Gary Sherman és algú que el
gènere de terror no recorda com es mereix. És probable que, en la
ja passada edició número 50 del Festival de Sitges, se
li volgués donar justícia en permetre formar
part del Jurat de la Secció Oficial a la banda de gent com
William Lustig, David J. Skal o Guillermo Del Toro. D'altra
banda, es va projectar al Cinema Prado l'opera prima de
director nord-americà: "Death Line" (AKA "subhumans"),
una pel·lícula britànica que no s'ha de confondre amb el muntatge
americà titulat "Raw Meat", per motius que explicaré
més endavant. Altres títols de l'autor són obres imprescindibles
en el gènere de terror com "Dead and Buried"
(AKA "Morts i Enterrats"), o del thriller més
brut i suburbà com "Vice Squad" (AKA "La
munió del vici"), entre altres joies. Cinema amb unes
particularitats molt clares més enllà d'un nivell qualitatiu mig
més que notable, i és la perfecta barreja de crítica sociopolítica
amb el gènere de terror. En fi, un cinema interessant, amb moltes
virtuts, i que personalment avui mereix ser descobert.
Per
sort vam entrevistar a Gary Sherman al Festival de
Sitges. Ho vam fer juntament amb altres mitjans, concretament amb els
companys de Cinearchivo i La Abadia de Berzano, i que
tots junts vam abordar l'entrevista amb la intenció de desgranar
tots els detalls que amaga "Death Line". A més, i com
a complement únicament per part d'aquest portal, he afegit el
col·loqui a càrrec de Gary Sherman després de la projecció
de "Death Line" al Cinema Prado el
passat diumenge 8 d'octubre.
-"Death Line" i
"Raw Meat" parteixen d'una història real sobre unes
excavacions a Londres en què es van descobrir subhumans al
seu interior. Vas voler reflectir aquest submón desconegut, o la
degeneració d'una societat que amaga les seves misèries?
Ja
des de petit m'ha fascinat el submón. Quan em mudi per primera
vegada a Londres allà agafava molt el metro, un sistema molt més
antic que el de Chicago, que és el lloc on vivia anteriorment. Em
vaig interessar molt per la gestió de metro, també per la seva
construcció -que es veu que van morir molts treballadors-, i d'aquí
va sorgir la idea de "Death Line". "Death Line"
és una al·legoria a la societat, en com una societat de classe alta
agafa a les persones que considera que estan per sota seu i les
utilitza per portar-los a la guerra o a excavar mines. M'interessa la
política i volia introduir-la en les meves pel·lícules, i era molt
difícil fer-ho perquè és un tema molt subversiu. Per fer la
pel·lícula em van proposar utilitzar el terror, i així va sorgir
"Death Line", podent fusionar-hi les idees del
submón i la societat menys privilegiada. Dues idees que vaig
poder concebre juntes. Com a part de la producció, ens introduïm en
els túnels i, efectivament, hi havia gent vivint allà, això
reforçava la idea que hi ha una classe que força a la societat a
viure en aquest submón ple de rates, que acaba per ser una societat
execrable . Va ser bonic fer aquesta pel·lícula, perquè
va permetre poder recol·locar aquestes persones a altres llocs més
adequats.
-A "Death Line" hi ha una caníbal
que té una imatge d'aterridor i innocent, però també
tràgic. La pregunta és: la gent dolenta és víctima del
sistema capitalista actual?
El caníbal de la pel·lícula
no sap que és malvat, sinó que només vol sobreviure. No és
conscient que fa actes malvats, però això no és una excusa que
l'eximeix de ser una mala persona. En el món real les persones poden
escollir si ser bones o dolentes, però de vegades la societat et
força a ser dolent, i si la nostra resposta és arraconar-llavors
ells han de lluitar per deixar de ser dolents. Igualment insisteixo,
no els excusa.
-A la pel·lícula podem
veure detalls que preludien l'arribada de l'American Gothic,
fins i tot hi ha elements d'iconografia del cau del caníbal que
recorden a obres com "Els pujols tenen ulls" o "La
matança de Texas".
Això espero, però no era la meva
intenció (rialles). Crec que seria una mica altiu
preguntar per la meva part, però crec que em van comentar
que Tobe Hooper se sentia influenciat per les meves
pel·lícules. D'altra banda Guillem del Toro em va
comentar que em va esmentar a la revista Hide and Sound com
a influència en el seu cinema. Crec que si tot el que he aconseguit
en la meva vida, que algú com Del Toro m'esmenti com
influència, això és per a mi tot un orgull. Li dono totes les
meves idees a ell i a qui sigui, perquè jo he fet cinema per
expressar unes idees i m'enorgulleix que algú les aprofiti. I de
pas, aprofito per dir que tinc moltes ganes de veure
"The Shape of Water", perquè Del Toro
és un grandíssim cineasta!
-A "Dead and Buried",
és premeditat pensar que tot podria formar part d'un somni inspirat
en Lovecraft?
En el moment en què em vaig
posar a fer la pel·lícula no havia vist ni llegit res de Lovecraft,
i mai vaig pensar en la pel·lícula com un somni. De fet, tracta
sobre el totalitarisme, en com el protagonista Dobbs controla
a la població, en com els utilitza a la seva voluntat, i com
controla l'ajuda de tots. La pel·lícula també tracta sobre com hi
ha vida després de la mort, però en aquest cas la vida segueix en
un món, ja que no hi ha mort, no fas vell, ni malaltes. És una
pel·lícula al·legòrica, té sentit, i mai la vaig pensar com un
somni.
-Em sorprèn la resposta, perquè és probablement una
de les pel·lícules que millor expressen l'univers Lovecraft.
De totes maneres necessito tornar a "Death Line".
Volia preguntar-te sobre les dues versions de "Death Line"
i "Raw Meat". Són muntatges diferents, i tinc entès
que "Raw Meat" no és del seu grat perquè la van
canviar completament. Voldria saber si li van donar alguna explicació
dels motius pels quals van destrossar la seva pel·lícula.
No
hi ha justificació possible sobre els motius pels quals van
destrossar el meu "Death Line". "Raw Meat"
és unes escombraries. Penso que quan van reformar el muntatge
partien d'una obra d'art, i veient el resultat desastrós vaig
arribar a perdre l'interès pel cinema, arribant a trigar fins
a nou anys a tornar a fer una pel·lícula. "Raw Meat"
no té res de mi. És que fins i tot van doblegar a
Donald Pleaseance perquè creien que el seu accent no
acabaria d'entendre entre el públic americà, però
van haver-hi molts altres canvis, convertint la pel·lícula
en un desastre. Un bon exemple de desastre el té el critic de
cinema Robin Wood a la revista Village Boys, que
va titular un articulo dedicat a "Raw Meat" com
"Butcher", que és com ho van percebre la pel·lícula amb
aquest altre títol i que, a més, aquest article animava al públic a
què no veiessin el nou muntatge americà. Per a mi és molt
desafortunat el que va passar. Però per sort en el present Festival
de Sitges, aquest diumenge, es podrà veure al Cinema Prado la
versió original del 72, que és, també, una oportunitat per al
públic americà de veure la versió autèntica, tal com va ser
la première del 1972 i la del 25 aniversari.
-Vostè procedia del món de
la publicitat. En la pel·lícula es veu una crítica sobre
la mateixa publicitat, perceptible en el protagonisme que es dóna al
metro als cartells publicitaris, fins i tot amb la frase que repeteix
el caníbal nombroses vegades de "tanquin les portes". ¿Era
la seva intenció?
De fet per a mi "Death Line"
és una crítica a la societat classista britànica en
general. Una dada curiosa és que el meu cosí, que va ser l'inventor
carro de combat, i un dia em va preguntar: ¿et sembla bé dedicar-te
a la publicitat com a forma de vida? Se'm em va fer estrany
que algú que fabrica armes em plantegés alguna cosa sobre valors
morals. A "Death Line" es mostra a l'home com a
representació dels valors morals, i el sistema és la manipulació
dels valors.
Després de la projecció de
"Death Line" al Cinema Retiro de Sitges, va sorgir un
col·loqui amb el públic que va acabar sent un monòleg per part de
Gary Sherman, però molt interessant al cap i a la fi. Estaven
presents en ell gent com William Lustig, director de l'empresa
editora Blue Underground, que és qui té els drets de distribució
en DVD i Blu Ray de "Death Line", i
a més entre el públic també era present David J. Skal,
que és segurament qui més entén sobre Dràcula del món.
El
teòric col·loqui va servir perquè Gary Sherman expliqués
com va iniciar el projecte de la pel·lícula, com es va desenvolupar
i què va passar després. També va aprofitar per explicar algunes
anècdotes, i finalment el que ha suposat per a ell la pel·lícula.
En total, 30 minuts de conferència en què no es va donar a llum
molta més informació addicional respecte a l'entrevista que li vam
poder fer, però va ser igualment interessant. I més interessant és
veure aquesta emotiva somriure que sempre acompanya Gary Sherman quan
parla de la seva pel·lícula, un somriure que preludia l'orgull del
seu film, i l'orgull de veure com gent jove respon al seu cinema
aconseguint omplir pràcticament el cinema Prat amb la seva
pel·lícula de 1972:
Quan era a la Universitat de
Londres, per allà el 1968, hi va haver una convenció sobre la gent
desnonada en la qual vaig acudir. Em va marcar per a la futura
pel·lícula. Jo em considero una persona molt interessada en temes
polítics i socials, l'he estat des de ja ben petit, fins al punt que
quan Richard Nixon va ser president dels EUA vaig decidir abandonar
el meu Chicago natal per mudar-me a Londres, tot per discrepàncies
polítiques. De fet, i com a anècdota ara que estic a Sitges, aquest
divendres ve la meva dona a Barcelona per què hem decidit venir a
viure a Barcelona i volem buscar un pis (rialles). Tornant al passat,
per allà el 1971 encara seguia a Londres i em dedicava al món
de la publicitat, moment en què em van oferir si volia treballar en
el rodatge d'una pel·lícula que reflectís el rebuig d'una part de
la societat a la més miserable. Em van suggerir, a més, si podia
transmetre aquest rerefons a través d'una pel·lícula de terror, i
jo vaig dir que sí. El productor de la pel·lícula que em va
oferir la feina era Paul Maslansky, una gran persona, i que ara
espero que descansi en pau. Per a la pel·lícula vaig pensar en com
introduir un missatge polític fort, i ràpidament vaig veure que el
gènere de terror permetia percebre la crítica social d'una manera
subtil. El vaig veure clar amb rapidesa a recordar-me d'aquella
convenció sobre desnonats que vaig acudir a la Universitat.
Quan
vaig escriure el guió en aquell moment estava fent el rodatge d'un
anunci. Durant el mateix, vaig saber sobre la construcció per allà
el 1900 dels uns túnels de metro de Londres, que es veu que una part
van quedar sepultats amb gent a dins. Aquest succés vaig decidir
utilitzar-lo per al guió de la pel·lícula, i un cop acabat l'hi
vaig presentar al productor, el qual li va agradar i em va donar el
"ok" a tirar endavant amb el rodatge. No vam ser conscients
del fort contingut polític de la pel·lícula fins que no ens
vam posar a rodar-la. Després, ja un cop rodada, la crítica també
va saber detectar aquest fort missatge crític, i el va traslladar a
les seves revistes especialitzades.
La première mundial
de la pel·lícula va ser a Londres i va tenir una bona recepció de
públic. Posteriorment la productora va vendre els drets a la
distribuïdora AIP dels EUA sense que nosaltres ho
sabéssim. Finalment allà es va llançar la pel·lícula sota un nou
títol, anomenat "Raw Meat", i el seu metratge no
tenia res a veure amb la versió que jo vaig fer. Per exemple, el pla
seqüència de fins a 7 minuts que es desplaça pel metro, es va
eliminar en "Raw Meat", un plànol que és una
meravella. O altres detalls, com el fet que a l'actor
Donald Pleaseance li van doblegar la veu a causa que als
que van creure els de l'AIP que els americans no serien capaços
d'entendre el seu accent anglès.
Pel que fa a la presència de Christopher Lee a la pel·lícula la gent recorda molt aquesta escena. Les pretensions econòmiques que demanava Lee per participar en un film eren inassumibles per al nostre productor Paul Maslansky, ja que "Death Line" era una pel·lícula de baix pressupost. Però, pel fet que Donald Pleaseance participava en ella -un actor que en aquella època era molt aclamat a Londres- igualment va acceptar tenir un breu paper, i va participar en la pel·lícula només amb aquella escena que tots coneixem. Ho va fer a canvi d'una condició: que no hagués de portar els ullals de vampir (rialles).
-David J. Skal: Una cosa que em
crida molt l'atenció és sobre les dificultats del rodatge. Quina
part del rodatge està fet en plató, i quina part a dins dels
túnels de metro? Com ho vau fer per portar tot el material allà
baix al metro i organitzar-vos per al rodatge? Té pinta que va haver
de ser un malson el rodatge.
Va ser molt difícil el rodatge,
ja que totes les escenes en els túnels van ser rodades, en efecte, a
les estacions abandonades de metro. Aquestes estacions, per cert, es
van fer servir en el seu dia com a magatzem de material bèl·lic
durant la 2a GM, unes estacions que es van tancar 8 anys
abans que comencés el rodatge. Era un entorn de treball molt humit,
amb molt mala olor, infestat de rates per tot arreu. Però el
repte més gran de la pel·lícula va ser afrontar la gestió de
la il·luminació, que havia de fer-se en un espai enorme, però crec
que ho vam aconseguir.
Pel que fa al caníbal, no era la
nostra intenció mostrar-lo com el que és -probablement-, l'ésser
més humà de tots els que apareixen a la pel·lícula. El va
interpretar Hugh Armstrong, que era una meravella com a
actor.
Per a mi aquesta pel·lícula és el començament de
tot, i va significar -i segueix significant encara- molt per a mi.
Tant, que després del succeït amb l'AIP vaig trigar vuit anys
a tornar a cinema amb "Dead and Buried" (1981).
0 Comentaris