Fa anys que es parla de l'adaptació
cinematogràfica de La Pell Freda, la novel·la d'èxit de
l'escriptor català Albert Sánchez Piñol que finalment ha
estat portada a la gran pantalla a través d'un guió
escrit per Jesús Olmo, i dirigida pel francès Xavier Gens
(Frontière [s]). Una novel·la que reflexionava sobre certs
aspectes sociològics i evolutius, com és la solitud i la curiositat
cap al diferent. En això, autors com Darwin intervenen en el discurs
tirant cullerada a una història que barreja la supervivència, amb
l'evolució de les espècies per estricta necessitat a compartir
entorns amb altres, cosa que no és més que una necessitat
imprescindible per no defallir com a espècie.
La història
tracta sobre un jove anomenat Friend que arriba a una
remota illa que està sol habitada per un tal Gruner -qui
controla el far de l'illa- per treballar durant un any allà, un
treball que es basa a controlar els vents que es produeixen
a l'illa. Al cap de pocs dies el jove descobrirà que l'illa està
habitada per uns éssers estranys que mostren hostilitat cap a ell,
una cosa que l'unirà a Gruner a combatre el setge que els
ocasionen cada nit, i així aconseguir sobreviure. Entremig d'ells
dos, un d'aquests éssers estranys conviu amb Gruner, amb qui
manté una estranya relació, també sexual.
Primer de tot el
que més sorprèn de la pel·lícula és el gran treball que l'equip
ha fet en un entorn tan remot com el de l'illa. Un entorn volcànic,
de roques escarpades i fumejant pel magma intern en el subsòl, que
de bé segur no l'hi va posar fàcil a Xavier Gens per organitzar el
rodatge. No obstant això el resultat és magnífic, en
aconseguir plànols de grandíssima bellesa tant per les seves
vistes de naturalesa salvatge com també per mantenir un ritme
cinematogràfic intens.
Probablement el més fluix de la
pel·lícula és el seu protagonista Friend, interpretat per
David Oakes, amb un personatge que ha de mantenir el discurs
narratiu a través de les seves reflexions basades en les diferents
experiències que viu. Arriba a l'illa fugint de la guerra, de la
societat bàrbara que el va envoltar durant un tram de la seva vida,
per arribar a una illa gairebé deserta i paradisíaca amb la
intenció d'aïllar-, però sense voler-acabar traient l'ésser
primitiu que porta a dins . És a dir, que La Pell Freda és
una pel·lícula que parla sobre com Friend comença sent
un i acaba sent un altre, i per quins motius
socio i antopológicament parlant passa això. Per
veure tota aquesta evolució del personatge de Friend,
La Pell Freda fa servir puntualment la veu en off del protagonista
per explicar les seves reflexions, també les seves sensacions, com
ara la seva atracció cap a Aneris, la criatura que conviu
amb Gruner. Temes com la solitud, la necessitat a la unió per
preservar el llinatge, l'atracció sexual immoral, la confiança al
desconegut, i la voluntat a trencar amb tot això per deixar anar els
desitjos primitius, tot això és el que desemboca a un final
trencador. Per tant, David Oakes té una responsabilitat
enorme a La Pell Freda, i a parer meu massa fred es troba
durant tota la pel·lícula. Per contra, el seu
company Gruner (Ray Stevenson), si se'l veu més
còmode i expressiu, mostrant molt millor una evolució dramàtica.
La veritat és que el personatge de Gruner es fa estimar,
com també el de la criatura.
El disseny de la criatura és
magnífic, barrejant els maquillatges amb el CGI donant un
resultat bastant correcte, que l'aproxima entre un amfibi i rèptil.
La criatura principal, batejada a mitja pel·lícula com Aneris,
està interpretada per l'actriu espanyola Aura Garrido. De totes
maneres, recordo quan vaig llegir la novel·la fa ja bastants anys
que la criatura era més gran físicament, i en la pel·lícula es
mostra de la talla d'un home adult.
El final de la pel·lícula
sí que és idèntic al de la novel·la, a través d'un
guió a càrrec de Jesús Olmo, amb les mateixes reflexions, el
mateix punch, i els mateixos personatges. Res varia. Només
objectar un desenvolupament de la mateixa una mica
precipitat, al donar poc marge a la maceració dels
esdeveniments que ocorren i més de l'accés a arribar a les
corresponents conclusions per part de l'espectador que La Pell Freda
planteja. Igualment, és d'acord amb la novel·la. Això sí, menys
fiable és un detall important de la novel·la i que no s'ha
incorporat a la pel·lícula, com és la relació sexual
de Friend amb Aneris. S'intueix de manera molt subtil
en una escena, però en el fons s'ha obviat mostrar. Segons el
director Xavier Gens aquesta decisió va ser estrictament seva, per
així mostrar un personatge femení fort, contràriament a la visió
completament masclista de la novel·la, que mostra a un Friend igual
de dominant que Gruner amb la criatura. Suposo, i només
suposo, que són decisions basades en el políticament correcte per a
una pel·lícula que es preveu altament taquillera, però no deixa de
ser una decisió absurda que topa de cara amb el final de la
pel·lícula.
"Si mires l'abisme, recorda que l'abisme també et mira a tu", citava la pel·lícula en el seu inici. La Pell Freda juga a això, a què el desconegut provoca curiositat, i no sempre hem de confiar. Estem davant d'una pel·lícula bella, amb discurs, sensible, i dura a estones, però també amb decisions fallides per part de Gens. La Pell Freda és una pel·lícula correctíssima, però ho és massa, fins i tot el muntatge sembla haver-se fet a partir d'un manual acadèmic. Llàstima d'aquest pas més que podria haver fet la pel·lícula tant en la forma com en el risc a explicar el rerefons de la novel·la, que hagués elevat la pel·lícula d'una simple i bastant fidel adaptació, a passar d'aquesta correcció al sublim.
0 Comentaris