De tant en tant val la pena fer la
mirada enrere i recuperar algun dels títols que pel motiu que fos
van deixar la seva empremta en el gènere. Recentment, vaig
recuperar La Casa del Terror, gràcies a la nova edició en DVD de la
distribuïdora La Casa del Cine, una edició bàsica que aporta un
nou màster digitalitzat que garanteix una bona qualitat d'imatge,
malgrat que es tracta d'un muntatge censurat al qual li
falten 3 minuts de pel·lícula. Una pena. En tot cas, un film amb la
polèmica que va tenir al seu dia com el present, mereix el seu
moment de glòria en aquest bloc.
La Casa del Terror, titulada
originalment Don't Go in the House, és una
pel·lícula de 1979 que tracta sobre un assassí en sèrie que
segresta dones atractives per després cremar-les vives a casa seva.
Més enllà de l'aparent i repetitiu -argumentalment
parlant- slasher, La Casa del Terror és una pel·lícula que
aporta un punt de vista original a l'origen de la psicopatia,
enfundant-li un possible origen paranormal al qual tantes i
tantes vegades ha servit per justificar els actes dels assassins en
sèrie a l'slasher dels 80, com són "les veus"
que diuen sentir i que els empeny a matar. Més enllà
d'aquest detall, el film en qüestió és un slasher poc
comú en què un assassí en sèrie és el protagonista, molt a la
línia de la immediata Maniac (1980), de la qual
comparteixen moltes semblances en la història. Temes com
l'agorafòbia i la solitud, els complexos d'inferioritat, així com
el drama i les conseqüències dels abusos d'una mare al seu fill,
són temes centrals en una obra que es preocupa a desgranar una
psique aberrada com la del protagonista assassí, i no tant
per recrear-se en un extens bodycount ple d'escenes
sagnants.
La pel·lícula està escrita i dirigida per un
tal Joseph Ellison, i té com a protagonista assassí
l'actor Dan Grimaldi (Patsy Parisi a Los Soprano),
en què va ser per a tots dos la seva primera pel·lícula. Molt
lluny de ser un desastre, a La Casa del Terror hi ha com a lloc
d'atenció una casa que recrea un submón ple d'escales i
habitacions, i que no sé si és a consciència o què, però les
fallades de raccord al muntatge aconsegueixen fer de la
casa un lloc sense sortida, impossible de fer situar l'espectador,
probablement com la mateixa psique de l'assassí. Una
psique que a més empeny l'assassí a tenir visions terrorífiques
sobre la veritat que l'envolta, i que juntament amb uns efectes de so
justos i molt precisos, avui dia encara aconsegueixen fer el seu
efecte aterridor. També cal destacar les veus d'origen desconegut
que sent l'assassí i l'empenyen a actuar, així com de la presència
controladora i imperativa de la mare, que no és més que un cos
putrefacte assegut al sofà de menjador. Tot en conjunt, la casa és
un submón ideal per a un psicòpata, en què es genera un clima de
bogeria i sordidesa.
El pitjor de la pel·lícula és sens
dubte el seu ritme narratiu, cosa que jo sempre acostumo a donar-li
molta importància. Amb un inici prometedor i altament violent (ullet
amb aquesta primera mort que va causar tanta controvèrsia al seu
moment i li va costar al film fins a 3 minuts de censura), a poc a
poc es va desinflant el suflé per entrar en un terreny de
lluita personal de l'assassí per poder aturar les morts i corregir
allò que ell considera defectuós de la seva conducta, recorrent el
protagonista fins i tot a un capellà. Sens dubte aquest tram decau
molt i es converteix en avorrit, no tant pel fet que desapareguin els
assassinats, sinó perquè aquesta lluita tipus yin-yang no
està ben anivellada, diguem-li, per les forces del bé, i no
aconsegueix la pel·lícula una força dramàtica potent. Tampoc hi
ajuda un Dan Grimaldi que com a actor encara estava molt verd.
Després la violència torna al seu nivell inicial arribant a un
final molt meritori i completament malaltís, i a més es
desvetlla el tràgic acte infantil que va desencadenar els posteriors
abusos per part de la mare.
La Casa del Terror és una
pel·lícula que mereix ser recuperada i reconsiderada per molts, i
ara és un bon moment a causa de la seva recent edició en DVD
malgrat els seus 3 minuts de censura. Una obra sobre la psique d'un
assassí en sèrie i no tant un slasher, on un drama personal
desemboca en una espiral de demència i mort on la brutalitat agafa
cotes altíssimes, tot localitzat en una vella casa aïllada que
representa el caos que pateix una ment aberrada. A més, aquest
possible origen paranormal que indueix el psicòpata a assassinar és
un detall interessant, i no negaré que inquieta.
0 Comentaris