Linnea Quigley apareix a la saga de Malson a Elm Street?? Doncs si gent, a la quarta part (1988), en un cameo de pocs segons dins del malson d'un dels joves que apareixen a la pel·lÃcula, amb Freddy fent de les seves. Si feu memòria i us fixeu bé en l'escena en què les à nimes de les vÃctimes de Freddy intenten escapar del seu cos -arribant a rebentar-lo en el procés-, ja que una d'aquestes à nimes contributives és la de Linnea Quigley. Va ser un cameo gairebé imperceptible i que no li va servir per acreditar-se al repartiment oficial de la pel·lÃcula. Aquà mostro una imatge:
Però anem a paraules grans, a interpretacions amb més protagonisme, i per això no podÃem oblidar el senyor DeCoteau. Si gent, un altre cop David DeCoteau seria l'encarregat de dirigir una altra pel·lÃcula amb Linnea Quigley, donant-li un protagonisme notable. Amb un tÃtol la mar de simpà tic, Nightmare Sisters, es tracta d'una comèdia de terror eròtica que pertany al grup de pel·lÃcules de sèrie Z més oblidades (i oblidables) de l'actriu, però com comentaré també té els seus punts d'interès.
La pel·lÃcula tracta d'un grup de tres noies que... dit de manera suau, no lligaven una puta merda a l'institut. Una és lletja (Linnea Quigley), l'altra és grossa (Michelle Bauer) i l'última és molt innocent i vesteix horrible (Brinke Stevens)... Ho sé, estareu pensant que és impossible que aquestes tres belleses que van trencar tants cors als vuitanta puguin ser aixÃ, però si gent, DeCoteau amb quatre artefactes de carnestoltes es va inventar unes caracteritzacions força aconseguides. Doncs bé, aquestes noies decideixen trucar a l'únic grup masculà possible amb què poder lligar: 3 nerds ocellets d'institut, que òbviament se'ls va empalmar només escoltant l'oferta, i és clar, accepten la cita. La nit de la cita, ben arreglats i amb el condó ja posat en sortir de casa, els 3 es presenten a casa de les 3 germanes, i lluny de començar a fornicar les noies convencen els nois per jugar amb una bola de vidre d'aquelles que et diuen el futur. Però per sorpresa del grup de nois i noies el que passa és que aquesta bola de vidre té poders i està maleïda, i finalment aquesta bola mà gica acaba convertint les tres noies en dones precioses, perverses, però també perilloses, ja que s'alimenten de carn humana! I enmig d'aquesta situació enrevessada apareixen tres nois més de l'institut, els catxos, els que lliguen, els que no poden suportar que uns ximples com aquests perdedors puguin estar lligant amb unes noies tan atractives, o dit d'una altra manera: la carnassa que tota pel·lÃcula de terror de sèrie BZ ha de tenir. Bon profit noies!
La pel·lÃcula és molt simple, no enganyaré ningú, es va rodar en només tres dies i el baix pressupost és molt evident (40.000 dòlars dels quals només 400 van ser per a Linnea). Aquest baix pressupost ja era un sÃmptoma que la productora responsable del film no estava en els seus millors moments, i això es va traduir en la desaparició de la companyia i en una pèssima distribució de la pel·lÃcula amb només 2.000 còpies "direct-to-video" a tots els Estats Units...., una misèria. Per consegüent la pel·lÃcula va anar desapareixent i va acabar per ser una raresa a descobrir. Això si, el fet que Linnea, Brinke i Michelle s'anessin convertint a poc a poc en actrius de culte (sobretot la nostra protagonista) van fer que el film sobrevisqués al pas dels anys i avui ja sigui considerada com un tÃtol de culte entre els fans. Això va fer fins i tot que anys més tard (1991) la censura se la mirés més de prop i fes de les seves, retallant l'escena de la banyera on les 3 noies es banyen juntes i es comencen a grapejar.
Però en tot cas Nightmare Sisters va
acabar sent força satisfactòria en saber barrejar d'una
manera molt encertada la comèdia adolescent amb el terror,
desprenent aixà una entranyable essència dels anys vuitanta que
tant ens agrada. A Linnea, tal com comentava, a l'inici de la
pel·lÃcula l'espectador la veurà interpretant una noia
anomenada Melody, aconseguint destacar com a actriu més que mai
amb un paper de noia lletja i dentalluda. Precisament el fet
d'haver d'interpretar un paper aixà li va permetre interpretar,
treure el seu do de gens i demostrar que serveix per a molt més que
ensenyar els seus pits. Això si, una vegada transformada en dimoni
(o el que sigui) es converteix en la noia que habitualment podem
veure a les seves pel·lÃcules, com és un constant nu i apologia a
la perversió. D'aquesta manera l'espectador més divertit podrÃ
jugar de nou a trobar al cos de Linnea la seva piga més
amagada, ja m'enteneu.
Per tant, sempre recomanaré donar una
ullada a la pel·lÃcula pels seus codis d'humor adolescent, la
sà tira al gènere, per les seves castracions orals, l'ullet en forma
de pòster a Creepozoides, la música (amb videoclip inclòs a
mitja pel·lÃcula) de les "The Skirts", i
sobretot per tornar a acollir en un mateix repartiment Linnea,
Michelle Bauer i Brinke Stevens. Un
"Direct-to-video" inoblidable. Aquà deixo el videoclip amb
el tema "Santa Monica Blvd boy":
Seguint a la lÃnia
de Nightmare Sisters, el 1989 de nou
Richard Gabai realitzaria (i també escriuria i
interpretaria) una pel·lÃcula amb Linnea Quigley. Com
comento, en una lÃnia molt semblant al que es va poder veure al
tÃtol anteriorment comentat, però amb un argument completament
allunyat del gènere de terror per entrar en un tipus de cinema molt
a l'estil Porky's que tan bé va funcionar als vuitanta. El
seu tÃtol és una declaració de
principis: Assault of the party nerds, i
tracta d'un grup de nois d'institut que són verges i desitgen per
tots els mitjans conquerir alguna dona i aconseguir perdre la
virginitat. Després hi ha un grup de noies (en què
trobem Linnea Quigley i Michelle Bauer) cansades
dels seus nuvis pel seu menfotisme cap a elles; i finalment
hi ha els nuvis d'elles, els paios d'institut que en el fons no són
més que uns fracassats. Amb aquest escenari, i amb aquest tÃtol,
l'argument ja us ho podeu imaginar.
És una comèdia
adolescent que la veritat és que em sembla un cagarro, dit aixÃ,
amb tota la sinceritat del món. El seu humor és massa absurd i poc
natural, a més que tampoc no ajuden a escala general unes
interpretacions totalment sobreactuades, restant aixÃ
qualsevol classe d'empatia cap a ells. Un film molt fluixet
que, òbviament, se'n va anar directe al mercat del videoclub, però
amb prou èxit perquè el 1995 arribés una seqüela oficial també
dirigida per Richard Gabai i amb Linnea Quigley tornant
a interpretar el seu personatge de Bambi,
titulada Assault of the party nerds 2: The Heavy Petting Detective.
Després vindria una pel·lÃcula que titula Dr. Alien, i sincerament crec que es mereixeria un article a part. És, sens dubte, la major frikada en què va participar Linnea Quigley als vuitanta, encara que sigui amb un simple cameo. És gran, molt gran, però també dolenta, dolentÃssima. De fet, només dir-vos que també està dirigida per David DeCoteau ja podeu imaginar-vos que la seva qualitat serà dubtosa, però en el fons resulta un tÃtol molt divertit i divertit, tot sigui dit. La pel·lÃcula tracta sobre un noi anomenat Weseley que, per tal de guanyar-se la confiança de la seva nova professora de biologia Mrs. Xenobia, decideix ajudar-la a recollir el material de classe en finalitzar-la. El que no sap és que aquesta dona és un alienÃgena controlat pel doctor Ackerman, un biòleg que decideix fer un experiment amb Weseley: introduir-li una vitamina al cos que, cada vegada que una dona s'hi acosti, una mena de penis amb la capacitat de fer petons seductors us sortirà del cap per aixà conquerir-les (SIC), i aquestes sempre cediran per fer l'amor amb Weseley.
És una pel·lÃcula molt friqui, molt
singular, molt trash, una d'aquelles gamberrades de
ciència-ficció d'adolescents que tan bé funcionen avui dia entre
els nostà lgics. A més, voldria destacar una curiositat que molts
possiblement no sabran: Rob Zombie es va aprofitar de Dr.
Alien a la seva esplèndida La casa dels 1000 cadà vers: recordeu en
aquesta última els cereals "Agatha Chrispies"? Doncs
a Dr. Alien els cereals es diuen Creep'o'zoids, i
aixà DeCoteau es va fer autopromoció amb la seva
genial Creepozoides. Un tÃtol molt recomanable, ple de
curiositats, que si bé Linnea Quigley només apareix
a mode cameo en unes fantasies eròtiques que té de tant en
tant Weseley -on apareix ballant lleugera de roba i
aquestes coses-, com a mÃnim igual que altres tÃtols
interessants daquest article han pogut sobreviure al pas
dels anys. També hi ha molts altres cameos rics de
recordar, com els de Juny Landers, Olivia Barash,
Karen Russell, Michelle Bauer, l'altra habitual
actriu lleugera de roba dels vuitanta com era Laura Albert,
o fins i tot la famosÃssima exactriu porno Ginger Lynn!! De
fet, tant Lynn, com Bauer i Quigley, són les
encarregades d'interpretar les noies roqueres que apareixen a les
fantasies eròtiques de Weseley... aixà qualsevol es desperta
mullat, dic jo, he, he.
Curiós repartiment carregat de cameos
de noies "acalorades"... que no molesten, ni tampoc els
fantà stics codis d'humor frÃki de la pel·lÃcula, que
funcionen de meravella! Crec que és un fake, però aquest
cartell de la pel·lÃcula em sembla genial!
I seguint sense moure'ns del 1989 també hi ha un altre film a comentar. Es tracta d'una pel·lÃcula força desconeguda de la filmografia de Linnea, i el seu tÃtol és Blood Nasty (o "El jovencito Zombie" tal com se la coneix a Espanya malgrat mai haver estat editada), un tÃtol que mereix donar-li una oportunitat. La pel·lÃcula és molt modesta i sense cap pretensió, però és capaç d'oferir una història que, malgrat beure força del clà ssic de Bob Clark Crim a la nit -encara que canviant la història-, el seu director Richard Gabai va saber compondre una obra que creua la mar de bé el cinema de terror juvenil amb una paròdia de la mitologia zombi, i tot empastifat amb una aura trasbalsada "made in Troma" que la converteix en un tÃtol molt recomanable per als amants del que és violent i caspós.
Com era d'esperar quan he
anomenat Crimen en la noche, la pel·lÃcula explica com el
fill d'una famÃlia molt humil anomenat Roy Flowers (Todd McCammon)
torna a casa quan els seus familiars ja el donen per mort a causa
d'un accident aeri que va patir i del que no es va trobar el seu
cadà ver, però en arribar ja no sembla ser el mateix. Enmig
d'aquesta situació apareixerà una tal Wanda Dance, una
atractiva ballarina de striptease –i mèdium alhora–
que segons diu és la núvia de Roy, encara que no és aigua
clara. Seguint amb Linnea, ella es passeja al llarg dels 80
minuts de pel·lÃcula vestida amb estètica dominatrix, si
és que no ho fa nua... satisfent aixà la legió de fans de l'actriu
americana que ja havia collit fa anys, encara que la veritat és
que ho va fer amb un personatge que sobra, però que almenys va
ajudar a vendre millor el merdó -encara que de fà cil
digestió- que resulta ser Blood Nasty.
Amb aquesta
base que va proposar el 1989 Richard Gabai (i que novament
es torna a guardar un paper entre el repartiment), l'espectador es
trobarà amb una famÃlia arruïnada i completament disfuncional al
més pur estil El dia de la mare, amb una mare (Cathrine Grace)
que és un quadre estrany: es posa divertida sentint la
seva filla fornicar, prefereix que el seu fill mori per guanyar els
diners de l'assegurança de vida, després mostra indiferència quan
el seu fill mata la seva nòvia... és a dir, una mare que
pensa només en ella (en el seu sentit més extrem). Ella és sens
dubte "el personatge" de la pel·lÃcula. Només per ella
ja val la pena tafanejar Blood Nasty.
Si bé a Creepozoides Linnea es
va involucrar en tasques de producció senzilles, possiblement com a
reclam publicitari, a Al filo de la venganza(el seu
tÃtol original és "Murder Weapon") sembla que li va
agafar el gust a l'ofici i es va involucrar en una altra producció
de més calibre. De nou, David DeCoteau seria l'encarregat
de dirigir la pel·lÃcula, a més de també produir-la, i aixà tots
dos coproduirien el film, cosa que es repetiria en el futur
amb The Girl I Want. Segons explica Linnea en
alguna entrevista, la tasca de productora li va suposar un esgotador
treball, però que en el fons li va agradar, de totes maneres
reconeix que sense els contactes de David DeCoteau mai no
haguessin aconseguit perquè interpretés un paper a la pel·lÃcula
al que va ser el principal reclam del film en aquells
temps: Lyle Waggoner, un tipus molt de moda a la televisió
americana dels vuitanta. I aixÃ, tots dos van produir una
pel·lÃcula que acabo per convertir-se en un simple
"direct to video", sense més història. Encara
que és injust, penso que Al filo de la venganza és una de
les pel·lÃcules més divertides de Linnea als vuitanta,
més que res per les seves incoherències narratives, dià legs que
deixen estupefacte a l'espectador, interpretacions dels successos per
part dels personatges totalment fora de lloc, i en si totes aquestes
coses que fan divertir l'espectador més fidel a la carnassa de
videoclub. A més d'oferir bones dosis de gore, sexe desbocat,
masclisme de l'època, homenatges -per no dir plagis- al Halloween de
John Carpenter i a Divendres 13 (amb alguns
assassinats), i una Linnea Quigley que es dedica més
a interpretar que a mostrar els pits.
El resultat final és
desastrós, i ben segur que és per això que
David DeCoteau es va canviar el nom i va fer servir un
pseudònim als crèdits, com és el d'Ellen Cabot, encara que el
cert és que el guió, escrit per un tal Ross A Perron,
frega la vergonya. Respecte al repartiment, a més
de Linnea i Lyle Waggoner, també trobem la
guapÃssima Karen Russell, una noia que anteriorment se la va poder
veure a El jovencito Zombie, a més de les desacreditades
Michelle Bauer i Brinke Stevens, interpretant
totes dues noies que marranegen entre elles en un programa de
televisió. És a dir, que les dones de moda al cinema caspós dels
vuitanta es troben a Al filo de la venganza. I de
nois? Que ningú del sector femenà que m'estigui llegint s'alteri
amb mi, però la realitat és que el cinema de terror de baix
pressupost sempre ha estat més enfocat al públic masculÃ, i fora
dels sectors mainstream pocs actors van arribar a
triomfar. A Al filo de la venganza, com a molt,
apareix Stephen Steward, que posteriorment apareixeria
a Vice Academy, també amb Linnea Quigley en
el repartiment.
De què va Al filo de la venganza? Crec que això és el menys important, i ja no només perquè arribar a donar a la pel·lÃcula una certa coherència és una tasca que fa molta mandra, sinó perquè almenys jo prefereixo gaudir amb el que veig i escolto, sense pensar en res. De tota manera, només dir que la pel·lÃcula tracta d'un parell de noies (Linnea Quigley i Karen Russell) que quan eren unes jovenetes van matar els seus nuvis a sang freda. Això les va portar a quedar internades en un psiquià tric i a rebre terà pia amb un psiquiatre (Lyle Waggoner). Un cop "curades", decideixen organitzar una festa privada amb uns nois, i aixà preparar una matança. Sona bé, eh? Doncs personalment és una de les meves preferides de la filmografia de Linnea Quigley!
Witchtrap és, abans de res,
un spin-off de la pel·lÃcula de 1986
anomenada Witchboard (més coneguda a Espanya com a "Joc
Diabòlic" o "L'esperit de la mansió dels Lauter").
Entre totes dues hi ha certs paral·lelismes com ara el mateix
director, Kevin Tenney, algú molt lligat al gènere de terror
més caspós i que ja en vaig poder parlar en anteriors pel·lÃcules
comentades per ser el responsable de l'excel·lent La nit dels
dimonis, però també de considerables escombraries com La venjança
de Pinotxo. També repeteixen alguns actors com James
W. Quinn, Judy Tatum i J.P Luebsen, és a
dir, els que van ser secundaris a Witchboard van acabar
sent protagonistes a Witchtrap. Per tant, aquest
suposat spin-off no va ser més que una
extensió Witchboard després de la seva magnÃfica recepció
a taquilla, ja que es tracta d'una pel·lÃcula que amb prou feines
va costar 2M de dòlars i que va aconseguir recaptar a taquilla fins
a 7,5M. Però per desgrà cia, normalment intentar arrissar el
ris només per diners no acaba de sortir bé, i la veritat és que
aquest experiment anomenat Witchtrap no va ser el volgut,
donant un resultat una mica més que discret. Això va desencadenar
rà pidament una saga de fins a 3 seqüeles del film original, com si
no existÃs el present film.
Doncs bé, tal com deixo
entreveure no es tracta d'una bona pel·lÃcula, encara que si us dic
que James Wan prà cticament la va plagiar per al
seu Expedient Warren: The Conjuring, més d'un s'animarà a
veure-la. Doncs si senyors, Witchtrap és una pel·lÃcula
sobre un esperit endimoniat instal·lat en una casa i que es dedica a
assassinar qui la visita. Davant aquest fenomen paranormal un grup de
parapsicòlegs, policies, i una tècnica de vÃdeo per filmar-ho tot
(Linnea Quigley), hauran de "buidar" la casa d'aquest
esperit, que no és res més que antic propietari de la casa
anomenat Avery Lauter. Witchtrap és una
pel·lÃcula realitzada amb 4 duros i que el resultat final fa la
sensació que es podria haver aconseguit una mica millor, però de
totes maneres té els seus elements d'interès, com són algunes
explosions, possessions, moltes morts, insults a mansalva, nus,
i fins i tot un cap esclatant al més pur estil Scanners! També
hi ha la seva dosi de satanisme i algunes picades d'ullet a clà ssics
del gènere com a Malson a Elm Street i Divendres 13
que són fà cilment reconeixibles. Amb tot això Kevin Teney va
aconseguir un film entretingut i, per tant, es deixa veure,
sobretot al seu tram final, que és molt intens i amb alguna escena
que aconsegueix posa els pèls de punta com la del camió (molt
alerta amb aquesta escena!!!).
En relació amb Linnea Quigley, com he comentat, aquesta interpreta Ginger, la tècnica de vÃdeo. Ella s'encarrega de gravar tot el que passa durant els exercicis de parapsicologia, encara que poques coses sobrenaturals aconsegueix veure abans de morir assassinada per l'esperit. Doncs si, l'actriu no dura en pantalla més de 15 minuts, però abans de morir ho fa regalant a l'espectador alguna frase lapidà ria d'allò més marrana "Eh Ginger, no em toquis els collons! -No, tranquil, això quan et conegui millor...", i una mort que és prà cticament igual que la que es va poder veure anys enrere a Flash Mortal, és a dir, entrant a la dutxa en pilotes i morint dins la dutxa. Això si, curiosÃssima mort! A les mans del telèfon de la dutxa, que com si tingués vida pròpia s'allarga i perfora el coll de Linnea.
2 Comentaris
La chica de la cama elástica no era Quigley, era la playmate de 1985 Hope Marie Carlton. Un saludo
ResponEliminaMuy cierto, fue un despiste por mi parte. Su cameo está en otra escena, en la que las almas de las vÃctimas de Freddy luchan por escapar de su cuerpo. Muchas gracias, un saludo!
Elimina