Després d'anys sense veure, un home
casat visita al seu germà per sorpresa en dates nadalenques. Un cop
arriba a casa, l'actitud del germà és tensa, i no tant pel
forçat retrobament, sinó perquè en el seu soterrani té tancat a
una persona que, segons ell, es tracta del mateix Diable. La premissa
de I Trapped the Devil és aquesta, i partint
d'aquesta situació la pel·lícula explora temes interessants com la
confiança, la paranoia i sobretot el pànic al
qual demoníac.
I Trapped the Devil és
una pel·lícula que suposa el debut al llargmetratge de Josh Lobo,
i ha apostat per una narració curta i poc carregada de contingut. Es
tracta d'una pel·lícula d'aquestes en què la poma es va
podrint fins que en el seu tram final tot detona. Tot en el seu
conjunt és un exercici sobre la por, la por que ens genera
sentir a parlar del diable i sobre la incertesa que genera
la superstició.
La tensió mai decau en la pel·lícula,
gràcies a unes interpretacions que van evolucionant en la trama i
que exigeix als actors un fort poder dramàtic. Els seus
moments de pura tensió i por, són desenvolupats en un únic espai
escènic, la casa, on tot brilla precisament per la brutícia i
l'anacronisme de la decoració al costat de l'ornamentació nadalenca
-plena de llums simpàtiques que ens remeten a Argento i
Bava-, acaben generant un contrast contradictori a l'espectador
que mai li fa sentir còmode. Això reforçat per una banda sonora
amb melodia tensa constant que genera opressió a l'espectador, i un
soterrani on sabem que hi ha alguna cosa maligne allà tancat i del
que tots els personatges parlen, però que fins al tram final de la
pel·lícula no es desvelarà que
és. I Trapped the Devil és una pel·lícula
petita amb tan sols un grapat d'actors i un únic espai escènic, on
amb prou feines passa res en els seus curts 82 minuts, però
que Josh Lobo aconsegueix extreure tensió i opressió del
poc que té, i fins a inquietar l'espectador amb
algunes imatges de recurs la mar de terrorífiques.
En tot
cas, més enllà que I Trapped the Devil mai
s'avorreix, no es pot negar que el discurs narratiu és massa
hermètic i per a un segon visionat pugui donar una mica de mandra.
Es dedueix poc dels "per què" fins i tot a la fi de la
pel·lícula, i això impedeix que l'espectador es pugui submergir
completament en els horrors que planteja.
Com deia abans, el
misteri diabòlic que espera I Trapped the Devil es
resol en els últims 15 minuts de pel·lícula, i ho fa amb un bany
de sang i una petita sorpresa. Tal com imagineu, el mal pot sorgir en
qualsevol lloc i amb qualsevol forma. Això potser ja ho sabíem,
però la pel·lícula ens ho recorda amb un exemple ben resolt, tot i
la pobresa narrativa prèvia només basada en la por al desconegut i
la curiositat. No passa res, la pel·lícula és curta, intensa des
del minut un, i molt lleugera de veure i gaudir. A mi em va agradar.
0 Comentaris