-DIRECCIÓ: Lluís Danés
-GUIÓ: Lluís Arcarazo, María Jaén
-ANY: 2020
-DURACIÓ: 106 min.
-PAÍS: Catalunya
-MÚSSICA: Alfred Tapscott
-FOTOGRAFIA: Josep M. Civit
-REPARTIMENT: Roger Casamajor, Nora Navas, Bruna Cusí, Francesc Orella, Sergi López, Mario Gas, Núria Prims, Pablo Derqui, Anna Alarcón, Alejandra Howard, Albert Pla
-PRODUCCIÓ: Brutal Media, Filmax, TV3
Enriqueta Martí i Ripollès, coneguda
també com La Vampira del Raval o La Vampira de Barcelona, va
ser una suposada assassina en sèrie que va habitar al carrer Ponent
de la Barcelona modernista de principis del s. XX. Va ser una dona
provinent dels baixos fons, i que treballant com a remeiera i després
prostituta va acabar sent acusada de segrest, explotació i
assassinat de nens.
El seu cas mai no va ser aigua clara, i
l'única cosa confirmada oficialment és que només va arribar a
segrestar una nena anomenada Teresita Guitart. Però més
enllà d'això, la llegenda d'Enriqueta Martí ha donat peu a rius de
tinta, i molts han apuntat que "la vampira" en realitat va
ser utilitzada com a cap de turc per encobrir una burgesia
barcelonina pervertida cap als menors, tot amb suport d'institucions
i mitjans de comunicació corruptes.
El cineasta català Lluís
Danés ha ideat amb La Vampira de Barcelona una pel·lícula que
avança per tres camins paral·lels: Una dona acusada de segrestar i
assassinar nens com és Enriqueta Martí, un bordell de luxe on es
pot accedir a la pedofília, i un periodista amb passat angoixant que
busca la veritat. Tots tres camins fan d'afluents una única resposta
que condueix a explicar una de les veritats més fosques del passat
de la ciutat de Barcelona.
Lluny de tractar-se d'un telefilm
com molts l'han acusat injustament, Danés aprofita el format de
novel·la gràfica des de la perspectiva d'un periodista interpretat
per Roger Casamajor. D'aquesta manera, el director català es
distancia de la narrativa lineal i submergeix l'espectador a viure
les sensacions d'un protagonista marcat per traumes del passat, que
descobreix de mica en mica una veritat fosca sobre la seva ciutat
que, a més, està vinculada al seu passat tràgic. Tota aquesta
experiència del periodista és mostrada amb una fotografia que
combina intel·ligentment el blanc i negre i el color, atorgant així
un estil visual que pot recordar Sin City. Amb aquest plantejament
estètic no considerem La Vampira de Barcelona com una obra
pretensiosa, perquè tot va d'acord amb les sensacions d'un
periodista que veu com reobren cicatrius del seu passat traumàtic a
mesura que va descobrint una veritat incòmoda.
Pel que fa a
la posada en escena, la pel·lícula recrea la Barcelona del 1912
després de la Setmana Tràgica, en aquell barri xinès barceloní
(Raval) completament brut i fosc, on les prostitutes i els captaires
buscaven el seu lloc als carrers i la burgesia trobava la intimitat
en locals discrets. Tot i això, els exteriors als carrers tenen un
aspecte excessivament teatral, amb poca profunditat de camp i per
tant de vegades es fa mancat l'escenografia. Tema a part és la
majestuositat d'alguns interiors que es mostren a tot color, on
impera la carn, la hipocresia i l'aberració humana.
El
repartiment està ple de bo i millor del talent català. Conduïda
pel periodista interpretat per un Roger Casamajor -que no té
carisma-, coneixerà diferents personalitats de la ciutat amb les
cares d'actors i actrius de la talla de Francesc Orella, Bruna Cusí,
Pablo Derqui, Sergi López, Boris Ruiz i Nora Navas, aquesta
última interpretant Enriqueta Martí "la vampira". La
majoria brillen, i el més important és que tots evolucionen a la
trama, tots guarden una veritat que acabarà revelada, enriquint així
infinitat el guió de la pel·lícula.
La Vampira de Barcelona és una pel·lícula excel·lent que submergeix l'espectador a una de les sospites més fosques de la Barcelona postmodernista. La seva narrativa es mou entre la realitat i els somnis, entre records i revelacions, tot en un format de novel·la gràfica que sempre avança i diu coses a l'espectador. És una pel·lícula també que s'allunya del mite de la vampira i fins i tot de la mateixa Eriqueta Martí, per explicar l'altre mite encara més incòmode, com és el de l'interès per la pedofília entre alguns sectors de la burgesia barcelonina. La pel·lícula mai no avorreix, la seva fotografia i muntatge immersiu van d'acord amb les sensacions del protagonista, tot tenint un sentit i estil. Lluís Danés està irreconeixible..
0 Comentaris