-DIRECCIÓ: Lucio A. Rojas
L'estrès posttraumàtic dels
conflictes bèl·lics o dictatorials ha estat representat al gènere
de terror de moltes maneres. Pel·lícules com Crimen en la
noche seria un exemple de com les terribles vivències d'un passat
militar deixen cicatrius i això acaba tenint conseqüències en el
present. Trauma, una pel·lícula procedent de l'exòtica
(cinematogràficament parlant) Xile, teletransporta l'espectador a la
dictadura de Pinochet i en com una nova generació de joves van
créixer assumint la violència exercida contra altres com una cosa
natural. Això, evidentment, triga a curar-se per més que la democràcia
i la pau hagin portat una suposada harmonia a la societat.
Trauma,
una pel·lícula escrita i dirigida per Lucío A. Rojas,
pretén conscienciar el públic sobre aquestes cicatrius que es poden
percebre i patir en llocs aïllats de Xile. La pel·lícula està
dividida en dues parts: una situada en plena dictadura de Pinochet i
una altra actualment, el 2011. Les dues històries, muntades en
paral·lel, són un exercici de violència explícita que pretén
donar una explicació sobre aquestes cicatrius, tot a través del
personatge de Juan (Daniel Antivilo), que de jove durant la
dictadura de Pinochet va aprendre a exercir la violència i que ara,
actualment ja sent un home, exerceix una vida de
violència posttraumàtica contra tot aquell que considera invasor al
seu territori. Amb això, Trauma és una
home invasion ultraviolenta, sobre un grup de quatre
noies que són atacades a casa seva per Juan i el seu fill, i que
acaben per ser violades, torturades i humiliades, així com per
convertir la seva llar en un festí de sang, sexe i assassinats. Sens
dubte Trauma és la pel·lícula més extrema del passat Sant
Cugat Fantàstic.
La història, encara que pretengui tenir una
segona lectura en clau social sobre les cicatrius de la dictadura
militar, la veritat és que aquesta idea no es mostra prou
testimonial com a eina justificadora dels actes de salvatgisme. La
història està agafada una mica amb pinces, fins al punt que tot
allò que relaciona amb el passat de Juan acaba sent un farcit
que interessa més aviat poc. Com diria el xef Jordi Cruz, és
una guarnició que no té sentit. I és que, de res serveixen certs
girs narratius (molt confusos, per cert), a una pel·lícula en què
els seus excessos són la millor arma. Trauma és carn de festival,
un festí morbós per al sector del públic més sàdic que busca el
desafiament consumint el que és indigerible, i per això (i és
la meva opinió), que Trauma funcionaria millor si aprofundís en el
que realment és: una home invasion. I és que el veritable
desafiament a aquest fan més sàdic és l'excés, i per això
intentar justificar la violència, per molt desmesurada que pugui
arribar a ser, és anar a contrasentit.
En tot cas Trauma
és un tour da force que arrencarà butllofes
als sensibles. És una pel·lícula plena de farciment, però
d'aquell farcit basat a exercir la violència contra altres d'una
manera salvatge, i és que si alguna cosa demostra Lucio A. Rojas és
que de la seva endimoniadament sorgeix tota mena de creativitat
psicòpata. Tot això no funcionaria sense un repartiment convincent,
que crida, corre, lluita, folla i mata. Destaquen per sobre de la
resta Ximena del Solar i Daniel Altivilo, dos actors que
anteriorment ja van treballar a l'anterior pel·lícula del director
titulada Sendero.
Benvinguda és Trauma. Una
pel·lícula d'aquelles que serveixen com a advertència al
gènere, d'aquelles que serveixen per emplenar columnes en fanzines i
advertir el públic que el gènere de terror pot ser potencialment
agressiu, i no apte per a tothom. És pura morbositat d'exercir
violència indiscriminada contra dones, però això sí, com tot bon
film de gènere de terror en el seu tram final posa en dubte el debat
de "sexe feble".
0 Comentaris