-DIRECCIÓ: Justin M. Seaman
The Barn és un títol de terror
indie del 2016 que remet als anys 80 en tots els sentits,
des de l'estètica fins als efectes, fins i tot alguns membres del
càsting. I de la mateixa manera que The Barn, ara mateix ens poden
venir al cap nombroses pel·lícules que també treballen el factor
nostàlgic, com poden ser Beyond the Gates o Secret
Santa, un cinema que remet a aquella dècada, però que en
l'àmbit general la sensació que provoquen entre elles és més
d'imitació mútua que no pas d'imaginació. Això no impedeix
que puguem estar davant d'un cinema divertit i que alguns
espectadors fins i tot li sabran valorar els seus detalls de posada
en escena i de banda sonora, arribant fins i tot a emocionar-los,
però al final penso que tota aquesta saturació de títols fa més
pudor de moda que de reminiscència, i això deprimeix una mica. En
el cas de The Barn estem davant d'una més (però una més
que fins i tot ha arribat a ser editada a VHS), amb coses molt
bones d'altres que són un desastre. A veure.
La història
de The Barn parteix d'un text que el mateix director del
film, Justin Seaman, va escriure quan tenia vuit anys.
Tracta sobre uns esperits demoníacs que viuen en un graner: The
Boogeyman, Scarecrow i Hallowed Jack, que després de 30 anys
en repòs un grup de joves que es dirigeix a un concert de
rock'n'roll els reviu per error després de conjurar una frase
màgica. The Barn se situa la nit de Halloween del 1989, i
posseeix tots els elements estètics d'aquella època a més de
tot allò que relaciona amb el terror adolescent de llavors, amb
els seus tòpics i normatives que ja ens resulten ben
conegudes.
The Barn té molts detalls a favor seu. La
fotografia remet a la perfecció als anys 80, gràcies a la seva
textura granulada i amb algunes cremades que aconsegueix veure's molt
natural i convincent. Això serveix per ajustar-se bé una posada en
escena que és pura reminiscència al terror adolescent de l'època,
amb els seus decorats creepy d'una nit de Halloween,
apareixent éssers demoníacs que assassinen segons el grau de
sexualitat de cada personatge o d'impertinència, passats foscos que
tornen i prenen protagonisme en una conversa davant una foguera, i
tot protagonitzat per uns joves valents que es neguen a ser adults i
que volen salvar el món. Tot això acompanyat a la banda sonora amb
el seu ritme de rock'n'roll amb tints psicodèlics, tot i que cal dir
que no tota la música s'ajusta del tot a l'època. Penso que els més
fans de gènere de terror sabran valorar bé aquests detalls tan ben
encertats.
El protagonisme al càsting va a càrrec de dos
nois que són bons amics: Sam (Mitchell Musolino) i Josh
(Will Stout), deixant així el paper de les dones al de simples
trossos de carn disposats a despullar-se a sagnar. The Barn
tracta sobre el pas de l'adolescència cap a la maduresa, tenint els
adults com a imperatiu a superar aquesta bonica etapa
d'experimentació, risc i descobriment, molt propensa també a la
imaginació i les fantasies. Un moment ideal per viure la nit de
Halloween que es torça, i de l'amor real per aquelles vacances on
passaven coses increïbles, creant els joves les seves llegendes en
moments nocturns. Penso que The Barn treballa bé aquesta
màgia, encara que els seus actors potser no estan a
l'altura desitjada.
Tema a part és "l'altre"
càsting de The Barn. D'una banda, l'estrella de la sèrie
B-Z dels 80 Linnea Quigley té protagonisme puntual amb una aparició
potser forçada, però agraïda pel fan de l'horror. Li permet
espantar-se i cridar, i també fer de típic personatge experimentat
que adverteix el grup de joves dels riscos de les seves accions i
que, com és habitual, no li faran ni cas. D'altra banda, tenim
Ari Lehman (el primer actor que va interpretar Jason Voorhees)
que resulta molt divertit veure'l com a presentador d'un programa
televisiu d'horror al més pur estil Elvira, amb una escena de
crèdits d'obertura que és una meravella -i ridícul com
antany-.
Els problemes de The Barn són greus, i els
trobem al guió. És una pel·lícula pràcticament buida, estirada
com un xiclet perquè el muntatge final pogués arribar als 90
minuts, afectant així la comprensió de determinades escenes i en
general la linealitat del conjunt. Hi ha molt poc a comptar, i és
cert que no necessàriament això ha de ser una cosa dolenta, sempre
que aquests "detonants" de cada escena de terror siguin
conseqüència d'una millor preparació prèvia en forma de tensió,
misteri o alteració emocional dels protagonistes. Això amb
prou feines passa a The Barn, tot quedant-se en superficial
i infantil. Tot i això, la pel·lícula té capacitat per
entretenir, perquè és generosa en la seva posada en escena i
assassinats, i això s'agraeix, però no la fa bona.
En resum,
estem davant d'una pel·lícula fluixa. El seu principal problema és
creure que el cinema de Sèrie B-Z pel fet de basar-se en tòpics no
aposti per una bona elaboració de les escenes d'horror. A això em
pregunto: ens agrada el cinema dolent com a forma d'entreteniment?
Doncs crec que de forma limitada però sí, i The Barn pot
tenir el seu públic fidel, perquè aposta fort per remetre's a una
altra època i té bones morts, el problema és que el context ha
canviat, tenim més accés al cinema, el públic ha vist més i també
tenim més capacitat per veure defectes. Aquests exercicis retro són
perillosos, i crec que aquesta vegada, The Barn, s'ha
preocupat massa a la imatge i no tant a l'autèntic significat de
l'horror.
0 Comentaris