La revisió al cinema del cas real l'avió estavellat als Andes el 1972 per J.A.Bayona, que s'estrenarà a Netflix.
Els supervivents dels Andes
Sabia el que em trobaria a la projecció de La sociedad de la nieve i malgrat això he sortit de la sala emocionat. Bayona ha aconseguit tocar-me la fibra com no ho havia aconseguit amb Lo imposible, sent, sense cap mena de dubte per a molts ja, la seva millor pel·lícula. Aquesta és una adaptació del cas real de l'avió uruguaià que es va estavellar als Andes el 1972 i que els supervivents van haver d'aprendre a viure en condicions climàtiques extremes durant 72 dies.
La història és prou coneguda, però a diferència de la pel·lícula Viuen!, La sociedad de la nieve és una producció que se centra més en la part humana i deixa al marge la de la supervivència, un prisma, per tant, diferent a l'obra nord-americana dirigida per Frank Marshall que alhora estava basada en la novel·la d'homònim títol escrita per Piers Paul Read. Els títols de cada una no enganyen del seu propòsit. Temes com l'obtenció de l'aigua, el repartiment del menjar, les zones urinàries, zona funerària, etc., són temes que han interessat poc a Bayona a la pel·lícula, per a prioritzar la part més dramàtica de la història, la dels noms i cognoms. A La sociedad de la nieve no hi ha un protagonista clar, sinó persones que aprenen a viure i creen una nova societat en mig de l'adversitat, centrant-se en la part humana, i sent sempre respectuosa amb la intimitat de víctimes i supervivents evitant escenes morboses. Això ho aconsegueix amb un repartiment buit de cares conegudes que poguéssin fer despistar l'espectador. Un drama que s'accentua amb una banda sonora preciosa que acompanya l'obra i que fa arribar les imatges a la fibra sensible de l'espectador, sobretot amb escenes com la de la poesia, tan tendre com alhora el preludi de quelcom pitjor que està per venir i no desvetllarem.
Dit això, parlar sobre la història dels supervivents als Andes és parlar també de canibalisme, i el director català no se n'amaga en cap moment. En efecte, veiem a la pel·lícula gent menjant carn dels morts. Però això és només una part del drama. Les lesions, ferides que s'infecten, l'agonia dels malalts, el cansament, la gana i el deliri dels supervivents, és tot plegat un drama duríssim mostrat amb sensibilitat, però també cruesa, un equilibri elegant que causa el seu efecte colpidor. Tot reforçat per una sensació de fred que també arriba a l'espectador. És tot plegat la màgia del cinema, que duu l'espectador a viure experiències inoblidables, una conseqüència de la feina ben feta.
L'escena de l'accident succeeix de pressa, però visualment és espectacular i esgarrifosa. El que es veu en pantalla és el que viuen els passatgers. Una escena que s'ha de viure en pantalla de cinema i experimentar tots els efectes sonors que se'n desprenen.
El director de Lo Imposible torna amb un altre drama humà que desenvolupa una història esgarrifosa, però profundament emotiva. La mirada íntima potser no crida tant l'atenció com l'èpica, però el melodrama dignificant fa heroica la supervivència. Un enfocament de Bayona encertat, potser efectista perquè sap perfectament que té un material base colpidor i se n'aprofita, però igualment és meritori el resultat i ens fa considerar La sociedad de la nieve com la seva millor pel·lícula. És evident que la història original ja de per si és un drama, ara bé, donar-li forma amb imatges és una feina i fer emocionar l'espectador amb aquesta història tan coneguda per la gent és elevar el producte final de l'excel·lència al sublim.
Cas real
L'accident aeri als Andes va succeir el 1972, i se'l coneix també com l'accident del vol 571 de la Força Aèria Uruguaia. Tingué lloc un divendres 13 d'octubre. Van morir 30 passatges i en van sobreviure 16. Van passar 72 dies a les muntanyes.
0 Comentaris