Acabant el 2019 és hora de fer
balanç de què ha donat de si l'any. Per sobre de tot,
creiem que aquest ha estat un bon any per al gènere de terror,
podent-se veure moltíssimes pel·lícules de gènere tant en
festivals de cinema com en sales comercials, així com en
plataformes televisives. Tot en conjunt ha obert la porta a
l'arribada d'una gran quantitat de títols independents, i també a
consolidar una presència gairebé constant de pel·lícules de
terror a la cartellera dels cinemes multisales. Això ha fet que la
selecció de pel·lícules per a aquest TOP hagi partit d'una
quantitat de pel·lícules àmplia i molt variada d'estils i
nacionalitats.
Però més enllà de la vitalitat que ha
mostrat el gènere en aquest 2019, com és obvi ens hem de quedar amb
el millor que ha presentat. Això és una cosa molt personal, però
ens vam quedar amb dues pel·lícules que considerem gairebé
perfectes: El Hoyo i The Cleaning Lady, dues
pel·lícules que han convençut al públic, crítica i
jurat en on s'han exhibit, i això és una cosa molt poc freqüent. I
més enllà d'aquestes dues, el 2019 també ha estat l'any del terror
"elevat", d'aquest cinema que sol agradar a determinat
públic abans fins i tot de veure les pel·lícules ... sí, i
em refereixo a Midsommar i Us. Les dues pel·lícules,
sobretot la primera, són excel·lents pel·lícules que en general
han estat ben acollides.
La resta de títols de la llista com
veureu són produccions molt diferents entre elles, que van des
del blockbuster estiuenc d'Infern sota l'aigua,
el remake de Rabid de les germanes Soska, o
el malson provinent des de Turquia titulada The Antenna,
entre d'altres.
Val a dir, que ens fa ràbia no poder incloure
en aquest TOP 10 a dues pel·lícules que esperàvem amb molta
il·lusió veure, com són Darlin' i 3 From Hell.
Totes dues són seqüeles imperfectes, incapaços de sumar a les
seves franquícies i limitar-se només a cercar l'aplaudiment
de fandom fruit d'un treball previ en els seus anteriors
lliuraments. D'altra banda, com és obvi, no ho hem pogut veure tot,
i pel·lícules com Guns Akimbo, Lighthouse, VFW o Bacurau,
entre altres que esperem amb moltíssimes ganes a poder veure, les
deixem pendents per al 2020.
Aquí teniu el nostre TOP 10 de
pel·lícules de terror de 2019, i posteriorment un breu comentari
sobre cadascuna d'elles:
Sens dubte es tracta de "la pel·lícula" del 2019. El Hoyo és una pel·lícula que utilitza el gènere fantàstic per desenvolupar una metàfora sobre l'avarícia humana i l'individualisme en moments d'extrema dificultat. Però més enllà del fons sociològic, si et flipa Cube, El Clot t'agradarà encara més, perquè és tot misteri, originalitat i morts violentes. I punyetes, que és una coproducció catalana i basca que ha arrasat entre públic i crítica en festivals especialitzats d'arreu del món (com a Toronto i Sitges), i això no passa cada dia.
Midsommar, potser la pel·lícula que més debat ha generat entre el fandom de l'horror en aquest 2019. Dirigida per aquest nou tità de l'"horror elevat" com és Ari Aster -etiquetes hipster a part-, Aster és un gran director que ha aconseguit la perfecció amb una cinta de folk-horror que inverteix els mecanismes propis del gènere per oferir una història influenciada per The Wicker Man. La natura, els colors, la dansa i la tradició, tot sota la influència de la droga, s'han fet Midsommar una pel·lícula de terror a ple Sol del dia digne a ser recordada. Brillant miri per on es miri.
Poc ens podíem pensar que el remake de Ràbia realitzat per les germanes Soska ens pogués haver entusiasmat com ho va fer. És innegable de la Ràbia original és un dels treballs més fluixos de David Cronenberg, i com un bon remake ha de ser, les Soska han aconseguit de sobres superar a l'original. Molta més sang, lectures en clau de gènere, criatures infernals, mad doctors, i una abundància de FX físics i maquillatges que ho fan tot molt de gènere. A més, si hi ha algun fan de la moda, aquest remake de Ràbia és fashion total.
Des de Turquia va arribar a Sitges The Antenna, i d'allí a TerrorMolins. Potser no és una pel·lícula per a tothom pel seu ritme tediós en el seu tram inicial, però avança cap a un malson que s'inspira en el millor David Lynch i Shinya Tsukamoto. Parets que supuren líquid negre, criatures estranyes, situacions desagradables, i cables i més cables que acaben per barrejar-se amb la carn. Una joia a descobrir. Per cert, a Pumares li va agradar també.
Segurament Jordan Peele apareixerà en molts Tops de cada any. La seva nova pel·lícula, Nosaltres, és una ambiciosa producció de terror protagonitzada per una immensa Lupita Nyong'o en què ens diu que la societat està fracturada. S'hi pot entreveure un cert ressentiment de Jordan Peele que necessita expressar, aportant lectures sociopolítiques sobre la realitat nord-americana en relació amb les desigualtats i el racisme. Una pel·lícula on els miralls tenen importància, amb molts girs narratius i escenes de violència, tot i que també creiem que a Peele se li escapen coses en el tram final i acaba una mica desdibuixat el seu plantejament inicial.
El director Joe Begòs a poc a poc va consolidant el seu respecte entre els directors especialitzats en horror de moment. Bliss, pel·lícula curteta de tot just 70 minuts, és una combinació de drogues, art, sexe i vampirisme, que pot presumir d'una posada en escena acolorida i una realització que extreu les sensacions del seu protagonista. Si Mandy et va semblar massa cool, Bliss és la sèrie B d'aquella.
Què passaria si un nen extraterrestre arriba al planeta Terra per error i en comptes de convertir-se en el futur superheroi de la humanitat acaba sent malvat i terrorífic? Aquesta és la idea que planteja El Fill (Brightburn), una pel·lícula que es balanceja entre el cinema de superherois i el terror, en què s'inverteixen els rols i el "superman" de torn en realitat és algú dolent. El Fill és una pel·lícula brutal, amb personalitat i, encara que la seva premissa no és nova, no se li pot negar que en el saturat mercat de cinema de superherois seva arribada és més que benvinguda.
El blockbuster estiuenc va venir a càrrec d'Alexandre Ajá. A Tarantino va fascinar la pel·lícula, i tot i que a nosaltres simplement ens va fer passar una bona estona, creiem que té mèrits suficients per estar en aquest llistat. És una pel·lícula de supervivència en condicions naturals difícils, amb cocodrils famolencs i una família de pare i filla que intenten sobreviure a ells. Poc més, però la bona realització, les bone sinterpretacions (estel·lar Kaya Scodelario) i bon ús dels mecanismes de l'horror, han fet d'Infern sota l'aigua d'una pel·lícula emocionant i de consum ràpid. Llàstima de la poca sang i de ser excessivament previsible en algunes escenes.
Titulada a l'Estat espanyol com 'Nit de Noces', va ser una de les pel·lícules de gènere de terror que va causar més bombo a la tardor. La pel·lícula recupera la idea dels jocs de cacera humana proposats originàriament a El Malvat Zaroff, però aquesta vegada en un entorn casolà i centrada en una nit de noces, en què la núvia ha de sobreviure al joc mortal. Protagonitzada per la nova musa de l'horror, Samara Weaving (The Babysitter), és una comèdia negra completament cruel que porta cap al gènere de terror al clàssic Sol a Casa. Una pel·lícula sense més pretensions que l'entreteniment, però el seu bon fer tècnic i artístic la fan respectable.
"'Cordes' és una pel·lícula de terror influenciat per clàssics del gènere com 'Cujo', en què un gos és mossegat per un ratpenat infectat amb el virus de la ràbia i es torna hostil. Es tracta d'un film de supervivència protagonitzat per una noia que amb prou feines pot moure el cap i el braç dret, una condició física bastant atípica en el gènere en un personatge principal, però que obre la porta a multitud de situacions de les quals el gènere es pot beneficiar. José Luis Montesinos ho sap aprofitar, i regala a l'espectador una pel·lícula molt suportable, amb molta tensió, i capaç d'atreure l'atenció del públic i no deixar-lo escapar fins al final."
"'Signal 100' té un argument salvatge i seductor, on la voluntat a sobreviure per part d'uns estudiants els portarà a emprendre estratègies pròpies, aliances i traïcions, el que converteix la pel·lícula en un thriller carregat de tensió i que dóna peu a nombrosos girs narratius. 'Signal 100' és també una pel·lícula que ens parla sobre la confiança i l'amistat, i també sobre el que estaríem disposats a fer per tal de sobreviure. "
"El que es desenvolupa en la pel·lícula és la dicotomia entre el bé i el mal, l'alegria i puresa d'unes germanes contra la por i decrepitud d'un pare, tot sense oblidar una presència maligna que sempre està allà, que es respira i pot manifestar-se en qualsevol moment. "
0 Comentaris