És el debut al cinema de Jacqueline Castel, amb una història d'amor homosexual entre dues adolescents amb problemes d'identitat.
Amor i licantropia
“L'amor pot convertir un home en una bèstia” diu el narrador d'una pel·lícula d'homes llop que està veient la Heather per televisió. I d'això més o menys tracta My Animal, l'òpera prima de la canadenca Jacqueline Castel: d'amor i licantropia. Perquè la monstruositat és una metàfora de la desesperació, en com transformem la nostra conducta cap a la irracionalitat i la violència.
La pel·lícula explica com la Heather, una noia queer que juga de portera d'hoquei gel, s’enamora de Jonny, una atractiva però aparentment turmentada patinadora. A mesura que la seva relació avança, els desitjos de Heather xoquen amb el seu secret més fosc: és un licantrop.
Aquesta història d'amor sorgida de la casualitat i encaixada en un context LGTBIQ+, es desenvolupa com un drama adolescent que navega entre la curiositat de l'un a l'altre, un context social complicat i desenganys. Una història que explora el menys interessant que es pot explicar en una obra on també hi ha l'ingredient de la licantropia, mostrant-se el guió durant gran part del metratge com a mandrós per arribar a un clímax final pur de gènere.
La gran virtut de My Animal és la seva posada en escena, en un espai fred i nevat molts cops il·luminat per neons vermells i narrat a ritme de música synth. És tot molt cool per un film que busca el públic jove per parlar-li d'inseguretats juvenils, curiositats, temors, incomprensions i canvis corporals. I en efecte, tot plegat ens remet a la sueca Deixa'm Entrar de Tomas Alfredson en molts aspectes, tant d'història com d'espai escènic, però aquí tot és més tediós, amb menys ganxo narratiu i atreviment darrere la càmera, més enllà d'una fotografia de postal que no negarem bonica i reivindicarem les vegades que faci falta. Diguem que, My Animal, està més a prop de Crepuscle que de Deixa'm Entrar, amb un rerefons de la licantropia gairebé dissimulat i amb escassíssimes escenes de violència i mort. Preval una història d'amor sobre una noia queer i una noia negre que és bonica i que la directora sap extreure-li bellesa a través de les imatges, com en un parell d'escenes sexuals amb forta càrrega eròtica, però la utilització del gènere fantàstic a tot el relat es fa massa escassa i el conjunt s'acaba convertint en feixuc, esgota a l'espectador i, perquè no dir-ho, acaba avorrint. Li falta molt de Rock'n'Roll a My Animal, que exploti més aquesta part animal de les persones.
My Animal és per sobre de tot una pel·lícula d'amor que parla de l'adolescència, amb una fotografia que aplica un estil modern, una banda sonora que connecta l'espectador, i amb dues actrius protagonistes anomenades Bobbi Salvör Menuez i Amanda Stenberg que ho fan molt bé. Dos personatges inadaptats que s'entenen bé a la pantalla i aguanten el pes de l'obra, apropiant-se de nombrosos tòpics de la societat actual vers les relacions homosexuals i fent de la seva relació quelcom amb química. A My Animal trobem a faltar més consistència al guió per així indicar a l'espectador cap a on es dirigeix. Vist en perspectiva, My Animal és un sí, però no; se'ns ha fet llarga i avorrida, per un guió encarat a prioritzar el més avorrit que fot oferir una història d'amor amb licantrops.
0 Comentaris