La visita de Sadae Kasaoka al XXI Saló del Manga de Barcelona va servir perquè el públic assistent pogués escoltar la seva experiència i també malsons. Kasaoka va sobreviure a l'explosió d'Hiroshima amb només dotze anys.
Part de la programació del XXI Saló del Manga de Barcelona es va dedicar al perill atòmic. A més de les diferents exposicions sobre la Bomba Atòmica que es podien anar visitant al llarg dels 4 dies de l'esdeveniment, a la Sala d'Actes 2 del Saló es van fer algunes conferències relacionades també sobre aquest tipus d'armament tan destructiu i les seves conseqüències nefastes. Una de les conferències que es van fer, segurament la més interessant de totes, va ser la que va acollir Sadae Kasaoka, una supervivent del desastre d'Hiroshima. La seva visita va servir perquè el públic assistent al Saló pogués escoltar el seu testimoniatge, la seva experiència, i també els malsons
Va ser dur, molt dur escoltar el relat.
Actualment el 2015 Sadae Kasaoka té 82 anys,
i en tenia 12 quan va viure de prop l'explosió, per la qual cosa
recorda molt bé el que ha passat. No en va parlar mai, igual que
tants altres per culpa de la por que els provoca la idea de reviure
aquella terrible experiència que mai s'esborrarà de la seva ment.
Però, per a la senyora Kasaoka, l'any 2000 tot va canviar.
Aquell any, un col·legi de primària japonès li va proposar fer una
conferència als alumnes sobre els seus records traumàtics, i va fer
un pas endavant i es va decidir a fer-la. L'experiència li va
agradar tant que avui dia es dedica en cos i ànima a traslladar a
les noves generacions el relat.
"A les 08:15 del matí del 6
d'agost del 1945 van llançar una bomba atòmica a la ciutat
d'Hiroshima per primera vegada en la història de la humanitat. La
bomba va esclatar a l'aire uns 600 metres de la superfície
terrestre, just a sobre d'una clínica, i actualment a uns 400 metres
del monument Memorial de la Pau d'Hiroshima.
Després de
l'explosió es va formar una gran massa de gasos a l'aire. Aquell dia
hi havia 350.000 persones a la ciutat d'Hiroshima, i més de 150.000
persones van morir abans del mes de desembre del mateix any. Jo
llavors vivia amb els meus pares, i també amb la meva àvia
(tenia 90 anys) i germans (2 germans grans, 1 menor, i 3
germanes grans) a una casa situada a uns 3 km de l'epicentre de
l'explosió. Les meves germanes ja estaven casades; el meu germà
gran era Infant de marina i havia mort a la guerra; el meu altre
germà gran estudiava a l'escola nàutica de Kobe; i el meu germà
petit cursava el 5è any de primària i per això vivia en un temple
fora de la ciutat.
Durant la Guerra el Govern va establir un
règim de racionament de productes i per això sempre ens faltava
menjar, per això havíem de viure en la pobresa. No en teníem prou
per menjar ni alimentar-nos. Havíem de cuinar l'arròs amb 10 cops
més quantitat d'aigua. Sempre teníem gana, i per això també
buscàvem herbes comestibles per alimentar-nos, i recordo que per
això mateix era feliç cada vegada que el meu germà gran portava
menjar de la base, com a plàtan o llaunes en conserva. El
combustible era escàs també, així que havíem de pujar a la
muntanya per recollir llenya.
Quan va caure la Bomba Atòmica
jo tenia dotze anys i estudiava el 1r any de secundària,
però en realitat no feien classes ni teníem vacances, sinó que
havíem de treballar cada dia. Les poques vegades que anàvem a
escola era per aprendre a combatre amb una llança de bambú, i per
això amb prou feines vam poder estudiar. El dia anterior de la bomba
vaig estar a prop de l'epicentre, treballant al barri d'Otemachi, una
feina que consistia a crear tallafocs per als possibles incendis que
poguessin provocar els bombardejos. El 6 d'agost, dia de l'explosió,
no vaig treballar i em vaig quedar a casa. Feia molt bon temps, de
manera que els meus pares per anar a ajudar uns amics que vivien a 1
km de l'epicentre. Recordo que la nit anterior volaven avions enemics
sobre Hiroshima, i van sonar les sirenes antiaèries diverses vegades
i teníem molta por. Però, cap a les 07:30 del matí, es va anunciar
el final de l'alarma i em vaig quedar tranquil pensant "ja està,
ja no vindran més". Llavors vaig rentar els plats de
l'esmorzar, després vaig llençar l'aigua al carrer, i finalment
vaig tornar a entrar a casa. Vaig caminar cap a l'est, cap a una
finestra que té uns 2 metres i mig, i de sobte em vaig adonar que la
finestra es va tornar completament vermella, d'un color molt bonic,
com si s'hi afegís el color taronja a l'alba matinal. Just un moment
després els vidres es van trencar juntament amb un fort soroll i van
venir contra mi, i un vent em va empènyer cap enrere obligant-me a
ajupir. Després de l'impacte del vent vaig sentir una pressió molt
forta al pit i em vaig desmaiar. En despertar-me, vaig tocar el meu
cap i vaig notar una mica mullat, eren les ferides provocades pels
vidres, però igualment no sentia cap dolor, només vaig pensar que
havia de fugir de pressa d'allà, i per això vaig anar a
buscar a la meva àvia i ens dirigim al refugi del barri, sota terra.
Al refugi hi trobem alguns veïns, però igual que nosaltres tampoc
sabien que estava passant. Quan vaig sortir del refugi em vaig adonar
que casa meva estava inclinada, que les teules havien caigut, i que
hi havia trossos de paret trencada per tot arreu. Cap a les 09:00 va
sortir un veí cap al centre d'Hiroshima a veure què passava, i en
tornar, la seva cara estava completament rosa per les cremades. Ens
va dir que després de l'explosió de llum gairebé tota la ciutat
havia desaparegut. En sentir-lo, alguns pares van decidir anar a
buscar els fills que treballaven a la zona de l'epicentre. Jo estava
preocupada pels meus pares, però amb la meva àvia no vaig poder fer
res. Més tard va començar a caure una estranya pluja negra.
A poc a poc la gent començava a tornar
a casa, tots amb cremades molt greus pel cos, per la qual cosa havien
d'anar a l'escola, el lloc on es va improvisar un hospital. Jo seguia
molt preocupada pels meus pares, i per això el meu oncle va voler
anar a l'hospital a veure si els meus pares eren allà, però no es
va poder acostar, ja que el pont que ens comunicava amb aquella zona
estava incendiat. Respecte al meu germà gran, aquell dia just
tornava amb tren de Kobe cap a casa, i quan va arribar a la tarda vam
anar a buscar els nostres pares a l'hospital, just en el moment que
es va aconseguir apagar el foc del pont. Quan va arribar la nit, uns
parents ens van dir que el pare l'havien portat a casa. Vam anar a
casa, i en arribar vam veure una persona estirada i quieta allà
dins, però no sabíem si era viva. El seu rostre estava molt inflat,
els seus ulls gairebé se li sortien, els seus llavis estaven secs i
esquerdats com una magrana, a més, no portava res de roba. El seu
cos estava completament negre. Només vaig poder saber que era el meu
pare perquè a l'hora de l'explosió estava amb la meva mare, i
mentre agonitzava em va demanar que anés a buscar-la. Per intentar
alleujar el seu dolor, en no tenir medicines, utilitzàvem
cogombres i patates ratllades com a cataplasmes. El cos estava molt
calent i se li assecava molt de pressa, però no podíem fer res
més, ja que si tocàvem la pell es desenganxava la part
negra i apareixia la carn viva. Estava totalment cremat, i no només
la pell, sinó dins del cos també. El meu pare em va demanar aigua,
però no la vaig voler donar perquè vaig sentir que si una persona
cremada bevia aigua li provocaria la mort, però ara me'n
penedeixo. Al meu pare li agradava molt la cervesa, però no la
podíem comprar perquè es considerava com un article de luxe,
però així i tot, la meva mare feia intercanvi d'arròs de
racionament a canvi de cerveses, i les amagava al traster. Jo, en
sentir que el meu pare s'estava morint, vaig anar al traster, vaig
treure una cervesa, li vaig treure la xapa, i vaig intentar
donar-li-la, però ja no tenia forces i no vaig ser a
temps. Avui dia lamento molt no haver pogut donar-li aquest últim
plaer. Jo només vaig poder ventar-lo per alleujar la calor que patia
i espantar les mosques que se li acostaven, i és que allà on hi
havia les ferides més greus i feia més olor es concentraven les
mosques, i les larves entraven i sortien al seu gust. Després de
l'explosió les larves s'alimentaven del cos humà i hi creixien fins
a convertir-se en mosques. Això també és la Guerra.
Mentre
el meu pare era a casa, recordo que un cop vaig anar a l'hort a
buscar líquid per al meu pare, i allà vaig trobar uns tomàquets
vermells, els vaig recollir en una cistella, i quan em vaig
incorporar vaig veure uns fantasmes. La seva forma eren com d'uns
homes blancs que desfilaven pels carrers cap a l'hospital militar,
callats i amb els braços a l'alçada del pit en què se'ls
desplomaven una mena de draps als braços. En realitat eren persones,
víctimes de l'explosió i amb ferides horribles. El que semblaven
draps era la pell penjada, i tenien el cos blanc cobert per la
cendra.
El meu pare va morir dos dies després de
l'atac preocupat per la dona i els fills petits. Com que hi havia
tanta gent que moria no vam poder utilitzar el crematori així que
vam haver d'incinerar-lo a la platja. El foc era lent i va trigar com
unes 10 hores a acabar, però era una cosa que feien moltes altres
famílies. Encara recordo la mala olor que feia la platja. Moltes
amigues meves van morir també, ja que treballaven al centre. Unes
volien ser professores, altres mares, i totes juntes sempre gaudíem
parlant dels nostres desitjos i somnis, però una bomba atòmica ens
va treure tot això, i el futur, juntament amb les seves vides.
Just
quan va caure la bomba hi havia marea alta. Molta gent va entrar al
riu a la recerca d'aigua i va morir allà dins, per la qual cosa
després el riu es va endur els cossos al mar. Els soldats recollien
els cadàvers i se'ls emportaven als afores d'Hiroshima,
a Asaka. Ells van haver de recollir molts cadàvers, i com que
només rebien ordres no sabien tractar-los respecte, per la qual cosa
vaig entendre que la Guerra també va canviar el bon cor de la gent.
Fins i tot els militars només recollien els cossos que podien
assolir, i en canvi deixaven abandonats els que els quedaven lluny
del port. Insisteixo que la Guerra ens va canviar la bona
voluntat.
El meu germà mai no es va desanimar i sempre anava
a la zona de l'epicentre a buscar la meva mare, però mai no la
trobava. Finalment va trobar el seu nom a la llista de l'escola,
concretament a la llista de defuncions, indicant que havia mort el
dia 8 i que només en quedaven alguns trossos de cabell i algun os,
però de tota manera mai vam tenir la certesa de si realment eren
d'ella o no. Avui penso que la meva mare va anar al riu després de
perdre el meu pare i va intentar tornar cap a la zona on es van
perdre. Em dol quan intento pensar que la meva mare volia tornar a
casa, patint per les cremades, i preocupant-se per nosaltres.
A
l'any posterior a l'explosió, em van sortir molts granets pel cos.
Al meu braç dret tenia 3 forats grans dels quals no m'aturava de
sortir pus. Normalment quan surt pus és senyal que la ferida ja està
intentant curar, però a mi simplement em van aparèixer 3 forats i
que van trigar com a mig any a curar-se del tot. I és que aleshores
ningú sabia que la bomba que havia explotat era atòmica, i per tant
la gent ignorava el fet que hi havia contaminació a l'ambient, només
crèiem que era algun tipus d'arma química. Després de cicatritzar
els forats vaig patir anèmia durant força temps.
Després de perdre els nostres pares,
els meus germans i jo ens vam haver de resignar a viure una vida
difícil. El pitjor de tot sempre va ser tornar a casa i no trobar la
meva mare rebent-me amb un càlid "hola", i jo responent-li
"què tal mare?", "com estàs pare?". El meu
germà gran va haver de deixar d'estudiar i de posar-se a treballar.
La meva germana petita seguia a l'escola, i la meva àvia ens
cuidava. Jo i el meu germà petit ajudàvem la meva àvia i germana
petita, recollint ostres a la platja per després vendre-les a les
peixateries, i així vam sobreviure aquells primers
anys.
Personalment, vaig poder acabar els estudis, però vaig
patir moltes discriminacions a l'hora de buscar feina i casar-me.
Molts nens, en acabar la Guerra, van tornar a Hiroshima per trobar-se
amb els seus pares, però la realitat va ser que aproximadament uns
5.000 nens van quedar orfes, per la qual cosa segura, com jo, no
han tingut una vida fàcil. Avui quan penso a la Bomba Atòmica em
cauen les llàgrimes, però vull viure una vida llarga en record de
les víctimes, i dedicar el meu temps a explicar històries sobre
ells.
No necessitem guerres, perquè les guerres porten
infelicitat, i els que patiran més sempre són els més febles, com
els ancians i els nens. La Bomba va cremar Hiroshima en un instant, i
es va dir que mai més tornaria a créixer la vegetació
fins almenys passat 75 anys, però al cap de poc
temps de l'explosió vam veure que les plantes i les herbes
començaven a brollar, cosa que ens va donar molt d'ànim . La
natura ens va donar la força, i així els supervivents poden tenir
esperança i seguir endavant, i va ser així com la ciutat
d'Hiroshima va tirar endavant. La nostra veu i força són petites,
però entre tots podem aconseguir una veu més alta i una força més
gran.
L'any posterior a la mort de la meva àvia em vaig casar
amb un home que també era un supervivent de la bomba nuclear, i
igual que el meu germà, ell també buscava desesperadament els seus
pares a la ciutat, per la qual cosa va estar exposat a una quantitat
molt elevada de radiació. Quan va fer trenta-tres anys va
agafar càncer de medul·la espinal i va morir dos anys després, amb
35. Els nostres fills tenien 5 i 2 anys, i van poder tenir una nova
vida, una nova vida que no podrien haver aconseguit sense totes
aquelles persones que ens van ajudar, i que avui segueixo sense
oblidar.
Insisteixo, no necessitem guerres, no desitjo que
ningú tingui una experiència tan dura, amb tant de patiment i
tristesa com nosaltres. M'agradaria que el món estigués en pau
sense armes nuclears. Enteneu els meus desitjos? I una altra
pregunta, Heu sentit a parlar de Sadako Sasaki? Ella
tenia dos anys quan va caure la Bomba Atòmica i al cap
de deu anys va morir a causa de la radiació. Després de
la seva mort, els companys de classe van començar a recaptar fons
per construir un monument dels nens i dedicat a la pau. Aquest
monument finalment es va construir, i no va ser només per les
donacions dels companys de Sadako, sinó també per les dels
adults, i en general de tots els habitants d'Hiroshima., És per
això, per la solidaritat entre els uns i els altres, que vam poder
recaptar fons per fer-ho possible. La flama de la pau és al Memorial
de la Pau, i es conservarà fins que desapareguin les armes nuclears.
Desitjo des del fons del meu cor l'arribada d'aquell dia.
Moltes
gràcies."
0 Comentaris