"Cultura Mainstream" (llibre) - Frédéric Martel

MARTEL, Frédéric, Cultura Mainstream, Taurus, 2011, 453 pàg.

"Mainstream" per sobre de tot és una eina per fer obrir els ulls al lector, una eina per fer-li entendre que el que veu a la televisió, cinema, o escolta en l'àmbit musical -entre altres aspectes relacionats amb cultura- més que art és un negoci.

Fàcilment ens podem emocionar i creure uns valors que ens transmeten les empreses que hi ha darrere de tots aquests productes culturals, com Disney per exemple, que es preocupa per transmetre uns valors familiars i educatius de tendència clarament tradicional i conservadora, però que tampoc li importa trobar el benefici en pel·lícules plenes de sexe i violència, simplement ha de crear una empresa a part, com Miramax (les pel·lícules de Tarantino, per exemple). És només un dels molts exemples que planteja el llibre. De fet, aquest llibre parla del mercat de masses, del volum de vendes que mouen uns i altres, i sobretot per què les venen.

Qualsevol diria que Disney està darrere, no? (Pulp Fiction)

La peculiar i polèmica crítica cinematogràfica Pauline Kael resumeix molt bé el que necessita una pel·lícula per a ser mainstream, diu que el principal atractiu, visceral, és el "kiss kiss, bang bang", només cal una noia o una pistola per fer una gran pel·lícula. Per això es mostra molt crítica amb el cinema de Jean-Luc Godard posterior als seixanta, ja que l'acusa de no fer-se entendre amb el seu públic, torturant amb històries inintel·ligibles.

La polèmica crítica cinematogràfica Pauline Kael

També aquest llibre és fàcilment aplicable en aquestes dates, amb recents lliuraments de premis acadèmics de cinematografia, com els Oscars o els Globus d'Or. És tan fàcil com mirar la cartellera, on trobarem títols com La dama de ferro, una pel·lícula clarament construïda perquè Meryl Streep es llueixi i guanyi el premi a millor actriu, i com molts sabreu el va acabar guanyant. I això per què? En el llibre s'explica com una productora accedeix a produir una pel·lícula, amb quins motius, i sobretot amb quines perspectives. Diguem que tenen prèviament una clara visió de futur de la pel·lícula, i el mateix si entrem dins de territori musical. Això passa, en part, per què l'espectador s'acaba convertint sense voler en un objecte cultural, se li bombardeja amb travesses cinematogràfiques i les indústries ho acaben aprofitant fent-nos creure (m'incloc com a espectador que sóc) que el que veiem és bo quan no té per què. Per exemple -dins el terreny musical- el Rock va ser "alternatiu" (per tant per a unes minories "rebels" durant els anys 50) i la indústria ho va aprofitar i ho va fer mainstream perquè el va veure possibilitats comercials; o el mateix amb la MTV en el tema videoclip després de l'èxit del Thriller de Michael Jackson, o la posterior Madonna.

Thriller, de Michale Jackson

Són només alguns dels exemples que s'explicaran al llarg del llibre, amb la intenció de fer-nos entendre que en la indústria hi ha una batalla cultural globalitzada per a instal·lar uns valors, per imposar la cultura de masses, el mainstream. I això afecta els valors que es transmeten, i que depenent de país o regió on vulguin aterrar poden xocar amb les tradicions o religions autòctones, per això normalment se soluciona creant productes "dirigits a..." Com són les "blaxploitation" (cinema exploitation per a negres) per exemple, una altra estratègia.

També Martel parla dels lobbys, en concret de la MPAA, el braç polític de Hollywood, un altre exemple que el cinema no és tan pràctic i artístic com aparenta. A més, també dins el mateix terreny de la MPAA, es fixa, a força d'entrevistes als seus responsables, de l'impacte nociu que està tenint Internet en la indústria.

Per tant, el que Martel ens vol transmetre a línies generals és que tant una cançó, com una pel·lícula, són només el resultat final i empaquetat d'una sèrie d'estadístiques, processos polítics i lluites empresarials -fins i tot nacionals-per aconseguir el nombre més gran de beneficis. I això no fa més que accentuar tendències o modes, el mainstream, i en general, el que vol Martel, és intentar desvirtualitzar de valors creatius a productores en què simplement són això, empreses.