Caniba és un documental que les
meves retines mai oblidaran. Per veure'l cal entrar en la idea
cinematogràfica tan personal que els seus
realitzadors Lucien Castaign-Taylor i Verena Paravel (autors del
guardonat documental Leviathan) plantegen a l'espectador,
aquest cop amb una història verídica sobre un caníbal japonès que
es va menjar el 1981 a una estudiant holandesa de vint-i-cinc anys
(Renée Hartevelt). I en cas de no implicar-se, et passarà el
mateix que els van ocórrer a altres espectadors durant la projecció
de la pel·lícula al cinema Tramuntana de Sitges, que és
l'abandonament massiu de la sala als deu primers minuts de
pel·lícula. Jo em vaig quedar fins al final com un campió.
La
biografia del caníbal es pot trobar fàcilment a Internet, de
manera que no m'estendré en aquest camp. Només comentar que, a
causa de les influències del seu pare, el caníbal Issei Sagawa va
aconseguir quedar en llibertat, i avui viu com un rodamón pels
suburbis de Tòquio. La pel·lícula documental pretén fer una
aproximació íntima del caníbal, que a través d'una veu en off que
li pregunta coses a Issei anirem coneixent la fosca
humanitat del personatge, algú que no es penedeix del que
va fer, i que amb les seves respostes l'espectador pot aprofundir en
l'assassinat i acte caníbal, a més del seu passat i present. Un
documental que vol abastar molt, amb bones intencions, i que seria de
gran interès si no fos pel tipus de realització aplicat pels seus
responsables, que només aconsegueix crear una barrera amb el
públic. És molt incòmode d'aguantar Caniba, i aquí, estimat
lector, és on em sortirà la bilis per la boca.
Caniba és
una vergonya en tots els sentits. És carn de festival de cinema
d'art i assaig, cinema que busca experiències noves, però que en el
fons no deixen de ser noves fórmules que experimenten amb la
paciència del públic, i ho sento, però per a mi el
cinema és una altra cosa. Considero que dels 90 minuts de metratge,
a l'espectador no se'l pot torturar amb un primer pla de la
cara d'Issei durant els primers 30, i
que només pateix variacions facials a força d'uns injustificats i constants
desenfocaments. En mig, hi
ha silencis de fins a 3 minuts, i diàlegs per part d'Issei Sagawa que demanen una petita empenta per veure si surten de la seva boca amb més ritme. La idea dels seus
responsables és de crear un documental molt intimista, amoral, incòmode
d'aguantar de la mateixa manera que ho és el seu contingut, però la
veritat és que es fa avorrit i no es mostra en cap moment amè
amb l'espectador. Només el record de l'assassinat i l'acte caníbal
explicat a través d'un còmic que el mateix Issei va
dibuixar -i ell mateix explica-, aporta originalitat i bon fer, i que
a més, juntament amb el riure sinistre que puntualment se l'hi sent a Issei, fins i tot es fa inquietant l'escena. La resta del documental és una
veritable tortura per a l'espectador.
Posteriorment hi ha una
escena pornogràfica que ningú va entendre -amb la seva censura
japonesa, és clar- en què es veu a Issei de jove juntament amb una meuca practicant sexe..., o bé,
més que sexe, una pluja daurada mentre ell es masturba. També
hi ha alguna escena dura, d'autolesions per part d'Issei a
força de talls i picades de ganivets en el seu braç, i que no són
ficció, sinó que són autolesions reals amb sang inclosa, en el que
serien els únics minuts que la pel·lícula convida a l'espectador a
apartar la seva mirada de la pantalla. O altres minuts en què té una
conversa Issei amb la seva cuidadora amb aspecte d'actriu porno. Per acabar, finalment, tornant de nou a
l'empipador primer pla de la cara del caníbal.
Tots aquests moments en què ja hi ha una varietat en la narrativa del documental, cal reconèixer que tot es torna més curiós i fins convida a seguir veient Caniba per veure quines més coses estranyes pot arribar a mostrar. Però el xip de l'espectador ja és un altre, perquè accepta que està davant una cosa molt distant a ell, i que si ha aguantat els primers 30 min. de metratge amb el maleït primer pla, és que té capacitat per acabar la pel·lícula.
I finalment el documental acaba amb un karaoke! Tal qual. No és una broma. Caniba acaba amb un karaoke a ritme de música pop, en què es veuen les lletres en pantalla marcades amb rosa fluorescent com si un anime per a noies, mentre es va indicant a l'espectador la velocitat vocal que ha de prendre l'estil intimista de la resta de la pel·lícula, però bé, la sala del Tramuntana va estar més que feliç arribant fins i tot a corejar el ritme de la cançó amb aplaudiments, en el que no es pot considerar com una altra cosa que un premi al públic per acabar de veure la pel·lícula. Al final, quelcom tan mediocre com Caniba, o t'ho prens de broma o acabes de mala llet. Val la pena prendre-se-la a broma, jo fins i tot repetiria amb els amics per així gastar-los una broma durant 90 min.
0 Comentaris