Doug Bradley, l'actor que va interpretar Pinhead a Hellraiser, participa en aquesta pel·lícula dirigida per Douglas Schulze que parla sobre la naturalesa de l'infern.
L'infern a la Terra
De la mateixa manera que en els dos primers treballs del director Douglas Schulze titulats Hellmaster i Dark Heaven, amb Thorns continua havent-hi un component religiós cristià. En aquesta ocasió el director nord-americà vol fer reflexionar l'espectador sobre la naturalesa de l'infern, sobre si l'infern és quelcom físic o anímic, és a dir, si l'infern és un lloc al qual s'hi va o és una expressió natural de la condició humana. Un debat profund passat pel filtre del terror que fins i tot pot fer replantejar a l'espectador la seva vida després de la mort.
La pel·lícula explica com Gabriel Goodman (John Bennet), un excapellà ara treballador de la NASA, és enviat per investigar un estrany succés ocorregut en unes instal·lacions que investiguen senyals procedents de l'espai exterior. Ha d'investigar per què aquest centre va tallar la comunicació amb la NASA un cop va interceptar un senyal de l'espai profund. Un cop allà es troba amb el doctor Malik (Bo Shumaker), greument ferit i que s'acaba convertint en un monstre infernal amb unes espines embolicades al cap. En aquest mateix centre també s'hi troba una monja terroritzada que va quedar muda després d'escoltar una estranya freqüència i visions dins el seu cap.
Són evidents els ecos de Thorns a l'univers Hellraiser, i més quan al repartiment hi trobem Doug Bradley, l'actor que va interpretar Pinhead. En aquesta ocasió Bradley exerceix un paper secundari, però alhora imprescindible, ja que és un sacerdot que ofereix les claus del missatge de la pel·lícula tot generant preguntes que obren la veda del debat sobre el significat de l'infern. Ara bé, la seva presència a l'obra -imponent i elegant- es limita a quatre breus escenes i és probable que decebi als fans d'aquest actor, i més quan notem que és ombrívol, com poc definit realment qui/què és. Més memorable és el monstre que interpreta el Dr. Malik que ens recorda a un Cenobita de Hellraiser, amb un aspecte terrorífic i desagradable, i que segons va explicar Schulze en una conferència l'actor Bo Shumaker no tenia visió per la disfressa duta durant la interpretació. Un personatge amb carisma suficient per ser recordat pels fans del terror.
En tot cas Thorns no és un divertiment de sèrie B malgrat que els que busquin violència i gore ho trobaran. Com dèiem, és una pel·lícula reflexiva sobre la condició humana i demana la implicació de l'espectador per a entendre el missatge. Un missatge en clau religiosa que el fa proper a el corrent cristiana dels Càtars (s. X-XIV), en què es deia que el món real és la il·lusòria, que tot està sotmès a la corrupció, mort, desordre, patiment i violència. No sabem si Schulze ho tenia present, però ens ho ha fet pensar.
La pel·lícula és de baix pressupost i gairebé tota es desenvolupa en un únic espai i amb quatre actors, i no negarem que es veu barata. Tanmateix, els efectes especials són físics i el gore llueix de meravella, oferint un reguitzell d'imatges pertorbadores que satisfarà els qui menys connectin amb la reflexió. Aquests més desinteressats també trobaran moments de diversió amb escenes com la del llimac al vàter, que acaba convertit en un monstre amb el qual Gabriel s'hi ha d'enfrontar, i que ens remet inevitablement a les lluites d'Ash a Evil Dead.
Thorns és una pel·lícula de terror religiós de producció petita, però amb un fons profund que la fa gran. La seva reflexió s'acaba fent espessa i a estones és fàcil desconnectar, però el seu atractiu visual altament pertorbador junt amb la capacitat de captació de Doug Bradley parlant, fa que tot es faci interessant. Qui desconnecti igualment, s'emportarà en el record nombroses escenes d'horror. Potser trobem a faltar més concreció en la resolució del guió, però Schulze tanca la pel·lícula fent-nos pensar i això té mèrit. Donem-li paciència a Thorns perquè pot convertir-se una obra destacada d'enguany.
0 Comentaris