Quatre dècades després de la seva estrena, Re-Animator continua més viva que mai. El clàssic dirigit per Stuart Gordon el 1985 es va convertir amb el temps en una obra de culte imprescindible per entendre la fusió entre horror, humor negre i esperit transgressor. El 2025, quaranta anys després, la pel·lícula celebra el seu aniversari als escenaris que millor han sabut reivindicar-la: els grans festivals de gènere.
El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya — Sitges ha estat un dels punts centrals d’aquesta commemoració (on, per cert, va giuanyar el premi a la millor pel·lícula el 1985). El certamen, referent mundial del cinema fantàstic i de terror, ha acollit la celebració del 40è aniversari de Re-Animator amb projeccions especials i la presència d’alguns dels seus protagonistes, confirmant el vincle indestructible entre el film i el públic del fantàstic.
En aquest context tan especial, conversem amb una de les seves figures icòniques, l'actrius Barbara Crampton, per repassar el rodatge, la figura de Stuart Gordon, l’impacte cultural de la pel·lícula i la seva sorprenent vigència quatre dècades després. Una mirada sincera i apassionada sobre un títol que, com el seu protagonista Herbert West, sembla resistir qualsevol pas del temps.
—Recordes el primer dia de rodatge de Re-Animator?
Crec que el primer dia de rodatge va ser a l’apartament del personatge de Dan Cain, quan estàvem buscant en Rufus perquè havia desaparegut. Si no m’equivoco, aquell va ser el nostre primeríssim dia davant la càmera.
Però fins i tot abans de començar a rodar, vam assajar durant tres setmanes. I si sabeu alguna cosa sobre com es fan les pel·lícules, sabreu que això no és gens habitual. Normalment arribes al plató i comences a treballar l’escena directament allà. Però com que Stuart venia del teatre, volia assajar la pel·lícula com si fos una obra teatral. I crec sincerament que aquesta és una de les raons per les quals la pel·lícula és tan bona com és. Teníem els personatges molt ben definits, el material estava perfectament organitzat i la relació entre nosaltres —la química— ja estava treballada. Havíem estat construint-ho tot durant setmanes abans de rodar. Això va fer que tot se sentís molt més real.
—La comèdia i el terror a vegades funcionen bé junts al cinema, com a Re-Animator. Per què creus que passa això?
En realitat, crec que no es barregen bé tan sovint, perquè la majoria de gent no sap fer-ho. Re-Animator és una gran comèdia de terror perquè la base, l’estructura, és el terror, i la comèdia hi va al damunt com una capa. Molts cineastes fan el contrari: parteixen de la comèdia i després hi afegeixen elements de terror, i això no acostuma a funcionar.
Si penses en les millors comèdies de terror que realment funcionen, totes tenen el terror com a fonament. El terror és extrem, inquietant, fins i tot horrible, i la comèdia actua gairebé com un alleujament per a l’espectador davant d’allò que està veient. És molt difícil equilibrar aquestes dues coses.
Els distribuïdors, els agents de vendes i els estudis sovint se n’allunyen perquè no hi ha prou gent que sàpiga fer-ho bé. Però, per alguna raó, Stuart sabia exactament el que feia. Ens va portar a situacions realment extremes i espantoses, i la comèdia sorgia com una resposta natural a aquella intensitat.
Hi ha una altra comèdia de terror que m’encanta, Tucker and Dale vs Evil. Crec que també funciona molt bé perquè és molt divertida, però hi passen coses realment horribles. Primer has d’establir bé el terror; després ja pots permetre’t la comèdia. Creativament, és molt difícil aconseguir-ho.
—Com descriuries Stuart Gordon?
Era un artista intransigent. Sempre volia fer les coses a la seva manera. Fins i tot quan li proposaves provar alguna cosa diferent, ell ja tenia molt clar al cap com volia que interpretessis el personatge.
Jo li deia sovint: “Si poguessis interpretar tots els personatges d’aquesta pel·lícula, ho faries.” I ell responia: “No, no, és el teu personatge.” Però alhora era molt proactiu dirigint-nos i marcant com volia que féssim els papers. Era molt específic, molt detallista i tenia una visió molt clara.
—Amb perspectiva, com valores la teva escena al dipòsit de cadàvers?
Mira, vaig estar molt vulnerable en aquella pel·lícula. El meu personatge era fort i intel·ligent, i això m’agrada molt de la Megan, però havia de passar per situacions realment horribles.
Curiosament, cap d’aquelles coses em va espantar personalment. No em vaig sentir intimidada pel material ni pel que estava fent. També hi havia un component gairebé lúdic, com un joc visual. Al meu cap era una escena completament boja.
Va ser molt difícil de rodar en el seu moment, però és molt memorable. La gent encara avui me’n parla constantment. I, per això mateix, n’estic molt orgullosa.
—Com a actriu, de quina escena et sents més orgullosa?
Hi ha escenes que m’agraden més que altres. M’encanten especialment els moments més tendres amb el personatge de Dan Cain.
Hi ha una escena en què ell torna a casa després de tot el que ha passat. El meu pare l’ha expulsat de la universitat, i jo sé que el meu pare ja no és el mateix, tot i que no entenc exactament què li passa. Quan ell arriba, li dic que potser hauria de marxar, canviar d’escola. És un moment molt complex emocionalment.
Hi ha un instant en què sembla que podria perdonar-ho tot. Dic: “Vaig intentar odiar-te. Tant de bo t’hagués odiat, perquè no et puc odiar.” És un moment en què realment podríem estar junts i començar de nou, anar cap a la posta de sol i oblidar tot el que ha passat. Però llavors el meu pare entra i m’ho impedeix. És l’últim moment d’esperança del meu personatge. Per això, com a actriu, probablement és la meva escena preferida.
 |
| Jeffrey Combrs, Barbara Crampton, Bruce Abbot |
—Què recordes de la famosa fotografia amb Jeffrey Combs i Bruce Abbott?
No la recordo gaire bé. Crec que simplement estàvem fent el ruc al plató. S’ha convertit en una fotografia molt famosa, però en aquell moment no sabíem que la pel·lícula seria tan recordada.
És una imatge molt casual. Estem al plató, passant-nos-ho bé, gaudint els uns dels altres i fent broma. Segurament hi havia un fotògraf oficial fent fotos, però no recordo qui era. I la veritat és que en tenim molt poques; hauríem d’haver-ne fet més.
—Per què creus que Re-Animator s’ha convertit en una pel·lícula especial dins la cultura popular?
Quan es va estrenar, vaig parlar amb el meu agent perquè havia rebut crítiques excel·lents de Pauline Kael i Roger Ebert. Jo pensava: “Ja he arribat. Això impulsarà la meva carrera.” Però ell em va dir: “És una pel·lícula de terror de baix pressupost. No és res.” Em va desinflar molt.
Amb els anys, però, la pel·lícula ha crescut en estatus de culte. Van passar potser vint anys fins que la gent va començar a dir: “És una gran pel·lícula.” I ara, quaranta anys després, es considera un clàssic. Ha estat un reconeixement molt lent, però molt poderós.
—Acceptaries fer una nova seqüela?
Sí, m’encantaria. De fet, originalment havia de ser la núvia a Bride of Re-Animator. Stuart Gordon havia escrit el guió amb Dennis Paoli, però el seu agent li va dir que no fes la seqüela perquè estava “per sota del seu nivell”. Va ser un consell terrible.
Brian Yuzna va acabar fent la seva pròpia versió i, per alguna raó, no em va incloure. Encara avui em sap greu.
Si es fes una nova seqüela, m’agradaria que fos com el Halloween recent amb Jamie Lee Curtis, dirigit per David Gordon Green: ignorar les altres seqüeles i continuar directament des de la primera, mostrant què ha passat tots aquests anys després. Crec que aquesta seria la millor opció. No sé si passarà mai, però a mi m’encantaria.
—Si es rodés avui, què guanyaria o perdria?
Només espero que no utilitzessin efectes digitals generats per ordinador. Tot eren efectes pràctics, i això és part de la seva força. Hi va haver una època en què el CGI era omnipresent, però els fans del terror prefereixen els efectes físics, tangibles.
Tampoc volem intel·ligència artificial ni personatges artificials. Volem persones reals i efectes reals. Estic molt orgullosa d’haver format part d’una pel·lícula feta íntegrament amb efectes pràctics. I, sincerament, no crec que hi hagi res a millorar. Per a mi, és perfecta.
—S’ha celebrat el 40è aniversari de Re-Animator a molts festivals d’arreu del món. Què suposa per a tu fer-ho a Sitges?
Aquest és el meu festival preferit. No ho digueu als altres, però ho és. M’encanta la ubicació, m’encanten els fans i m’encanta que sigui un festival amb tanta història. Quants anys fa que existeix? Cinquanta? Cinquanta-vuit ara? És increïble.
Quan als Estats Units em pregunten on vaig, dic que vaig a Sitges, i sovint em pregunten què és Sitges. Jo els dic que és com el Festival de Canes del cinema de terror. És molt sofisticat, molt elegant, molt “chic”. I aquí ens tracteu amb molt respecte. Sempre em sento honrada quan em conviden. De veritat que és el meu lloc preferit per venir.
—Com valores els directors amb qui has treballat els darrers anys?
Fantàstic. He treballat sobretot en cinema independent. He fet algunes pel·lícules d’estudi i una mica de televisió, però principalment treballo amb cineastes independents, i això m’encanta perquè solen tenir veus molt pròpies.
Per exemple, Jackson Stewart, amb Beyond the Gates, tenia un estil molt personal i sabia exactament què volia fer. També he treballat amb Spider One, el germà de Rob Zombie, en una pel·lícula recent titulada Little Bites. És un cineasta molt intuïtiu, molt connectat amb les seves pròpies sensibilitats.
I hi ha una altra pel·lícula que es projecta a Sitges, Every Heavy Thing, dirigida per Mickey Reece. També és un cineasta molt únic. M’agrada treballar amb persones que volen fer el seu propi camí, que tenen una visió molt definida i monolítica del que volen explicar.
—Quina és la pel·lícula de la qual estàs més orgullosa d’haver format part?
És una pregunta interessant. Probablement n’hi ha dues.
D’una banda, From Beyond. Tot i que és una pel·lícula antiga, sento que hi vaig tenir un paper molt potent. Encara hi ha més bons papers per a homes que per a dones a la indústria, però aquell personatge era fort: interpretava una doctora, una psiquiatra, i d’alguna manera acabava intentant salvar la situació. Després el personatge evolucionava cap a una mena de “femme fatale”, amb una transformació molt marcada de la seva sexualitat, i finalment acabava perdent el seny. Vaig tenir moltíssimes coses a fer com a actriu.
D’altra banda, hi ha una pel·lícula més recent, Jacob’s Wife, que potser no és tan coneguda, però probablement és la meva preferida de totes les que he fet. Es va rodar durant la pandèmia, i crec que es va projectar aquí fa un parell d’anys, però jo no hi vaig poder venir.
És una pel·lícula petita, però m’encanta el paper i el que diu sobre un matrimoni de llarga durada. Sempre havia volgut interpretar un personatge clàssic del terror, i en aquesta pel·lícula vaig poder ser una vampira. Per això diria que, avui dia, probablement és el meu paper preferit.
—Com valores haver-te convertit en una icona del cinema de terror modern?
No em veig així, però gràcies per dir-ho. A mi m’encanta treballar en cinema. M’encanta interpretar personatges. És una cosa que volia fer des que era molt petita.
Encara avui fer pel·lícules és tan difícil com ho era fa anys. Encara em costa tirar endavant projectes, fins i tot si algú em considera una icona. I també costa molt als cineastes amb qui treballo. Aquesta és la vida de l’artista: una lluita constant.
Si ser una icona cultural significa alguna cosa, potser és tenir resistència. No rendir-se quan les coses es posen difícils. És fàcil abandonar, però no pots fer-ho. Has de continuar.
Sovint dic que m’agradaria ser la Betty White del cinema de terror. Vull continuar interpretant papers tant com pugui, seguir construint el meu llegat, potser fer papers de mare gran, però continuar activa fins al final.
—Hi ha alguna pel·lícula que rebutgessis i de la qual avui t’arrepenteixis?
No. Ara soc molt curosa amb el meu llegat i rebutjo moltes coses. Hi ha algun projecte que se’m va escapar. Per exemple, vaig fer una audició per a Candyman i no em van donar el paper. M’hauria agradat fer-la.
També hi ha un parell de pel·lícules que sí que vaig fer i que, un cop estrenades, vaig pensar que potser no eren tan bones com m’hauria agradat. Treballo amb molts cineastes joves i independents, i no sempre és fàcil saber com acabarà el projecte.
A mesura que m’he fet gran, soc encara més selectiva. De fet, rebutjo més pel·lícules de les que accepto. Però no hi ha cap projecte que hagi rebutjat i del qual després hagi pensat: “Oh, tant de bo l’hagués fet.” No en recordo cap. Potser l’any que ve et donaré una resposta diferent, però avui no.
—Si poguessis produir la teva pel·lícula més personal, com seria?
Probablement seria una història potent sobre relacions humanes. M’interessen molt els aspectes interns de les persones, entendre per què fan el que fan.
Crec que les millors pel·lícules mostren la naturalesa humana i ens ajuden a entendre qui som. No tinc una idea concreta per explicar-te, però sé que giraria al voltant d’això: explorar la condició humana.
I sempre dic, tornant a Jacob’s Wife, que si no l’heu vista, la mireu. Perquè d’alguna manera connecta molt amb aquest tipus d’història que m’interessa explicar.
0 Comentaris