El debut al llargmetratge d'Estafani Cespedes és amb un documental que analitza el cas de "El Psicópata", un assassí en sèrie de Costa Rica que entre 1985 i 1995 va matar a 19 persones. L'assassí mai va ser trobat per la policia.
En el marc de Festival de Sitges 2019
vam poder tenir una conversa amb Estefani Cespedes, directora
del llargmetratge El Psicópata: Crónica de un caso sin
resolver. Es tracta d'un documental produït a Costa Rica i que
analitza el cas d'un assassí en sèrie que entre 1985 i 1995 va
matar a 19 persones, l'anomenat popularment com "El Psicòpata".
Aquest criminal mai va ser trobat per la policia, i per això va
acabar creant tota mena d'especulacions, por al seu retorn
i alhora desinformació.
L'entrevista va servir per comentar
el procés de producció del documental, les intencions del seu
discurs, així com conèixer una cinematografia gairebé
exòtica des de la nostra perspectiva europea. Val a dir que
l'entrevista la vam fer just abans de veure el documental, de manera
que les preguntes es van fer en funció de la nostra percepció
prèvia a la pel·lícula. No obstant això, un cop vist, hem de dir
que és una peça molt recomanable, amb molt contingut però alhora
molt ben estructurat a través de diferents capítols, i que de bé
segur serà de l'interès de tots els habitants de Costa Rica.
Gaudiu l'entrevista.
 |
Presentació del documental a la Sala Tramuntana, a Sitges |
-El Psicópata: Crónica de un caso
sin resolver, és un documental que com el seu títol indica ens
parla sobre un assassí en sèrie que mai va ser capturat. Han passat
dècades des dels terribles successos, i em pregunto què és el que
t'ha motivat a fer el documental?
Aquest assassí forma part
de l'imaginari de la gent a Costa Rica. Hi ha molts llocs on van
ocórrer els assassinats que la gent evita anar perquè té por que
els matin, encara que faci més de 20 anys que l'assassí
no comet crims, i per tant, és un tema que segueix sent picant entre
els costa-riquenys. De fet, nosaltres tenim una pàgina a Facebook
amb més de 20.000 seguidors, i en ella la gent comenta com van
succeir els crims, alguns amb informació verídica, altres amb
errònia, altres desconeixen..., però tots ells opinen, tots tenen
el seu sospitós principal i tots assenyalen a algú. La pel·lícula
servirà per informar bé del que va passar i també per recordar a
les víctimes, perquè el cas no es va resoldre. Llavors, l'objectiu
era explicar les raons per les quals la policia mai va poder trobar
una cara.
-Pel que comentes el documental lluitarà contra la
desinformació, i a més també has comentat que la gent
"assenyala a algú". Imagino que això és perillós,
no?
Sí, és perillós. Però també buscàvem una altra idea
més profunda. Volíem contrastar la imatge que tenim que som un país
pacífic, que no tenim exèrcit,... És a dir, no tenir
exèrcit és un gran fet, però si algú es posa a mirar enrere, que
és una cosa que toco en el documental, l'exèrcit va ser eliminat en
l'any 1948, però en els anys següents la policia va ser
entrenada com una policia militar. L'exèrcit es va eliminar per
evitar possibles nous cops d'estat militars, llavors, que és el que
ens diuen i que és el que en realitat passa? A més, ara a Costa
Rica els diners que es gasta en armes és més del que hi
hauria. Ells ens diuen que nosaltres som els civilitzats i després
estem en conflicte. Crec que són coses importants d'aclarir i que
tothom a Costa Rica hauria de saber, per què és necessari crear
entre la societat més consciència de la seva situació.
-De
fet, el tràiler del El Psicópata: Crónica de un caso sin
resolver , trenca amb la imatge paradisíaca que tenim de Costa
Rica. Passem de veure el paradís a parlar-nos d'un succés
terrorífic, amb un criminal que segueix lliure pels carrers.
Cinematogràficament parlant, buscaves aquest contrast?
Si,
això és una cosa molt jugat per part meva. Costa Rica és bella i
té llocs preciosos, i amb això comença el tràiler de la
pel·lícula. Però no només som això. Potser hi ha gent que pugui
pensar que és dolent treure aquesta imatge bella que tenim, però la
meva intenció és que es coneguin les coses tal com són. Per a mi
és hipòcrita posar només una cara al nostre país, quan en
realitat també passen coses terribles, encara que tampoc pretenc que
la gent li tingui por a Costa Rica, ni de bon tros! (Rialles). La
meva idea era la de dir-li a la gent que no tot és pacífic i bell,
i fer-ho a través d'una història que va passar fa molts anys.
-Com
dius han passat molts. Per fer el documental vas poder contactar amb
els familiars de les víctimes perquè participessin? ¿Que
et van dir?
Va haver-hi una cosa molt curiosa, i és que va
ser impossible trobar als familiars de les víctimes. Només vaig
poder trobar a la mare de la nena de "la massacre de les set
nenes", que va ser el primer cas del "Psicòpata".
Quan vam poder parlar em va dir que estava agraïda pel documental,
però no obstant això, el germà de la víctima, que calculant les
edats encara no havia nascut quan van matar a la seva germana,
ell sí que va tenir una forma xocant d'encarar i
ens va demanar que no faltéssim al respecte. Jo vaig
tractar de parlar amb ell, i li vaig dir que la meva intenció era
fer tot el contrari. Jo sé que és una cosa que pot portar-li
records a la seva mare, però la meva intenció era la de fer un
humil homenatge a aquestes nenes que van ser massacrades i mai es va
saber qui va ser el responsable.
-Per què la pel·lícula en si com
t'arriba? Tinc entès que ja havies fet un curt, però amb el
documental debutes al llargmetratge.
Jo volia ser directora de
fotografia. Vaig estudiar Realització d'audiovisuals a Buenos Aires
i llavors em vaig moure. Vaig fer un migmetratge que, per cert, va
estar al Festival de Cinema de Buenos Aires Vermell Sang, però vaig
decidir tornar a Costa Rica amb la intenció de desenvolupar algun
projecte al meu país. A més, el cinema a Costa Rica està creixent
molt, i això és una cosa que m'emociona el fet de venir aquí
a Sitges, no només pel fet d'estrenar la meva pel·lícula, sinó
també per importar el cinema de Costa Rica. Jo sé que som molt
petits i que tenim molt poc cinema, però aquest mateix any
van haver-hi dues pel·lícules que van estar a Cannes i
crec que ara estem en un moment molt bo per al nostre cinema.
Llavors, com et deia abans, vaig tornar a Costa Rica i allà tenia un
amic que em va oferir finançament privat. Abans d'això vaig
començar a estudiar antropologia, i vaig pensar que el tema del
"Psicòpata" sempre havia estat allà i que em va tocar a
la meva adolescència, i era una cosa que volia unir en un projecte
audiovisual.
-Comentes que a Costa Rica està creixent la
indústria de cinema. Però entre la gent, hi ha interès pel gènere
fantàstic i de terror?
L'interès pel gènere en si no és
generalitzat. Personalment és el meu gènere favorit, però he de
reconèixer que és una minoria la gent la que treballa en aquest
tipus de cinema a Costa Rica. Igualment està creixent, de fet jo
vaig estar treballant com a directora de fotografia i il·luminant
una sèrie de terror que sortirà aviat, que per cert està molt bé.
També en els vuitanta es va realitzar una pel·lícula titulada
La Segua, que està basada en una llegenda, però bé, quan vaig
començar a interessar-me per l'horror i vaig buscar les pel·lícules
del meu país perquè la veritat és que no hi havia
moltes.
-Esperem que aquesta tendència a l'alça de cinema de
gènere es consolidi. El que sí que podem donar per consolidada és
la presència anual de pel·lícules de gènere de terror
llatinoamericanes al Festival de Sitges. A Sitges intentem parlar amb
tots els directors que arriben, però, tu ets la primera directora de
cinema llatinoamericà amb la qual parlem. Per què hi ha tan poques
realitzadores?
Quan vaig estar a Buenos Aires vaig conèixer a
diverses directores, i ara la pel·lícula costa-riquenya El
despertar de les formigues està circulant per festivals de tot
Europa, i ha estat dirigida per una noia. També hi va haver un curt
i un llarg que van estar a Cannes realitzats per dues
noies. El que si és cert és que totes som graduades fora de Costa
Rica. Som minoria, però cada vegada hi ha més moguda de dones en el
cinema, i no només com a directores, sinó per exemple jo mateixa
feina molt en diferents tasques en el cinema, i en algunes d'aquestes
tasques no és habitual de veure a dones, com en el grip. Per
exemple, quan jo vaig treballar d'assistent de cambra en televisió,
i el mateix càmera em va preguntar si m'ajudava a portar el trípode
(rialles). Jo era el seu assistent i aquest era part del meu treball.
O per exemple, gent que és operadora de steadycam se sorprenen
quan veuen a una dona portant la steadycam. Crec que cal anar
trencant amb això.
 |
Imatge extreta del web de Festival de Sitges |
-Hi ha un problema d'oportunitats a
Costa Rica? En el teu cas te'n vas anar a estudiar a Buenos
Aires.
Em va anar a Buenos Aires per l'oportunitat d'estudis.
Fa 13-14 anys, quan me'n vaig anar allà, les escoles de
cinema a Costa Rica no estaven tan desenvolupades com ara, però ara
si, hi ha molts graduats, i ara entre els quals hem tornat a Costa
Rica, com en el meu cas, hem creat la nova escola per als futurs
cineastes. Però sí que és cert que de vegades he
perdut alguns llocs de treball per ser dona perquè per
exemple, per grip de fotografia, solen preferir a homes, potser
perquè a la gent li dóna més confiança el fet de ser home o la
forma d'encarar la feina, però sí que pot ser que hi hagi això. A
Costa Rica el que s'està donant és la creació de projectes
audiovisuals en què l'equip de treball sigui només de noies, que em
sembla que està molt bé, però, si em poso a pensar si volia un
director de fotografia el triaré per com és aquest director de
fotografia, de manera que la meva pel·lícula em demana, i no
tant perquè sigui una dona. Però alhora també em sembla
espectacular, perquè t'obre moltes portes. De fet, d'aquí a poc
temps vaig a fotografiar un documental previst per a l'any
vinent sobre unes noies que tenen una estació de ràdio
clandestina a Guatemala, i som un grup de noies qui ho farem.
-Per
últim, el Festival de Sitges 2019 serà recordat, en part, per la
presència en la seva programació de 22 pel·lícules dirigides per
dones, moltes més que en les altres 51 edicions anteriors. Una ets
tu. Més enllà de la igualtat, que creus que pot aportar el discurs
femení al cinema?
Una altra mirada. La mirada
canvia depenent d'on créixer, el que porta amb si mateix, però crec
que la mirada d'una noia pot ser diferent de la d'un home,
a més d'obrir la porta a futures directores de cinema.
Moltes
gràcies pel teu temps. Et desitjo el millor en el futur, i sobretot
poder retrobar-nos aquí a Sitges amb una nova pel·lícula.
0 Comentaris