutal debut amb L'última casa a l'esquerra (1972), creant un film tan fascinant com inquietant: Malson a Elm Street (1984), que iniciaria una franquícia multimilionària i que actualment encara és rendible a base de remakes i cross-overs. A la bona de Linnea Quigley no la veuríem participar en la saga fins a la quarta part, però això ja arribarà.

També és l'any del naixement d'Empire Pictures, la mítica productora impulsada per Charles Band que crearia joies immortals incrustades eternament a les neurones del cinèfil de la sèrie B, grans obres que feien del ridícul de baix pressupost pel·lícules entranyables i amb una màgia especial. Encara que sempre quedarà el dubte, ja que oficialment Empire Pictures es crea el 1983, però les seves pel·lícules ho fan entre el 1983 i el 1984 -i a VHS el 1985-, amb Al filo de la navaja, un thriller curiós amb Joe Spinell fent d'assassí. També Linnea Quigley seria una de les muses de la productora, participant en nombroses pel·lícules cada pitjor. Però en general 1984 l'any dels "Terminators" (i dic en plural pels seus inacabables exploits, on la nostra musa té coses a dir), els Gremlins de Joe Dante o la sobrevalorada Los Chicos del Maíz.

Seguint amb papers secundaris, però cada vegada amb més protagonisme, a Linnea Quigley li van donar l'oportunitat a participar en el megaclàssic exploitation Calles Salvajes, una pel·lícula dolentíssima -per què enganyar-nos- destinada a les prestatgeries dels vells videoclubs per a aquells amants del caspós. Hi trobem com a protagonista la mítica Regan de L'Exorcista (1973), Linda Blair, una noia que després d'abandonar els exorcismes, va créixer, li van sortir pits per lluir-les a cada pel·lícula, i va començar a col·leccionar algun razzie per honorar la seva penosa carrera com a actriu. Però en el fons, ¿i tant se val? Carrers Salvatges és un títol fotudament entretingut i passat de rosca que mereix ser vist, amb Linda Blair jugant a ser Charles Bronson com a justicier de la ciutat, però amb escot, barallant-se nua amb les vulgars de l'institut, i massacrant una colla de punks rebels que van violar la seva germana Heather (Linnea Quigley). Respecte a Linnea Quigley, en la seva salsa d'aquells temps quan amb prou feines era una nena (tenia 26 anys ja, però les seves hormones de creixement no donaven per a gaire), interpretant una noia sord-muda d'allò més innocent, que es deixa prendre pèl per un punk i que acaba per ser violada, per després ser violada 3 vegades més per altres punks, i finalment patejada al cap per cada un dels violadors crestuts. Una joia.

Escena de la violació

La pel·lícula va ser escrita i dirigida per Daniel Steinmann (Divendres 13: part 5) i es tracta d'un Rape and Revenge que gaudeix avui d'una salut envejable, a sobre amb John Vernon en el repartiment interpretant un dels punks violadors. Bé, una pel·lícula 1.000 vegades vista però que té molt de carisma i personalment mai em cansaré de veure, i que en el fons aquest fet és el que fa gran -o no- una pel·lícula indiferentment de la seva qualitat tècnica i artística. El que sí que és cert és que la crítica la va picar per tots els costats, fins al punt que Linda Blair va guanyar el razzie a pitjor actriu de l'any, cosa que en el fons no era gens nova, ja que també ho va guanyar amb Night Patrol (Jackie Kong, 1984), a més de moltes nominacions com la que va tenir (i amb raó) per l'horrorosa Hell Night (Tom DeSimone, 1981).

Silent Night, Deadly Night? ¡Yes! Linnea Quigley també fa un cameo en un dels millors slashers dels vuitanta com és a la primera part de la magnífica saga del Pare Noël assassí. Tal com apunto la seva participació és gairebé testimonial, és a dir, una aparició de tot just dos minuts, en una escena de sexe damunt d'una taula de billar, ensenyant els seus pits, per finalment acabar clavada a les aspes d'un cap de ren penjat a la paret. Us en recordeu? Jo sí, perquè senzillament és la mort més espectacular de tota la pel·lícula.

El següent que va venir va ser Fatal Games (a Espanya coneguda com a "Olimpiada de la mort") i es tracta d'un altre slasher molt ben valorat pels fans al gènere per tractar-se d'un film que, si bé recull tots els tòpics que podem trobar al gènere, almenys és capaç d'allunyar-nos dels adolescents d'institut i aproximar-nos a uns joves amb ambicions una mica més lluny del sexe, l'alcohol i la diversió, com són uns futurs atletes que s'entrenen per als Jocs Olímpics. De tota manera sóc conscient que el fet de barrejar esport i slasher ja es va fer a l'anteriorment comentada Graduation Day (1981), però igualment els adolescents són estereotipats completament, a més que Fatal Games és molt millor pel·lícula en tots els sentits. Per tant, més enllà d'aquest context, la pel·lícula, escrita i dirigida per un desconegut anomenat Michael Elliot el 1984, va ser capaç de fer alguna cosa ben feta, i que si bé al cap i a la fi es tracta d'un slasher de sèrie cert és que no fa la sensació de ser un producte caspós com si passa amb Graduation Day. Bon sentit del suspens, assassinats brutals, foscor (per què punyetes no encenen mai la llum quan és de nit?), nus per tot arreu, música pop-rock força enganxosa, i un assassí que no coneixerem fins al final (però compte, perquè en fer-ho ens emportarem una sorpresa), són elements bàsics perquè funcioni un slasher. Val la pena veure-la, de debò.

La pel·lícula tracta d'un llançador de javelina que es dedica a matar els atletes més prometedors d'un institut, uns atletes que aspiren a anar als Jocs Olímpics de Los Angeles. I amb aquest argument l'espectador coneixerà un grapat de joves que s'entrenen en diferents proves, però el grup humà en si és força més gran, cosa que només en coneixem uns quants, els que destaquen per sobre de la resta, els que va guanyar premis anteriorment i que al cap i a la fi són els que matarà l'assassí. Entre els que no coneixerà l'espectador hi ha algunes personalitats conegudes (avui més conegudes que els mateixos protagonistes de la pel·lícula, que són desconeguts), com són Brinke Stevens i Linnea Quigley (a més de la interpretació del director de la pel·lícula que es va guardar un paper com a metge). Doncs si gent, les dues noies es van colar entre el repertori d'extres per entrenar-se amb la resta d'esportistes, però de totes maneres en cap moment al llarg dels 85 minuts de pel·lícula aconseguiran un pla ben enfocades, i, per tant, ni tan sols en tenen una frase del guió, així que la present pel·lícula és anecdòtica en aquest article. De fet, i per ser concrets, segons explica Linnea en alguna entrevista ella apareixia estirada en una llitera mentre li feien un massatge, però pel que sembla al muntatge final aquesta presa va ser suprimida pel director, així que no se la pot veure més enllà d'algun pla general on destaca una rossa i que amb prou feines se'l veu la cara.

Com a curiositat, malgrat tractar-se d'un títol de qualitat, mai no va aconseguir estrenar-se en cinemes, i fins i tot avui dia no s'ha estrenat en DVD, una pena, i és per això que es tracta d'una pel·lícula difícil d'aconseguir més enllà que algú ho hagi digitalitzat directament d'un VHS.

Aprofitant que Brinke Stevens ja va ser un actiu professional a la carrera de Linnea Quigley, i que ja li he dedicat unes línies a Michelle Bauer, tal com va dir Andy Warhol tothom mereix uns minuts de glòria en aquesta vida, i penso que a la morena actriu ja li ha arribat la seva hora també.

Brinke Stevens va néixer a San Diego, Califòrnia (USA) el 1954. Es va llicenciar diverses vegades i va voler dedicar la seva carrera professional a l'estudi de la comunicació dels dofins, però per coses de la vida va acabar treballant com a extra en una pel·lícula, i pel que sembla li va agradar tant que s'hi va quedar.

Va començar la seva carrera als anys 70, i no va parar de participar en centenars de produccions en què mai deia ni una paraula, és a dir, que va seguir com a extra molts anys. Fins que va arribar un dia que li va passar pel cap que si es despullava potser aconseguiria més protagonisme a les pel·lícules, i així també podria guanyar més diners (segons el llibre "Assault of the Killers Bs: Interviews with 20 cult films actresses " – Jason Paul Collum). I així ho va fer, i es va sentir molt còmoda, tant que fins i tot es va lligar amb la Playboy Video Magazine, i que a poc a poc la va fer consagrar com una altra de les reines del crit dels anys vuitanta al costat de Linnea Quigley i Michelle Bauer, que tenien rols similars a les seves pel·lícules. La pel·lícula en qüestió va ser -i és- un clàssic de les prestatgeries dels vells videoclubs: The Slumber Party Massacre (1984), un slasher dirigit per Amy Jones on Brinke interpreta Linda, una noia que, si bé no n'és la protagonista, és un personatge secundari amb el seu rol corresponent. Per tant, Brinke Stevens, amb aquesta pel·lícula, va deixar de ser només una model o extra per convertir-se en una actriu de debò. De totes maneres, les seves interpretacions no aconseguien anar més enllà de simples nus, ja que els mateixos productors li demanaven expressament que ho fes a causa de la fama que va anar agafant amb el temps.

A causa de la seva participació a The Slumber Party Massacre i les seves aparicions en diversos volums de la Plaboy Video Magazine, Stevens es va sorprendre a ella mateixa en començar a rebre un nombre considerable de cartes fetes per fans. A més, li demanaven si podia assistir a esdeveniments cinematogràfics com ara conferències o presentacions. Ella acceptava amb gratitud, a més de contestar a tots els seus fans, lliurant-los fotos i firmes, i sempre de manera gratuïta. Però amb el temps la seva fama va anar creixent i això va fer obrir un club de fans a la seva persona, on va començar a vendre material seu, a més de poder-se fer fotos amb els fans, etc. fins al punt que va arribar a tindre uns 15.000 inscrits. Sense oblidar que cada dia amb el seu assistent personal contestava a mà entre 50 i 100 cartes personals. Per tant, Brinke Stevens va ser algú humil dins de la indústria, que potser es va veure obligada a despullar-se per ser algú en aquest món, però que no li va importar gaire... i sobretot em quedo que va cuidar el fan el màxim que va poder, i que avui ja pot presumir de tenir una filmografia més de 100 títols. Algú encara es recorda dels dofins?

I d'aquesta manera, Brinke Stevens, a més de Michelle Bauer i Linnea Quigley, es van fer les reines dels videoclubs en participar en moltes pel·lícules "direct-to-video", normalment amb aparicions sense roba, però al cap i a la fi estrelles d'aquest mercat. Sense oblidar que Brinke i Linnea van tocar juntes al grup de música punk "The Skirts", cosa que parlaré a la següent entrada.

Les tres noies encara segueixen vives i cuejant malgrat estar una mica més arrugades de pell i interpretant un altre tipus de papers, però sempre seran recordades com el que van ser: Linnea Quigley era la petita noia rossa mig punk, Brinke Stevens com la intel·ligent i sensual noia amb trets orientals, i Michelle Bauer com l'extravertida, divertida i de cos perfecte.