[Crítica] LUZ - Juan Diego Escobar Alzate, 2019


-DIRECCIÓ: Juan Diego Escobar Alzate
-GUIÓ: Juan Diego Escobar Alzate
-ANY: 2019
-DURACIÓ: 103 min.
-PAÍS: Colòmbia
-MÚSICA: Brian Heater
-FOTOGRAFIA: Nicolás Caballero Arenas
-REPARTIMENT: Yuri Vargas, Conrado Osorio, Jim Muñoz, Sharon Guzman, Daniel Páez, Johan Camacho, Andrea Esquivel, Marcela Robledo
-PRODUCTORA: Afasia Films / Amniótica / Egerton Crescent Productions / Wemakecolor






"Crec que el cinema ha de servir per curar ferides, no solament com a mer entreteniment, sinó per ajudar a curar a l'espectador i a qui fa art", deia el director de Luz Juan Diego Escobar Alzate en l'entrevista que li vam fer. Luz va més enllà de la simplicitat d'un passatemps, de la pornografia en què de vegades es dóna suport al gènere de terror o dels calcs propis de la sèrie B. Luz és una pel·lícula que abasteix una comunió de situacions que serveixen per nodrir l'experiència de tres germanes que viuen aïllades al camp al costat del seu pare i que acaben per replantejar l'existència de Déu, tot en clau de folk-horror recordant-nos a pel·lícules com The Witch.

Genèricament Luz és una pel·lícula de terror, i creiem que la seva major virtut és l'ambigüitat amb la qual es desenvolupa entre el fantàstic i la realitat i de la qual mai es distància. ¿Luz és només una pel·lícula de fanatisme religiós? Aquesta pregunta vola en el cap de l'espectador al llarg dels seus 103 minuts, molt en la línia de pel·lícules com l'esmentada The Witch sobre pors ancestrals, en què es respira constantment alguna cosa en l'ambient que roman latent i que pot despertar en qualsevol moment . Dit d'una altra manera, Luz és més una pel·lícula sobre la por que de por, però que no li treu que es desenvolupi d'una manera inquietant i alhora atractiu. Al final, el que es desenvolupa en la pel·lícula és la dicotomia entre el bé i el mal, l'alegria i puresa d'unes germanes contra la por i decrepitud d'un pare, tot sense oblidar una presència maligna que sempre està allà, que es respira i que pot manifestar-se en qualsevol moment.

Partint d'aquí, tres germanes interpretades per les actrius Yuri Vargas, Sharon Guzman i Andrea Esquivel, residents al camp i pràcticament aïllades de la societat, viuen una sèrie d'experiències traumàtiques a què s'hauran d'enfrontar i superar, per finalment arribar a conèixer bé a Déu. L'objectiu narratiu de Luz és aquest. I elles estan acompanyades pel seu pare, l'anomenat 'El Senyor', interpretat d'una manera brillant per Conrado Osorio, un dur, però empàtic pare que roman enfonsat en les seves misèries després de la mort de la seva dona, i que decideix recolzar-se en la fe d'una manera fanàtica per sobreviure. Aquest camí és el mateix a què intentarà guiar a les seves filles, un camí basat en el dolor, el desamor i la nostàlgia, que teòricament les portarà també a conèixer bé a Déu.

Tema a part de la fotografia de la pel·lícula. Luz es mou entre el western i el folk-horror, i una pel·lícula així demana de grans panoràmiques, amb exteriors rics en contingut i color. En això hi ha poc a objectar a Luz, perquè el seu treball a càrrec de Nicolás Caballero i al colorista Felipe Martínez, és una preciositat que ja en el seu tràiler promocional deixava intuir. I és que veure Luz en una sala de cinema és pur plaer per als sentits, i a més, la posada en escena, més enllà de les localitzacions, és bella, amb una escenografia vella, bruta i carregada, ideal per reflectir un entorn rural i aïllat que uneix directament als personatges amb la naturalesa tan viva d'aquelles panoràmiques.


Publica un comentari a l'entrada

3 Comentaris