Assassins en sèrie en el cinema: Ed Gein

A diferència d'Albert Fish, anteriorment retratat en aquest blog, Ed Gein el podríem considerar com el seu antònim pel que fa a furor social, i també cinematogràficament parlant. Es tracta d'un dels assassins més coneguts encara que no precisament per la seva Bodycount, sinó per ser un algú aberrado psicològicament parlant, amb un passat tèrbol i disfuncional per culpa de l'estricta -i religiosa- mare. De fet tot just va matar un parell de dones: Berenice Worden i Mary Hogan, o com a mínim que se sàpiga, així que el seu univers mediàtic resideix bàsicament en els seus actes, en què va ser capaç de donar naturalitat a el fet repugnant, i això ha estat una font inesgotable d'idees escabroses per a la indústria de cinema.

El seu repàs ens condueix per biopics, també per sagues, o simplement referències a diferents films. Un dels més recents casos va ser el d'Ed Gein (Cuck Parelló, 2000), un correctíssim biopic sobre la figura de l'assassí en què sobretot se'ns vol mostrar la veritable naturalesa de l'assassí. Interpretat per un enorme Steve Railsback, guanyador del premi a millor actor al Festival de Sitges 2000 (també guanyaria el premi a Millor pel·lícula del Sitges 2000), en què se'ns presenta una història bastant preocupada per convertir-se en un fidel retrat al nostre amfitrió.

La pel·lícula comença amb un breu document verídic que mostra les opinions d'alguns veïns d'Ed Gein, a Plainfield, durant la detenció. Però ràpidament la història rebobina i comença amb el nostre protagonista ja madur i solitari després de la mort de la seva mare, quan comença a realitzar els seus primers actes escabrosos, però que això no impedeix que al llarg del film anem apreciant a força de flashbacks l'obsessió del nostre protagonista per la seva mare, una dona que és retratada com una fanàtica religiosa. Personalment és una brillant adaptació, centrada a explicar-nos un bon relat fílmic totalment fidel als successos, i que sap no perdre de vista quan incidir en el morbós dels successos que realitza Ed Gein.

Una altra bona adaptació a la figura d'Ed Gein ens portaria als meravellosos anys 70, en plena onada d'assassins psicòtics post Psicosi (Alfred Hitshcock, 1960) (que tractaré posteriorment). Es tracta d'una meravellosa pel·lícula alguna cosa oblidada injustament, Deranged (Jeff Gillen / Alan Ormsby, 1974) (A.K.A. Trastornat), que va aprofitar l'èxit de l'excel·lent La matança de Texas (Tobe Hooper, 1974) realitzada el mateix any. Com també la posterior pel·lícula de Chuck Parelló aquest cop també hi ha una preocupació per la fidelitat dels successos, però aquest cop dins d'un vel de sèrie B bastant encantador que acaba polint el resultat final, i això és el que molt possiblement acabarà fent gaudir més als amants del gènere que a interessats amb els successos reals. I és que uns explícits -i discutibles- efectes de maquillatge típics d'aquest tipus de pel·lícules de baix pressupost, i interpretacions alguna cosa tosques com la del mateix Ed Gein (Roberts Blossom) acaben donant personalitat al film en detriment de rigor. I fins i tot un fúnebre presentador ens anirà narrant els diferents passatges de la història per així el film poder presumir d'un intent de realisme difícilment atribuïble, encara que tampoc molesta.

Una pel·lícula imprescindible en la matèria, entretinguda i sens dubte a revisar o fins i tot descobrir.

Aquests dos títols són els que millor intenten retratar la persona d'Ed Gein, però penso que cal tornar als orígens i entendre com floreixen aquest tipus de pel·lícules, o millor dit, com s'obre la llauna de l'atreviment a desafiar la censura a Pel que fa a continguts escabrosos. Hem de situar-nos a la fi dels anys cinquanta, i fixar-nos en un escriptor que començava a ressaltar: Robert Bloch, gran amic de l'altre gran escriptor H.P. Lovecraft, algú que es va especialitzar en novel·les de por. Ell va ser el responsable d'una novel·la que un any després de la seva estrena s'adaptaria cinematogràficament, parlo de Psycho (1959), una obra que es fixaria en el personatge d'Ed Gein, però perfilat en un altre assassí anomenat Norman Bates, algú que també mantindria l'obsessió a la taxidèrmia i a la seva mare repressiva, la qual conservaria el seu cadàver.

Alfred Hitchcock la va adaptar cinematogràficament un any després en Psicosis (1960), i que malgrat l'escepticisme dels productors davant el vinarro de la història la veritat és que aquesta va ser la llauna que va obrir un flux de films dedicats als assassins de ments aberradas. A poc a comentar de la pel·lícula que la gent no sàpiga, aquesta és una de les pel·lícules clau en la història de cinema, aconseguida miri per on es miri, tècnicament com artísticament, i, que sobretot, va aconseguir trencar motlles amb forma d'estereotips cinematogràfics.

Van fer falta 23 anys per realitzar una seqüela que arribaria de la mà de director Richard Franklin el 1983: Psicosi 2, i que la saga seguiria creixent amb altres dues seqüeles més: una realitzada pel mateix Anthony Perkins (Norman Bates) amb un resultat una mica mediocre -però disfrutable- anomenada Psicosi 3 (Psycho 3, 1986); i una adaptació fallida de la novel·la original de Robert Bloch anomenada igual, Psicosi (Psycho, 1998), realitzada per algú personalment molt odiat com és Gus Van Sant. Aquest és un director que intenta plagiar pla a pla l'original de Hitchcock, però que tal com deia Walter Benjamin l'aura d'una obra d'art resideix en l'original, l'"aquí i ara", i no a la reproducció. De fet, les dues primeres seqüeles són interessants pel·lícules de sèrie B, amb Anthony Perkins amo i senyor de la mina d'or que va donar fama a la seva persona, moltíssima més sang i violència, alguns nus, i en general estem davant films situats al context cinematogràfic de l'època de produccions de sèrie B sense pretensions artístiques, que és precisament el paper que haurien de seguir totes les seqüeles forçades després de l'èxit de l'original, que és oferir més al·licients que la primera part, per això són bones pel·lícules més enllà de la seva qualitat de condició. La 4a part seria un producte televisiu sense interès.

Com he comentat Psicosi va obrir la llauna de l'atreviment, i a partir dels anys seixanta es van realitzar alguns títols que van mostrar elements obscens i indignes per a altres èpoques. De fet es van deixar enrere les produccions de monstres radioactius de ciència-ficció, per altres més atrevides, amb alguns nus gràcies sobretot al furor que tenia Russ Meyer per aquells temps, però també l'explotació de la violència i sobretot el naixement del gore amb la curiosa -tot mediocre- Blood Feast (sir. Herschell Gordon Lewis, 1963). Un any després, aquesta mina d'or començaria a explotar-se per part de l'autor amb el seu "gran" obra mestra: 2000 maníacs (Two thousand maniacs!, 1964). Es tracta d'un film que tot i no acollir cap serial killer en concret sí que recollia elements de l'univers d'Ed Gein, com és el canibalisme el context d'Amèrica profunda. I és que tant Psicosi com 2000 maníacs són títols precursors també del subgènere cinematogràfic de l'American Gothic, un tipus de cinema que centra el terror a la introducció dels urbanites en ambients rurals de l'Amèrica profunda, cosa que també es podria apreciar a la sobrevalorada Defensa (John Boorman, 1972).

2000 maníacs és una més que interessant pel·lícula que alberga tots els atributs que acabo d'esmentar: la violència, el gore, el canibalisme, i fins i tot l'erotisme gràcies a afegir al repartiment la noia Playboy de 1964: la bellíssima Connie Mason.

Una altra pel·lícula que acull amb més fidelitat el perfil d'Ed Gein és sens dubte a la mediàtica La matança de Texas (Tobe Hooper, 1974). Va ser l'exitós debut d'un jove Tobe Hooper inconscient del punt d'inflexió que suposaria per al cinema de terror seva pel·lícula. Es tracta d'un film que intenta introduir a Ed Gein dins d'una pel·lícula slasher, per tant, una pel·lícula amb un alt Bodycount, quan Gein, si per alguna cosa podria presumir, és per no ser un assassí en sèrie (de fet va acabar els seus dies en un manicomi i no en una cadira elèctrica). Per tant mai hem de comparar a Leatherface amb Ed Gein, seria un error, malgrat que el seu disseny com a personatge sí que considerablement a l'original, com la decoració de la llar de Leatherface carregada d'ossos per tot arreu, la màscara de pell humana, transvestir-se, profanació de tombes, etc. però curiosament no es mostra cap mena de sospita de canibalisme. En ella, un grup de joves es dirigeixen cap al sud amb una furgoneta a la recerca d'unes vacances. Pel camí, i situats a Texas, recolliran a un sinistre tipus que resulta formar part d'una família d'ignorants assassins, entre ells un profanador de tombes i assassí conegut com a Leatherface, armat amb una serra mecànica.

Anys després es realitzarien 3 seqüeles més que bé podrien ser remakes. Es tracten de La matança de Texas 2 (Tobe Hooper, 1986), Leatherface (Jeff Burr, 1990) i La matança de Texas: La nova generació (Kim Henkel, 1994). La primera d'elles seria realitzada de nou per Tobe Hooper, demostrant com s'ha de fer una bona seqüela, aportant elements vinarros i poc rigorosos i amb unes pinzellades de comèdia que li entren de meravella, i en general un film més que correcte. La 3a part sembla que intenta acostar-se als orígens, rescatant una història ben construïda, seriosa i totalment correcta, però que peca precisament en voler ser excessivament prudent, i és per això que mai ha aconseguit agafar la personalitat que sí que van agafar les dues anteriors pel·lícules. La 4a part seria apunyalada, gasejada i incinerada pels fans, acusada d'insult a la saga. Doncs bé, un servidor l'accepta i la gaudeix a cada visionament, especialment per oferir un contingut ultraviolent, amb un impressionant -i sempre menospreciado- Matthew McConaughey, que juntament amb una altra excel·lent Renée Zellweger completen un correcte film, encara que sí és cert que McConaughey roba protagonisme a Leatherface amb un personatge molt dur que repetiria paper en la present Killer Joe (William Friedkin, 2011).

Altres pel·lícules, contextualitzades en els anys vuitanta també aprofitarien l'estela que encara perdurava a la figura del mític assassí, entre elles la simpàtica Motel Hell (Kevin Connor, 1980), la del motel que se li va apagar la "o" al rètol "Hello" ( "hola" en català), deixant el "hell" que traduït al català significa "infern", donant així títol a la pel·lícula "el motel de l'infern". Una burrada curiosa molt pròpia de l'època. Es tracta d'una altra pel·lícula albergada dins el subgènere American Gothic, en què un granger segresta a víctimes, els arrenca les cordes vocals i les enterra al seu jardí per crear amb ells les seves famoses carns fumades.

També en Maniac (Willam Lustig, 1980) coneixeríem a un assassí psicòtic anomenat Frank Zito, obsessionat amb la seva mare i en mutilar -en aquest cas les cabelleres- de les seves víctimes. Interpretat per un inquietant Joe Spinell, la virtut del film resideix precisament en ell, per interpretar-se a ell mateix més enllà dels elements irreals de la pel·lícula com són els assassinats. Realment Spinell va ser algú molt particular, obsessionat amb la seva mare i amb una ment una mica aberrada i imaginativa, però per a res idiota, de fet va ser algú que va fer el que va voler en la seva vida.

Sense oblidar també a Buffalo Bill a El silenci dels anyells, ple d'elements extrets de l'univers Ed Gein, com transvestir-se, i l'ús de màscares de cuir humanes, però que en cap cas la pel·lícula vol centrar-se en ell, ja que el pes del film cau indubtablement a Hannibal Lecter (Anthony Hopkins).

L'última proposta basada absolutament en l'assassí de Plainfield es diu Ed Gein: The butcher of Plainfield (Michael Feifer, 2007), una pel·lícula que desconec, però que en tot cas no ha causat un gran impacte mediàtic, cosa que personalment no sé si agafar-lo com una cosa bona o dolenta, quan la vegi ho sabré. En tot cas, les meves sensacions respecte a la pel·lícula és d'un major sensacionalisme respecte a l'excel·lent versió de Chuck Parelló, possiblement amb un ritme més trepidant i amb més violència i salvatgisme, però bé, són només les meves sensacions.