La insistència dels germans Onetti per
recuperar el giallo italià no ha pretès ser un simple
exercici de modernització de la tècnica i l'instrumental. L'estudi
previ del subgènere a la producció de la seva carrera basada
en ell, de les tècniques de realització i posada en escena, també
la textura i color de la fotografia, han acabat materialitzant-se en
una trilogia d'exercicis molt cridaners en aparença que remeten -si
més no en estètica- a aquell cinema. I davant la saturació de
títols produïts en cadena, copiant-se els uns amb els altres,
els Onetti, si bé podríem parlar d'un treball de còpia
descarada per un estil de fer cinema de fa cinquanta anys,
la veritat és que el seu resultat és un viatge en el temps creïble,
i com a fan de l'horror m'excita les sensacions.
Abrakadabra és
l'última pel·lícula dels germans Onetti. La història se
centra en el fill d'un prestigiós mag anomenat El Gran Dante, que va
veure morir el seu pare fa trenta-cinc anys durant un truc
de màgia. Ell també es dedica a la màgia, i presenta un xou en un
dels teatres de la ciutat. A partir d'aquí dóna inici una sèrie
d'assassinats que intentaran incriminar-lo.
I amb el bo i el
dolent del giallo. Els Onetti, en Abrakadabra,
aconsegueixen extreure el bo i el dolent de l'estètica, la
realització i també les excentricitats d'aquelles històries, per
aplicar-ho tot en la seva pel·lícula com si es tractés d'una obra
de fa 50 anys, tal com apuntava abans. A diferència de
Francesca, anterior giallo dirigit només
per Luciano Onetti (Nicolau era el productor),
en Abrakadabra trobem un major equilibri entre
l'experiència estètica de la posada en escena i fotografia,
juntament amb una història estrafolària plena de girs impossibles.
Crec que Francesca pecava de ser excessivament contemplativa pel que
fa a iconografia, de cercar un espectacle visual per sobre de tot i
de descuidar una història que crec filada amb alguns
defectes. Abrakadabra sí. Tot just són 75 minuts
d'intensitat, colorit exagerat i rínxols que s'arrissen, en una
història marcada per la màgia, els assassinats i l'erotisme, i que
resulta tot molt més rodó i ben tancat, alhora que molt més
accessible a un públic generalista que els seus dues anteriors
pel·lícules.
Seguint amb el visual, Abrakadabra és
un 10, i vull insistir-hi. Els Onetti demostren una
vegada més que saben perfectament com aconseguir una imatge
que ens teletransporten a una altra època, amb una
fotografia enfosquida i saturada de color -especialment el vermell-,
també amb una textura granulada molt interessant i que en general
crec que perfecciona la bona feina que van fer en les seves
anteriors pel·lícules. També la tècnica de realització és
polida en estil, amb zooms, plànols detalls o escombrats
d'aquests tan maldestres vists avui en dia i que van caracteritzar
aquell cinema. Però també es percep en Abrakadabra una
excel·lència a l'hora de compondre els plànols, veient aplicada
una geometria estètica dels interiors molt calculada, alguna cosa
molt de Dario Argento, i que complementa a una escenografia
que combina colors amb el posicionament estratègic dels objectes. És
a dir, que visualment la pel·lícula és una genialitat, és
assolida en intencions i no hi ha res a objectar.
Cal destacar
també l'altre element imprescindible en un giallo, que és la
banda sonora. Aquesta vegada està treballada per Luciano Onetti,
que compon unes simfonies amb centelleigs psicodèlics que acompanyen
l'espectador on ens vol portar la pel·lícula, de vegades cap al
terror, la intriga o simplement com a traductor de sensacions que
pateixen els protagonistes, en especial als interpretats
per Germán Baudino i Maria Eugenia Rigon,
que estan solvents en els seus papers.
Però també voldria
posar una mica de peus a terra. Abrakadabra, malgrat ser sens
dubte el giallo més interessant i rodó dels tres que han
presentat els germans Onetti, segueix tenint alguns tics que no
acaba d'arrodonir el vist anteriorment. Abrakadabra segueix
patint d'un excés d'iconografia que evoca la pel·lícula a una
experiència per sobre d'un relat. L'estètica és important, però
un giallo és també una història propera al
telefilm (encara que habitualment amb girs estrafolaris), no ens
enganyem, i en aquest aspecte la pel·lícula crec que demana una
mica més de desenvolupament dels personatges i fins i tot la
història, que a estones despista massa. També vull afegir un
detall, que és algun tatuatge de dona que per un moment em torna
a el 2018.
En tot cas, Abrakadabra és una gran
pel·lícula. És la consolidació en el giallo dels
germans Onetti, gràcies al fet que aconsegueixen un equilibri
bastant aconseguit entre l'experiència estètica i una història
estrafolària plena de girs impossibles, oferint un exercici retro
que recupera les virtuts i defectes del giallo, com ha de ser.
0 Comentaris