Linnea Quigley: Vida i Obra (Part 6)

Linnea Quigley apareix a la saga de Malson a Elm Street?? Doncs si gent, a la quarta part (1988), en un cameo de pocs segons dins del malson d'un dels joves que apareixen a la pel·lícula, amb Freddy fent de les seves. Si feu memòria i us fixeu bé en l'escena en què les ànimes de les víctimes de Freddy intenten escapar del seu cos -arribant a rebentar-lo en el procés-, ja que una d'aquestes ànimes contributives és la de Linnea Quigley. Va ser un cameo gairebé imperceptible i que no li va servir per acreditar-se al repartiment oficial de la pel·lícula. Aquí mostro una imatge:

Però anem a paraules grans, a interpretacions amb més protagonisme, i per això no podíem oblidar el senyor DeCoteau. Si gent, un altre cop David DeCoteau seria l'encarregat de dirigir una altra pel·lícula amb Linnea Quigley, donant-li un protagonisme notable. Amb un títol la mar de simpàtic, Nightmare Sisters, es tracta d'una comèdia de terror eròtica que pertany al grup de pel·lícules de sèrie Z més oblidades (i oblidables) de l'actriu, però com comentaré també té els seus punts d'interès.

La pel·lícula tracta d'un grup de tres noies que... dit de manera suau, no lligaven una puta merda a l'institut. Una és lletja (Linnea Quigley), l'altra és grossa (Michelle Bauer) i l'última és molt innocent i vesteix horrible (Brinke Stevens)... Ho sé, estareu pensant que és impossible que aquestes tres belleses que van trencar tants cors als vuitanta puguin ser així, però si gent, DeCoteau amb quatre artefactes de carnestoltes es va inventar unes caracteritzacions força aconseguides. Doncs bé, aquestes noies decideixen trucar a l'únic grup masculí possible amb què poder lligar: 3 nerds ocellets d'institut, que òbviament se'ls va empalmar només escoltant l'oferta, i és clar, accepten la cita. La nit de la cita, ben arreglats i amb el condó ja posat en sortir de casa, els 3 es presenten a casa de les 3 germanes, i lluny de començar a fornicar les noies convencen els nois per jugar amb una bola de vidre d'aquelles que et diuen el futur. Però per sorpresa del grup de nois i noies el que passa és que aquesta bola de vidre té poders i està maleïda, i finalment aquesta bola màgica acaba convertint les tres noies en dones precioses, perverses, però també perilloses, ja que s'alimenten de carn humana! I enmig d'aquesta situació enrevessada apareixen tres nois més de l'institut, els catxos, els que lliguen, els que no poden suportar que uns ximples com aquests perdedors puguin estar lligant amb unes noies tan atractives, o dit d'una altra manera: la carnassa que tota pel·lícula de terror de sèrie BZ ha de tenir. Bon profit noies!

La pel·lícula és molt simple, no enganyaré ningú, es va rodar en només tres dies i el baix pressupost és molt evident (40.000 dòlars dels quals només 400 van ser per a Linnea). Aquest baix pressupost ja era un símptoma que la productora responsable del film no estava en els seus millors moments, i això es va traduir en la desaparició de la companyia i en una pèssima distribució de la pel·lícula amb només 2.000 còpies "direct-to-video" a tots els Estats Units...., una misèria. Per consegüent la pel·lícula va anar desapareixent i va acabar per ser una raresa a descobrir. Això si, el fet que Linnea, Brinke i Michelle s'anessin convertint a poc a poc en actrius de culte (sobretot la nostra protagonista) van fer que el film sobrevisqués al pas dels anys i avui ja sigui considerada com un títol de culte entre els fans. Això va fer fins i tot que anys més tard (1991) la censura se la mirés més de prop i fes de les seves, retallant l'escena de la banyera on les 3 noies es banyen juntes i es comencen a grapejar.

(L'escena que es va censurar en 1991 als EUA)

Però en tot cas Nightmare Sisters va acabar sent força satisfactòria en saber barrejar d'una manera molt encertada la comèdia adolescent amb el terror, desprenent així una entranyable essència dels anys vuitanta que tant ens agrada. A Linnea, tal com comentava, a l'inici de la pel·lícula l'espectador la veurà interpretant una noia anomenada Melody, aconseguint destacar com a actriu més que mai amb un paper de noia lletja i dentalluda. Precisament el fet d'haver d'interpretar un paper així li va permetre interpretar, treure el seu do de gens i demostrar que serveix per a molt més que ensenyar els seus pits. Això si, una vegada transformada en dimoni (o el que sigui) es converteix en la noia que habitualment podem veure a les seves pel·lícules, com és un constant nu i apologia a la perversió. D'aquesta manera l'espectador més divertit podrà jugar de nou a trobar al cos de Linnea la seva piga més amagada, ja m'enteneu.

Per tant, sempre recomanaré donar una ullada a la pel·lícula pels seus codis d'humor adolescent, la sàtira al gènere, per les seves castracions orals, l'ullet en forma de pòster a Creepozoides, la música (amb videoclip inclòs a mitja pel·lícula) de les "The Skirts", i sobretot per tornar a acollir en un mateix repartiment Linnea, Michelle Bauer i Brinke Stevens. Un "Direct-to-video" inoblidable. Aquí deixo el videoclip amb el tema "Santa Monica Blvd boy":

Seguint a la línia de Nightmare Sisters, el 1989 de nou Richard Gabai realitzaria (i també escriuria i interpretaria) una pel·lícula amb Linnea Quigley. Com comento, en una línia molt semblant al que es va poder veure al títol anteriorment comentat, però amb un argument completament allunyat del gènere de terror per entrar en un tipus de cinema molt a l'estil Porky's que tan bé va funcionar als vuitanta. El seu títol és una declaració de principis: Assault of the party nerds, i tracta d'un grup de nois d'institut que són verges i desitgen per tots els mitjans conquerir alguna dona i aconseguir perdre la virginitat. Després hi ha un grup de noies (en què trobem Linnea Quigley i Michelle Bauer) cansades dels seus nuvis pel seu menfotisme cap a elles; i finalment hi ha els nuvis d'elles, els paios d'institut que en el fons no són més que uns fracassats. Amb aquest escenari, i amb aquest títol, l'argument ja us ho podeu imaginar.

És una comèdia adolescent que la veritat és que em sembla un cagarro, dit així, amb tota la sinceritat del món. El seu humor és massa absurd i poc natural, a més que tampoc no ajuden a escala general unes interpretacions totalment sobreactuades, restant així qualsevol classe d'empatia cap a ells. Un film molt fluixet que, òbviament, se'n va anar directe al mercat del videoclub, però amb prou èxit perquè el 1995 arribés una seqüela oficial també dirigida per Richard Gabai i amb Linnea Quigley tornant a interpretar el seu personatge de Bambi, titulada Assault of the party nerds 2: The Heavy Petting Detective.

(Michelle Bauer i Linnea Quigley planejant maldats)

Després vindria una pel·lícula que titula Dr. Alien, i sincerament crec que es mereixeria un article a part. És, sens dubte, la major frikada en què va participar Linnea Quigley als vuitanta, encara que sigui amb un simple cameo. És gran, molt gran, però també dolenta, dolentíssima. De fet, només dir-vos que també està dirigida per David DeCoteau ja podeu imaginar-vos que la seva qualitat serà dubtosa, però en el fons resulta un títol molt divertit i divertit, tot sigui dit. La pel·lícula tracta sobre un noi anomenat Weseley que, per tal de guanyar-se la confiança de la seva nova professora de biologia Mrs. Xenobia, decideix ajudar-la a recollir el material de classe en finalitzar-la. El que no sap és que aquesta dona és un alienígena controlat pel doctor Ackerman, un biòleg que decideix fer un experiment amb Weseley: introduir-li una vitamina al cos que, cada vegada que una dona s'hi acosti, una mena de penis amb la capacitat de fer petons seductors us sortirà del cap per així conquerir-les (SIC), i aquestes sempre cediran per fer l'amor amb Weseley.

(així es lliga nois!)

És una pel·lícula molt friqui, molt singular, molt trash, una d'aquelles gamberrades de ciència-ficció d'adolescents que tan bé funcionen avui dia entre els nostàlgics. A més, voldria destacar una curiositat que molts possiblement no sabran: Rob Zombie es va aprofitar de Dr. Alien a la seva esplèndida La casa dels 1000 cadàvers: recordeu en aquesta última els cereals "Agatha Chrispies"? Doncs a Dr. Alien els cereals es diuen Creep'o'zoids, i així DeCoteau es va fer autopromoció amb la seva genial Creepozoides. Un títol molt recomanable, ple de curiositats, que si bé Linnea Quigley només apareix a mode cameo en unes fantasies eròtiques que té de tant en tant Weseley -on apareix ballant lleugera de roba i aquestes coses-, com a mínim igual que altres títols interessants daquest article han pogut sobreviure al pas dels anys. També hi ha molts altres cameos rics de recordar, com els de Juny Landers, Olivia Barash, Karen Russell, Michelle Bauer, l'altra habitual actriu lleugera de roba dels vuitanta com era Laura Albert, o fins i tot la famosíssima exactriu porno Ginger Lynn!! De fet, tant Lynn, com Bauer i Quigley, són les encarregades d'interpretar les noies roqueres que apareixen a les fantasies eròtiques de Weseley... així qualsevol es desperta mullat, dic jo, he, he.

Curiós repartiment carregat de cameos de noies "acalorades"... que no molesten, ni tampoc els fantàstics codis d'humor fríki de la pel·lícula, que funcionen de meravella! Crec que és un fake, però aquest cartell de la pel·lícula em sembla genial!

I seguint sense moure'ns del 1989 també hi ha un altre film a comentar. Es tracta d'una pel·lícula força desconeguda de la filmografia de Linnea, i el seu títol és Blood Nasty (o "El jovencito Zombie" tal com se la coneix a Espanya malgrat mai haver estat editada), un títol que mereix donar-li una oportunitat. La pel·lícula és molt modesta i sense cap pretensió, però és capaç d'oferir una història que, malgrat beure força del clàssic de Bob Clark Crim a la nit -encara que canviant la història-, el seu director Richard Gabai va saber compondre una obra que creua la mar de bé el cinema de terror juvenil amb una paròdia de la mitologia zombi, i tot empastifat amb una aura trasbalsada "made in Troma" que la converteix en un títol molt recomanable per als amants del que és violent i caspós.

Com era d'esperar quan he anomenat Crimen en la noche, la pel·lícula explica com el fill d'una família molt humil anomenat Roy Flowers (Todd McCammon) torna a casa quan els seus familiars ja el donen per mort a causa d'un accident aeri que va patir i del que no es va trobar el seu cadàver, però en arribar ja no sembla ser el mateix. Enmig d'aquesta situació apareixerà una tal Wanda Dance, una atractiva ballarina de striptease –i mèdium alhora– que segons diu és la núvia de Roy, encara que no és aigua clara. Seguint amb Linnea, ella es passeja al llarg dels 80 minuts de pel·lícula vestida amb estètica dominatrix, si és que no ho fa nua... satisfent així la legió de fans de l'actriu americana que ja havia collit fa anys, encara que la veritat és que ho va fer amb un personatge que sobra, però que almenys va ajudar a vendre millor el merdó -encara que de fàcil digestió- que resulta ser Blood Nasty.

Amb aquesta base que va proposar el 1989 Richard Gabai (i que novament es torna a guardar un paper entre el repartiment), l'espectador es trobarà amb una família arruïnada i completament disfuncional al més pur estil El dia de la mare, amb una mare (Cathrine Grace) que és un quadre estrany: es posa divertida sentint la seva filla fornicar, prefereix que el seu fill mori per guanyar els diners de l'assegurança de vida, després mostra indiferència quan el seu fill mata la seva nòvia... és a dir, una mare que pensa només en ella (en el seu sentit més extrem). Ella és sens dubte "el personatge" de la pel·lícula. Només per ella ja val la pena tafanejar Blood Nasty.

Si bé a Creepozoides Linnea es va involucrar en tasques de producció senzilles, possiblement com a reclam publicitari, a Al filo de la venganza(el seu títol original és "Murder Weapon") sembla que li va agafar el gust a l'ofici i es va involucrar en una altra producció de més calibre. De nou, David DeCoteau seria l'encarregat de dirigir la pel·lícula, a més de també produir-la, i així tots dos coproduirien el film, cosa que es repetiria en el futur amb The Girl I Want. Segons explica Linnea en alguna entrevista, la tasca de productora li va suposar un esgotador treball, però que en el fons li va agradar, de totes maneres reconeix que sense els contactes de David DeCoteau mai no haguessin aconseguit perquè interpretés un paper a la pel·lícula al que va ser el principal reclam del film en aquells temps: Lyle Waggoner, un tipus molt de moda a la televisió americana dels vuitanta. I així, tots dos van produir una pel·lícula que acabo per convertir-se en un simple "direct to video", sense més història. Encara que és injust, penso que Al filo de la venganza és una de les pel·lícules més divertides de Linnea als vuitanta, més que res per les seves incoherències narratives, diàlegs que deixen estupefacte a l'espectador, interpretacions dels successos per part dels personatges totalment fora de lloc, i en si totes aquestes coses que fan divertir l'espectador més fidel a la carnassa de videoclub. A més d'oferir bones dosis de gore, sexe desbocat, masclisme de l'època, homenatges -per no dir plagis- al Halloween de John Carpenter i a Divendres 13 (amb alguns assassinats), i una Linnea Quigley que es dedica més a interpretar que a mostrar els pits.

El resultat final és desastrós, i ben segur que és per això que David DeCoteau es va canviar el nom i va fer servir un pseudònim als crèdits, com és el d'Ellen Cabot, encara que el cert és que el guió, escrit per un tal Ross A Perron, frega la vergonya. Respecte al repartiment, a més de Linnea i Lyle Waggoner, també trobem la guapíssima Karen Russell, una noia que anteriorment se la va poder veure a El jovencito Zombie, a més de les desacreditades Michelle Bauer i Brinke Stevens, interpretant totes dues noies que marranegen entre elles en un programa de televisió. És a dir, que les dones de moda al cinema caspós dels vuitanta es troben a Al filo de la venganza. I de nois? Que ningú del sector femení que m'estigui llegint s'alteri amb mi, però la realitat és que el cinema de terror de baix pressupost sempre ha estat més enfocat al públic masculí, i fora dels sectors mainstream pocs actors van arribar a triomfar. A Al filo de la venganza, com a molt, apareix Stephen Steward, que posteriorment apareixeria a Vice Academy, també amb Linnea Quigley en el repartiment.

De què va Al filo de la venganza? Crec que això és el menys important, i ja no només perquè arribar a donar a la pel·lícula una certa coherència és una tasca que fa molta mandra, sinó perquè almenys jo prefereixo gaudir amb el que veig i escolto, sense pensar en res. De tota manera, només dir que la pel·lícula tracta d'un parell de noies (Linnea Quigley i Karen Russell) que quan eren unes jovenetes van matar els seus nuvis a sang freda. Això les va portar a quedar internades en un psiquiàtric i a rebre teràpia amb un psiquiatre (Lyle Waggoner). Un cop "curades", decideixen organitzar una festa privada amb uns nois, i així preparar una matança. Sona bé, eh? Doncs personalment és una de les meves preferides de la filmografia de Linnea Quigley!

Witchtrap és, abans de res, un spin-off de la pel·lícula de 1986 anomenada Witchboard (més coneguda a Espanya com a "Joc Diabòlic" o "L'esperit de la mansió dels Lauter"). Entre totes dues hi ha certs paral·lelismes com ara el mateix director, Kevin Tenney, algú molt lligat al gènere de terror més caspós i que ja en vaig poder parlar en anteriors pel·lícules comentades per ser el responsable de l'excel·lent La nit dels dimonis, però també de considerables escombraries com La venjança de Pinotxo. També repeteixen alguns actors com James W. Quinn, Judy Tatum i J.P Luebsen, és a dir, els que van ser secundaris a Witchboard van acabar sent protagonistes a Witchtrap. Per tant, aquest suposat spin-off no va ser més que una extensió Witchboard després de la seva magnífica recepció a taquilla, ja que es tracta d'una pel·lícula que amb prou feines va costar 2M de dòlars i que va aconseguir recaptar a taquilla fins a 7,5M. Però per desgràcia, normalment intentar arrissar el ris només per diners no acaba de sortir bé, i la veritat és que aquest experiment anomenat Witchtrap no va ser el volgut, donant un resultat una mica més que discret. Això va desencadenar ràpidament una saga de fins a 3 seqüeles del film original, com si no existís el present film.

Doncs bé, tal com deixo entreveure no es tracta d'una bona pel·lícula, encara que si us dic que James Wan pràcticament la va plagiar per al seu Expedient Warren: The Conjuring, més d'un s'animarà a veure-la. Doncs si senyors, Witchtrap és una pel·lícula sobre un esperit endimoniat instal·lat en una casa i que es dedica a assassinar qui la visita. Davant aquest fenomen paranormal un grup de parapsicòlegs, policies, i una tècnica de vídeo per filmar-ho tot (Linnea Quigley), hauran de "buidar" la casa d'aquest esperit, que no és res més que antic propietari de la casa anomenat Avery Lauter. Witchtrap és una pel·lícula realitzada amb 4 duros i que el resultat final fa la sensació que es podria haver aconseguit una mica millor, però de totes maneres té els seus elements d'interès, com són algunes explosions, possessions, moltes morts, insults a mansalva, nus, i fins i tot un cap esclatant al més pur estil Scanners! També hi ha la seva dosi de satanisme i algunes picades d'ullet a clàssics del gènere com a Malson a Elm Street i Divendres 13 que són fàcilment reconeixibles. Amb tot això Kevin Teney va aconseguir un film entretingut i, per tant, es deixa veure, sobretot al seu tram final, que és molt intens i amb alguna escena que aconsegueix posa els pèls de punta com la del camió (molt alerta amb aquesta escena!!!).

En relació amb Linnea Quigley, com he comentat, aquesta interpreta Ginger, la tècnica de vídeo. Ella s'encarrega de gravar tot el que passa durant els exercicis de parapsicologia, encara que poques coses sobrenaturals aconsegueix veure abans de morir assassinada per l'esperit. Doncs si, l'actriu no dura en pantalla més de 15 minuts, però abans de morir ho fa regalant a l'espectador alguna frase lapidària d'allò més marrana "Eh Ginger, no em toquis els collons! -No, tranquil, això quan et conegui millor...", i una mort que és pràcticament igual que la que es va poder veure anys enrere a Flash Mortal, és a dir, entrant a la dutxa en pilotes i morint dins la dutxa. Això si, curiosíssima mort! A les mans del telèfon de la dutxa, que com si tingués vida pròpia s'allarga i perfora el coll de Linnea.