Entrevista: Barbara Crampton

Presentar Barbara Crampton com a introducció a una entrevista no és tasca de fàcil. Ho és, en el sentit que es tracta d'una actriu coneguda i reconeguda en el gènere de terror per la seva trajectòria artística, però complicat per l'envergadura que han pres tots i cada un dels arguments que emprèn a cada debat, a través de la seva alta capacitat de reflexió i que l'ha convertit amb el temps en l'actiu femení més important que representa avui dia el gènere de terror. És a dir, que és tot un orgull per al fandom. I per això, amb la seva visita a Festival de Sitges per presentar la seva nova pel·lícula titulada "Replace", sol·licitem entrevistar-la. Vam tenir sort i l'entrevista se'ns va concedir, aconseguint conversar amb ella durant uns curtíssims 15 minuts. En aquest temps aprofitem per sobre de tot per preguntar-li sobre la seva primera etapa com a actriu, i concretament per la seva etapa com a víctima en el cinema de terror.

 Aprofitem per preguntar-li sobre la seva etapa com scream queen en el cinema de terror, i pel seu rebuig actual a l'etiqueta. També pel present professional.

En fi, una entrevista curta que va donar per al que va donar, potser menys del que esperava, però igualment el fet de tenir a Barbara Crampton a mig metre, lluny de ser una cosa imponent, la seva simpatia i predisposició fan que estar al seu costat sigui una experiència completament agradable.

-Fa un temps vas publicar una piulada en què parlaves críticament sobre el concepte "Scream Queen". Això va generar un debat constructiu molt interessant que fins i tot va implicar a altres actrius de diferents generacions. ¿Quan interpretaves papers en pel·lícules com "Re-Animator", "Re-Sonator", etc., també pensaves igual? Tenies el mateix pensament crític?

No, és un pensament que ha arribat amb el temps. Quan creixes, amb la maduresa arribes a un punt que et qüestiones més les coses, i el gènere de terror també ho ha de fer, que és créixer i qüestionar algunes de les coses que es donen per fetes. Les històries ara cada vegada són més complexes perquè s'estan barrejant els gèneres en el cinema i això genera unes històries molt interessants, de manera que aquest concepte "Scream Queen" ja no s'ha d'aplicar. Ara els personatges femenins també estan creixent, igual que ho està fent la societat. Per tant, insisteixo que hem de distanciar d'aquest concepte "Scream Queen", i hauríem de parlar en les pel·lícules de terror sobre les dones d'una manera diferent, per què no es pot representar sempre a la dona de la mateixa manera com s'ha representat a aquestes pel·lícules, és a dir, com una persona que sempre fuig de dimonis, monstres o zombis.


-Tot i això hi ha actrius que també van tenir rellevància en els anys vuitanta que viuen -i fins i tot sobreviuen- de l'etiqueta "Scream Queen", com Linnea Quigley. Has parlat alguna vegada amb ella sobre el tema? Crec que teniu postures diferenciades.

Si. Recordes l'article que vaig escriure a la web Birth Movies Death?


-Si, allà explicaves detalladament el "per què" d'aquesta piulada, i això va generar tota mena de respostes per part d'altres actrius.

En l'article Linnea Quigley va comentar al final el seu opinar al respecte. Va dir que no estava d'acord amb mi, i no passa res, està bé, en canvi altres actrius sí que ho eren. Però en general jo crec que hi havia més gent que estava d'acord amb el que vaig escriure que en contra.

Vull afegir també que han estat els periodistes el que ens han imposat aquest terme, no nosaltres les actrius. No ha sorgit mai aquest terme per part de directors o guionistes, sinó per la premsa, que d'alguna manera ens ha limitat com a actrius.

-En aquesta primera etapa com a actriu, potser per modes i tendències de cinema de l'època, apareixes en algunes escenes nues. Com afronta aquest tipus d'escenes una actriu? I també, ara ja passats vint anys des de llavors, en algun moment la teva vida t'ha incomodat recordar aquestes escenes?

El que m'incomoda és que em facin aquest tipus de preguntes. No m'avergonyeixo de res del que he fet, simplement són parts de la història que hi ha escrita en un guió. Crec que en l'art escènic la vida per visitar de moltes maneres, i considero que al cinema no només es pot abordar la vida amb el nu, sinó també amb la passió desbordada, amb violència, l'assassinat, etc. Jo crec que són elements de la vida que hem de veure des del cinema, i de fet moltes d'aquestes pel·lícules dels vuitanta s'han convertit en clàssics.


-Lluny de incomodarte, la meva intenció era llaurar el terreny per a la següent pregunta. Volia preguntar-te sobre l'accés de les noies joves en els anys vuitanta al món de cinema, ja que segons opinions d'altres actrius que van triomfar als vuitanta com Brinke Stevens o la mateixa Linnea Quigley, elles mai han negat que la sexualitat els va obrir la porta de cinema. Realment els productors de l'època com Charles Band o Roger Corman, entre d'altres, intentaven és manera tan sexista a les joves actrius que volien començar en la indústria de cinema? ¿Els exigien sexualitat per entrar al cinema?

Doncs no ho sé. Sí que és cert que les històries que s'explicaven en les pel·lícules d'aquells temps solien haver-hi escenes amb dones nues o directament practicant escenes de sexe, però ara ja estem en una altra època. Penso que potser hem anat d'un extrem a un altre, però això és part de la nostra història. El que vam viure les actrius que comentes i jo, era la interpretació d'un altre tipus de papers, uns papers més apropiats per a la nostra joventut que ara a la nostra edat. Els meus papers ara solen ser de mares, científiques, etc., i quan era més jove interpretava papers que implicaven la novetat, la sexualitat, el propi d'aquella època, cosa que amb el temps és inevitable que acabi quedant més de costat. Són èpoques i situacions diferents, i per sort tot està evolucionant en el seu conjunt.


-I ja que hi ha hagut una evolució en la manera de produir i explicar històries en el cinema de terror en els últims 25-30 anys, ha canviat prou?

Si, el suficient. Com comentava les històries han canviat, han evolucionat, i cada vegada els personatges són més complexos en les pel·lícules de gènere, i també s'estan barrejant els gèneres en el cinema. Podem trobar cinema de terror però també amb una mica de comèdia, i tot en el seu conjunt també implica els entorns de la dona.


-Segurament el canvi més notori de cinema de terror en els últims 5-10 anys és la implicació de dones dirigint pel·lícules de terror, a diferència de la tònica dominant al s. XX, que ha estat marcada per la mirada masculina. Ara està apareixent la visió femenina en el cinema. ¿El futur de cinema de terror passa per la mirada de les dones?

Espero que sí. Tant de bo tinguem les dones tanta representació en el cinema mateixa manera que l'han tingut els homes. És cert que cada vegada hi ha més dones directores i també productores, però encara és complicat per a una dona accedir a aquest món, i això implica també donar-los total llibertat creativa. Crec que a poc a poc ens estem equiparant als homes i anem millorant el paper de la dona en el cinema.


-Ja en l'actualitat, has tornat a cinema, fins i tot per produir pel·lícules com "Beyond the Gates", en el que podríem considerar com la teva segona etapa al cinema. Primer de tot, què és el que et va condicionar a tornar al cinema i, també, què prioritzes a l'hora d'escollir un guió? El que més destaca a simple vista és que sols treballar amb directors molt joves.

M'agrada molt que em diguin que tinc una segona etapa al cinema (rialles). Vaig deixar el cinema durant uns anys a causa que em vaig voler centrar en la família, però jo sóc actriu, m'agrada el cinema de terror, i vaig voler tornar al gènere per exercir la meva professió. Ja tinc una edat i això implica interpretar altres papers diferents en les meves noves pel·lícules respecte als que vaig fer en una altra època, i és per això que també va condicionar el tipus de guions que escullo. Ara, amb "Replace", la nova pel·lícula que he vingut a presentar a Sitges també treball amb un director debutant, i ho faig perquè considero que els joves d'avui són els que tenen millors històries per explicar. El cinema ha canviat, i ells han crescut vivint aquest canvi.