El 2017 serà recordat, entre moltes
coses, per la mort de Charles Manson a la presó de Bakersfield.
Aquesta defunció va fer florir en la indústria de cinema un grapat
de produccions que han volgut tractar els esdeveniments més grotescs
del seu cas, com ara la indie The Haunting of Sharon Tate o altres
mainstream, com Once Upon a Time in Hollywood de Quentin
Tarantino. Però després hi ha una altra d'aquestes produccions que
es pren el cas d'una manera més profunda, intentant donar resposta
al públic sobre els motius que van portar als membres de la
secta hippie de Manson a assassinar, així com el
que va passar després amb les tres assassines de Sharon Tate un
cop empresonades. El seu títol és Charlie Says, i està
dirigida per una cineasta coneguda pels fans de l'horror:
Mary Harron, responsable d'American Psycho.
Charlie
Says està basada en el llibre d'Ed Sanders titulat
"The Family", i és una aproximació als tres membres
femenins que van integrar la secta de Manson: Leslie 'Lulu'
Van Houten, Patricia 'Katie' Krenwinkel i Susan 'Sadie' Atkins , de
manera que l'espectador coneixerà els vincles entre elles, les seves
rutines, la seva relació amb Manson, el que les va motivar a
entrar a la secta, i també la seva progressiva consciència
de víctimes d'una secta un cop van cometre els crims.
Charlie Says serveix com a representació bastant ajustable
al que ha passat, desenvolupant una trama que arrenca amb les tres
assassines preses, i que a poc a poc van recordant el que
va passar al mateix temps que s'adonen de la ceguesa amb la
qual van actuar.
El bon material base de Charlie Says no
queda reflectit en la pel·lícula d'una manera amena per a
l'espectador. El seu desenvolupament irregular per culpa dels canvis
de ritme narratiu per l'alternança de passat i present, trenquen els
clímaxs en excés, i a més el que compta Charlie
Says tampoc acaba sent del tot nou. El resultat és
que quan portes 40 minuts de pel·lícula t'adones que
encara et queden 70 més, per què tot avança sense rumb clar
fent-difícil d'aguantar. Fins i tot, l'esperat clímax final que
tots sabem i esperàvem, hauria d'haver estat un bany de sang amb
fetus inclòs i en canvi tot queda dissimulat, per no parlar de certs
inserits innecessaris que et treuen del moment més esperat del film.
No, Charlies Says no funciona.
Que la
pel·lícula no funcioni no impedeix que com a peça
documental sigui una representació ajustada al que ha passat,
plantejant aquesta evolució de la secta des de la seva època hippie
amb tot el relacionat de l'amor lliure, les drogues i el
happyflower, i que després va evolucionar cap a l'odi, el racisme i
finalment l'assassinat. A més, la interpretació de Matt Smith
com Charles Manson és excel·lent i ens creiem el seu
personatge, i a més evoluciona al llarg del metratge cap
a una radicalitat en el seu discurs i conducta, contrastant amb la
intermitència d'algunes escenes musicals acústiques.
Una
pena que Charlie Says avanç sense rumb i que els seus
moments de major intensitat acabin trencats a força d'inserits.
Creiem que la pel·lícula parteix d'un bon material literari i no
negaré que el guió és ric en referències a la secta de Charles
Manson, però aquesta vegada l'adaptació al cinema no ha
funcionat.
0 Comentaris