[Crítica] AFTERSHOCK - Nicolás López, 2012

-ANY: 2012
-PAÍS: Chile – USA
-DIRECTOR: Nicolás López
-PRODUCTOR: Eli Roth, Nicolás López i Miguel Asensio Llamas
-GUIÓ: Nicolás López, Guillermo Amoedo, Eli Roth.
-FOTOGRAFIA: Antonio Quercia
-PRODUCTORA: Sobras Producciones i Vértebra Films

En aquesta ocasió el director americà arriba a Sitges amb la intenció de presentar Aftershock, una pel·lícula escrita i produïda per ell basada en el terrible terratrèmol que va assetjar Xile en 2010 deixant un panorama apocalíptic, amb els carrers carregat de destrucció i cadàvers, una cosa que potser podria servir de metàfora a la desintegració d'una societat, tal com indica el mateix Roth. I això és una cosa bastant interessant que planteja la pel·lícula, ja que -un cop més- la gent davant d'una situació caòtica on la por i el perill conviuen a parts iguals, l'ésser humà rebaixa el seu estatus a una mica més primitiu, obrint el cadenat a la irracionalitat en algunes situacions de difícil resolució. Una cosa lògica i ben mostrat, ja que els fets reals indiquen que l'anarquia als carrers de Santiago es va establir, a força de saquejos i delinqüents fugats de les presons que campaven el caos davant la mirada incrèdula d'uns habitants que van veure com es va arribar fins i tot a aplicar la llei marcial.

Això és el que passa en Aftershock, una pel·lícula dirigida pel més que discutible director xilè Nicolás López, responsable del menyspreada Santos, que aprofita un guió del mateix Roth per explicar que un grup de joves turistes discotequers i puteros ... -quina , un plantejament habitual venint de Roth-, en què Eli Roth surt de protagonista, i que es veuran al mig de tot el desastre natural mentre estaven passant-s'ho bé en una discoteca. Més enllà que el dels joves pugui ser pesat o no, ja que són minuts de pel·lícula totalment prescindibles i irritants, però que poden aportar frescor i rebaixar expectatives als espectadors per així fer-los gaudir sense complexos del film, però el que no es pot tolerar és que tot això duri gairebé mitja hora! No se li pot fer esperar tant a un espectador a què comenci la pel·lícula de veritat, no s'ho mereix, cosa que sembla ser que persegueix la cursa d'Eli Roth des del seu debut cinematogràfic amb Hostel i que tant se li ha criticat. La diferència amb Hostel està que aquesta un cop arrencada, l'espiral de violència i gore es converteix en un non-stop molt disfrutable, cosa que no passa amb Aftershock. Aftershock és tot molt de segona categoria més enllà de les diferències argumentals amb Hostel, amb molts tòpics que li fan molt previsible el guió, fins i tot sense un rumb fix que ens faci entendre cap a on vol dirigir-se, i si a tot això li afegim que les escenes d'acció són poc espectaculars és que no hi ha per on agafar-la. O també bestieses afegides en algunes escenes que evidencien de quin pal va la pel·lícula, com de portar tatuatges són la prova més evident per demostrar que ets un delinqüent ... Si, segons diu la pel·lícula els delinqüents porten tatuatges i panteres en els pits, i els que no ho són, no ...

En general estem davant d'una pel·lícula que intenta demostrar que després d'un desastre natural el terror pot aparèixer amb qualsevol element que hagi participat, ja sigui amb les seqüeles de la destrucció com roques que cauen, o la mateixa condició humana transformada a un grau inferior a causa de la por com és l'aparició de l'avarícia i la delinqüència. Aquí hi ha les intencions del duet Roth-López, com són les d'explotar tensió i diversió, alhora que plasmar com una societat s'esfondra a causa de la mateixa naturalesa de la destrucció, allunyant-se d'apocalipsi dramàtica com L'impossible. És com si la societat després de terratrèmol visqués en un excés de llibertat i que això conseqüentment provoca inseguretat. I tot aquest plantejament ambiciós -però fallida-, com a mínim ens regala entreteniment amb bones dosis de gore i violència d'aquesta que últimament costa tant de veure a Sitges, però que només gaudirem si és que som capaços d'acceptar tot el reprotxable que té Aftershock .

Però és que em fa mal haver de revelar els encerts del film d'Eli Roth, ja que aquesta és una mica menys original que totes aquelles pel·lícules que aprofiten l'èxit comercial d'uns successos verídics, cosa que sempre m'ha irritat l'ésser res nou i si molt comercial. Estic segur que Roth era conscient quan escrivia la pel·lícula que l'any passat es va estrenar a la Xina Aftershock, una gran pel·lícula a l'estil L'impossible -vagi altra també, però això si, molt ben dirigida i tècnicament impecable- dirigida pel que és considerat com l'Spielberg xinès: Feng Xiaogang, que es basa en un terrible terratrèmol que va afectar la Xina a mitjans dels anys setanta i desolar el país. Vaja, que no només no és gens original respecte a l'argument, sinó que fins i tot li copia el títol!

EL MILLOR: Algunes escenes de violència ben trobades que faran tancar els ulls a més d'un.

EL PITJOR: Que no hi hagi res més a destacar.