"Vaig acabar anant cap al terror corporal gairebé per accident."
Hem entrevistat el director Michael Shanks al Festival de Sitges 2025, on va presentar la seva nova i inquietant pel·lícula Together (2025) dins de la Secció Oficial a Competició. És també el seu primer llargmetratge.
—Per què tries el body horror per al teu primer llargmetratge?
Vaig acabar anant cap al terror corporal gairebé per accident. Tot va néixer de la premissa inicial: vaig imaginar què passaria si una parella estigués tan unida que literalment comencés a fondre’s en la seva pròpia carn i sang. I vaig pensar: “Això és una pel·lícula de terror”. No buscava fer body horror deliberadament, però aquella idea em va portar cap aquí… i m’encanta aquest subgènere.
Com a cineasta amb una mentalitat molt tècnica, m’agrada explicar històries sobre personatges i emocions, però també fer coses que suposin un repte a nivell visual i d’efectes pràctics. Volia crear imatges que no hagués vist mai abans. Together era una manera d’explicar una història que té a veure amb la meva pròpia vida real, però dins d’un gènere que adoro. A més, en parlar d’una parella que literalment s’uneix, vaig començar a imaginar escenes boges de terror corporal… i això em va entusiasmar molt.
—La dependència emocional convertida en una forma de terror.
Des del principi vaig veure-hi una oportunitat per explorar temes molt propers a mi. He estat en una relació de llarga durada i molts dels meus amics també, així que coneixia bé aquestes dinàmiques. Però no volia fer un drama convencional —no és el que sé fer millor ni el que més m’interessa.
El terror em permetia portar aquestes emocions a un altre nivell. M’agrada el gènere perquè pots parlar de temes molt humans, reals, però amplificant-los amb un element sobrenatural. Així pots arribar més lluny del que et permet un drama purament realista. I, alhora, em donava l’oportunitat de divertir-me com a “friqui tècnic” construint titelles, dissenyant efectes pràctics i fent experiments visuals.
—Quines han estat les principals influències en el procés creatiu de Together?
M’encanten Cronenberg, Society, Stuart Gordon i Brian Yuzna. Aquesta pel·lícula és, en part, un homenatge a aquell body horror clàssic que tant estimo. Tot i així, volia donar-li una estètica moderna. Crec que molt de l’horror corporal actual es fa amb un punt d’ironia o sarcasme, i jo volia fugir d’això.
Volia jugar amb el body horror de manera directa, realista —mostrar què passaria si aquestes coses succeïssin avui— i deixar que la comèdia sorgís de les reaccions humanes dels personatges, no de les escenes de terror en si.
Ha estat un honor que Together es mencioni al costat de Cronenberg o de títols com The Substance. Ser a Sitges ha estat increïble: vaig conèixer Barbara Crampton, una de les meves ídols d’adolescència, de Re-Animator i From Beyond. Va veure la pel·lícula i li va agradar —en aquell moment vaig pensar: “Perfecte, ja puc morir tranquil”.
—L’espai rural on se situa Together té un pes important. Aquest entorn reforça la relació tòxica dels protagonistes?
Sí, absolutament. Va ser una decisió conscient allunyar els personatges de la ciutat i portar-los al camp. Metafòricament, quan et lliures completament a algú, tanques el món exterior. Fer-los viure en un espai on literalment només existeixen ells dos intensifica aquesta idea.
Això també exacerba els problemes de la seva relació i parla sobre què significa comprometre’s completament amb una altra persona. A més, el context rural és un escenari clàssic del terror: l’aïllament, la impossibilitat d’obtenir ajuda… Ja saps, el mòbil que es perd al primer acte i ningú pot trucar la policia.
—Com va ser el treball amb Alison Brie i Dave Franco?
No vam poder fer molts assajos tradicionals, per qüestions de pressupost i perquè ells viuen als Estats Units i jo a Austràlia. Vam parlar durant mesos per Zoom, i quan van arribar al rodatge ja coneixien el guió al detall.
Eren també productors, així que hi estaven molt implicats creativament. Que siguin una parella casada va ser un avantatge enorme: només teníem 21 dies per rodar, i la seva complicitat natural ens va estalviar molt de temps.
A la pel·lícula, cada dia estaven físicament i emocionalment al màxim. I com que ja tenen aquesta connexió real i professional, podien activar-se de seguida. No calia “buscar” la química —ja hi era.
—A Together, el cos i l’ànima semblen en conflicte. És una mirada platònica?
Sí, hi ha una referència directa al mite del Simposi de Plató, on parla de com, originalment, els éssers humans eren dues persones unides en una sola. D’aquí ve el concepte d’ànimes bessones.
Sincerament, això no era al primer esborrany del guió. Volia afegir una escena típica de pel·lícules de terror on algú explica a classe un text literari que connecta amb el tema del film. Vaig buscar a Google “mite antic dues persones fusionades” i va aparèixer Plató. Vaig pensar: “És perfecte”.
A més, en Dave i l’Alison van veure una comèdia romàntica dels 90 la nit abans de començar el rodatge… i també hi sortia aquesta mateixa referència! Ens va semblar una coincidència increïble. Gràcies, Plató.
—Tenint en compte el títol, creus que l’amor és per sempre?
Sí, crec que sí —si trobes la persona adequada. Fa disset anys que estic amb la meva parella i ara esperem el nostre primer fill. L’amor pot ser per sempre, encara que també faci por aquesta idea de “per sempre”.
És bonic, però alhora aterridor, i per això és un terreny perfecte per a una pel·lícula de terror. Crec que Together té, al fons, un missatge positiu: l’amor pot valer la pena, encara que impliqui sacrifici.
Després de les projeccions, algunes parelles ens han dit que la pel·lícula els ha ajudat a entendre’s millor, mentre que persones solteres ens diuen que justifica el seu estil de vida. Totes dues lectures són vàlides.
Com una comèdia romàntica, la història comença amb una parella que sembla incompatible i esperes que trobi l’equilibri al final. El film explora aquesta tensió entre mantenir la teva individualitat o fondre’t amb l’altre per amor. Jo, que visc una relació monògama de llarg recorregut, tendeixo a veure el final com un final romàntic —una mena d’acceptació del sacrifici personal per amor.
—Un terrible final feliç.
Quan vaig començar a esbossar la història, la idea més òbvia era fer que un dels personatges es convertís en el “dolent”, però no m’interessava. El tema central per a mi era si estàs disposat a comprometre’t completament amb algú.
El final potser no és el més desesperançador, però la seva última imatge és prou esbojarrada com per deixar-te flotant. M’agrada aquesta sensació: que la pel·lícula et porti a l’infern emocional i, tot i així, acabis somrient.
Quan sonen els crèdits amb la cançó de Golden Suits, espero que el públic surti pensant: “Ha estat intens, però m’ho he passat bé.”
0 Comentaris