Linnea Quigley: Vida i Obra (Part 7) - Final

En aquesta última entrada crec que és encertat aprofitar-la per parlar una mica del perfil més personal de l'actriu: els seus gustos, pel·lícules favorites, hobbies, etc. I se'm fa curiós en el fons, ja que precisament a la primera entrada d'aquest article vaig dir clarament que m'interessava un comí la seva vida més "groga", encara que mira, finalment sense adonar-me'n he anat introduint coses relacionades amb la vida privada de l'actriu, o conceptes de l'ordre pública (però lluny del món del cinema) com són The Skirts, Playboy o Steve Johnson, elements també bàsics per entendre Linnea Quigley. Doncs ja posats, podria acabar arrodonint aquestes informacions amb quatre cosetes més que en el fons tampoc no crec que destorbin en aquest article.

D'una banda, m'agradaria afegir una mica més sobre la passió per la música Punk dels vuitanta. Linnea Quigley es va considerar Punk, i no només per participar en un parell de grups musicals de considerable èxit, sinó per estimar l'ambient que s'hi generava. L'actriu, destaca en nombroses ocasions que el seu moment més inoblidable amb relació a la música va ser el concert que va realitzar amb les "The Skirts" fent de teloneres dels "The Cramps". Curiosament en aquest concert també hi havia els eterns "Dead Kennedys", encara que entre el públic, i això la va fer sentir com si estigués en una mena de nirvana particular. "Els punks eren realment genials. Eren bona gent i molt afectuosa. També eren gent decent fins que van aparèixer els punks de postal que van embrutar completament l'escena", deia Linnea Quigley en una entrevista a Crypticrock.com.

A més, l'actriu reconeix el que ja vaig comentar en alguns moments de l'article, que és la influència de l'escena punk a les seves pel·lícules, o, més ben dit, en els personatges que hi va interpretar, com el de Trash a El retorn dels morts vivents o Spider a Noies de fraternitat a la bolera. Ella estimava grups de música com "Fleetwood Mac", "Stone Temple Pilots" i "Metallica", entre moltes altres bandes com "The Rembrandts", "AC/DC" i "The Ramones". Respecte a aquesta darrera banda, l'actriu va mantenir durant un temps una estreta relació amb el cantant Johnny Ramone, i que li va permetre participar en el videoclip del grup "Substitute". Segons explica a la mateixa entrevista de l'anterior font "ell era molt dolç, molt bon noi", i gràcies a ell i la seva participació en la famosa pel·lícula Rock'n'Roll High School, l'actriu va conèixer l'escena punk i per això es va involucrar en pel·lícules que contemplaven aquesta escena, com Carrers Salvatges o les ja comentades anteriorment.

Però coses de la vida, encara que es considerés "molt punk" finalment el 1990 Linnea Quigley va voler convertir-se en agent de policia de Los Angeles. Possiblement, va agafar el gust a la professió de policia després de participar en les dues primeres entregues de la saga Vice Academy (que comentaré seguidament), qui sap... Però, malgrat aprovar l'examen escrit, l'actriu va decidir molt encertadament continuar actuant a la gran -i sobretot petita- pantalla.

Més coses. Els animals. Parlar de Linnea Quigley també és parlar d'animals, i és que Linnea ha contribuït a les campanyes de PETA (People for the Ethical Treatment of Animals). A més, ella és vegetariana, i és per això que ha promogut també campanyes publicitàries sobre un model de vida alternatiu basat a mantenir una vida vegetariana mantenint un consum constant d'enciam... potser per això sempre ha estat tan prima...

D'altra banda, mereix ser comentats els seus gustos cinematogràfics. Linnea Quigley no és una mercenària del gènere, sap del que parla, i n'és una prova els arguments per justificar les seves pel·lícules favorites del gènere de terror. Diu que les seves pel·lícules favorites es troben principalment als anys setanta, concretament són La matança de Texas (1974) i Crida un estrany (1979). Aquesta última és el film original del fallit remake del 2006, i que personalment és una autèntica pel·lícula, sobretot el seu inici. També subratlla la seva passió per Saw, l'obra mestra de James Wan que va sacsejar el gènere ja fa 10 anys, però només la primera part. Sense oblidar també el cinema d'Herschell Gordon Lewis per la perfecta barreja de comèdia i terror. Per què no li agrada Truca un estrany 2, el seu remake Quan truca un estrany, o la saga Saw? Com vaig comentar en una altra part de l'article, concretament a la pel·lícula de Night of the demons (2009), Linnea Quigley odia totes les seqüeles i sobretot remakes que no tenen un sentit argumental i sí econòmic, és a dir, que s'oblida el respecte pel film original. De tota manera, l'actriu va tenir la seva pròpia relliscada artística en participar a Vice Academy 2, una seqüela fallida i que considero sens dubte com una de les pitjors pel·lícules de la seva carrera, que ja és a dir.

Com comentava anteriorment, Vice Academy va ser la primera d'una saga de pel·lícules policíaques dirigides per un tipus anomenat Rick Sloane en què Linnea Quigley va participar en les seves dues primeres entregues. El total de la saga es compon de 6 pel·lícules, unes pel·lícules situades als anys noranta a excepció de la seva primera part que va ser el 1989, malgrat ja posseir un esperit més dels noranta que una altra cosa. Es va tractar d'una saga de pel·lícules que volien parodiar amb una versió estrictament femenina les Boja acadèmia de policies, unes pel·lícules que presumien de les seves dosis de comèdia davant de l'acció. La saga Vice academy també va ser això, però amb molt menor pressupost i sí moltes noies de bon veure.

El primer lliurament va arribar a Espanya com a "Acadèmia Antivici", i ens presenta a dos cadets de policia que volen entrar a treballar al cos antidroga de Hollywood. Durant el seu entrenament, a manera pràctica, sol·liciten les dues noies perquè s'infiltrin en una xarxa pornogràfica on sembla que es maltracten les seves actrius, a més de treballar-hi noies menors d'edat, i elles dues hauran de ser les encarregades de desarticular aquesta xarxa pornogràfica. Bé... un argument de sobretaula, per a una pel·lícula que només serveix per fer la migdiada. Com comentava, Vice Academy emula un esperit més dels noranta, com si no volgués explotar la conya, la violència, el sexe i la mala llet que tan bé identifiquen aquesta dècada. És una pel·lícula que s'avergonyeix dels tics de la sèrie B, i aquesta és una manera de fer cinema que cal no oblidar que li va funcionar molt bé a Linnea Quigley, ja que si hi ha alguna cosa a destacar abans que res en la seva carrera és que va saber treballar en pel·lícules que no tenien complexos a mostrar les seves mediocritats i en sabien presumir amb conya, i és que aquesta és precisament la clau del bon cinema caspós. Vice academy no en té res, i és per això que és una pel·lícula que avorreix, que és dolenta, estúpida, sense gràcia, i ni tan sols hi ha nus ni acció,... Una pel·lícula que no val la pena, com la gran majoria de mediocritats casposes dels noranta.

Pel que fa al càsting és l'únic que pot aconseguir que el públic la recordi avui dia: a més de Linnea Quigley, podem trobar la maca Karen Russell -que ja va participar al costat de Linnea en altres pel·lícules-, i les exactrius porno dels vuitanta Ginger Lynn i Julia Parton, a més d'Elizabeth Kaitan (una actriu que se la va poder veure la Silent night, deadly night 2, i a Divendres 13 part 5). Potser és per aquest repartiment estel·lar i ple de silicona als pits que quan es va emetre la pel·lícula per televisió va aconseguir un èxit d'audiència envejable. També potser, altres dels motius van ser que Vice Academy va guanyar el Networks' B-Movie  wards for Best Picture curiosament, cosa que insisteixo és molt discutible.

Poc després de protagonitzar Vice Academy, Linnea Quigley va treure temps per participar amb un paper molt intranscendental -però al cap i a la fi-, en una autèntica obra de culte del cinema trash: Robot Ninja. Aquesta pel·lícula explica com un dibuixant de còmics creador d'un superheroi que és l'autèntica sensació a les llibreries, veu com la seva adaptació cinematogràfica destrossa el seu personatge, en edulcorar la seva història amb elements infantils i educatius, quan "Robot Ninja" és una història violenta sobre un superheroi amb models una mica excessius. Un dia, aquest dibuixant, decideix disfressar-se i fer realitat Robot Ninja, i així implantar la seva justícia als carrers alhora que popularitza el veritable personatge.

És genial la pel·lícula. I això que té milers de detractors pel fet que feia anys que el seu director JR Bookwalter demostrava al món que és un veritable inepte darrere la càmera, a través d'infinitat de títols casposos entre els quals destaca molt per sobre de la resta la sobrevalorada Mondo Zombie ( AKA "The Dead next door"). Si a això hi afegim que David DeCoteau es torna a ficar a la festa, la mala fama del film és inevitable. En tot cas Robot Ninja també té els seus defensors, entre els quals m'incloc. ¿Potser hi ha gent que no entén la gràcia del cinema B-Z?

A més al cinema fet amb il·lusió, per divertir, per a un públic tan concret com som nosaltres, els amants de la caspa. Poques vegades una pel·lícula d'aquest tipus és capaç de crear expectatives en el seu argument, d'atrapar l'espectador, i fotre, Robot Ninja aconsegueix fer-ho! A mesura que la pel·lícula situa el seu argument, reconec que tenia ganes de veure en acció Robot Ninja degollant colls i en si matant tota aquesta colla de violadors i assassins. I poca broma, perquè la pel·lícula és d'allò més salvatge que ha participat Linnea Quigley a la seva carrera, que ningú no es confongui pel seu títol infantiloide.

Una pel·lícula altament recomanable a aquells amants del gore i la caspa, per la seva barra a mostrar grapats d'escenes memorables, com el tret a l'ull amb la pistola prèviament clavada en ell (foto a dalt), l'autocuració de les ferides de Robot Ninja, una noia violant un noi, mutilacions diverses, i una història que si bé no acaba com hauria de pensar que els de la Marvel i DC haurien de donar-li una ullada, i aprendre que les seves propostes basades a qüestionar l'ètica dels seus herois -ocorre en totes les seves pel·lícules- són pesades. Robot Ninja no serveix per qüestionar res, simplement per passar una bona estona de distracció veient com un justicier intenta fer justícia als carrers. I ja si apareix Linnea Quigley interpretant una bella secretària amb poca roba i ulleres de pasta (la primera vegada que Linnea apareix amb ulleres en una pel·lícula) el títol s'arrodoneix.

Arribats ja el 1990 tot va canviar. Va canviar la manera de fer cinema de terror, va canviar el tipus de pel·lícules que escollia participar Linnea Quigley, i també va canviar –però en aquest cas estrepitosament- la qualitat de les seves pel·lícules.

Sexbomb és, sobretot, una pel·lícula que parla sobre el cinema, i concretament sobre el cinema de terror de sèrie B. I no és un documental precisament, ni tampoc és una pel·lícula de terror, sinó que és una pel·lícula que es dedica a explicar una història situada al terreny del gènere de la comèdia negra amb tints eròtics en què una sexy dona planeja matar el seu marit amb el seu xicot. Aquesta història serveix per desenvolupar un escenari on podem trobar el marit, que és un productor de cinema de terror que es troba en ple rodatge de 2 pel·lícules: "I Rip Your Flesh With Pliers" i "Werewolves in Heat"; el nuvi de la noia, que és el guionista de les pel·lícules; i a l'actriu protagonista de les dues pel·lícules que és –òbviament- Linnea Quigley. Tot aquest escenari serveix per desenvolupar una història amb algunes picades d'ullet als tòpics del gènere de terror, com és fer ironia als nus gratis, la ridiculesa dels maquillatges, i als rodatges ràpids i en pocs dies que habitualment omplen de fallades de raccord a les pel·lícules.

Sexbomb va molt lligada al merdó que interpretaria aquell mateix any Linnea anomenat Linnea Quigley's Horror Workout, un títol amb un look més a extra de DVD que a cinema pròpiament, però en el fons totes dues són dues pel·lícules que pretenen explicar un tipus de cinema, i, per altra banda, homenatjar l'actriu americana. Personalment, Sexbomb és l'última pel·lícula decent -que no bona- de les que va participar Linnea Quigley fins al 1990, i encara que es deixa veure la veritat és que la seva intensitat narrativa decau constantment perdent-se ella mateixa en una història que es torna avorrida i sense gràcia, i que tampoc sap com finalitzar amb una mica d'èpica i que la converteixi en una pel·lícula més memorable. Dit d'una manera ràpida, "és una pel·lícula d'un sol visionat".

El director de Sexbomb és un tal Jeff Broadstreet, un paio que el recordo bé per haver-lo vist el 2006 Night of the living dead 3D, el clàssic de George Romero destruït per un pobre 3D.

Després de les horribles Vice Academy, la decent Sexbomb, i la divertida Robot Ninja, Linnea Quigley va arribar als noranta. Ja feia quinze anys que tenia una prolífica carrera de cinema caspós que la va convertir en una llegenda activa dels videoclubs gràcies a una xifra aproximada de 35 pel·lícules..., un veritable rècord. Ella era conscient que tenia seguidors per tot el món, que va participar en veritables clàssics del gènere, i que la seva empremta romandria per sempre en una dècada com van ser els vuitanta en què una manera de fer cinema completament lliure va imperar tant a la pantalla gran com sobretot a la petita. Linnea va creure que era el moment d'autohomenatjar-se, o potser ho va creure David de Coteau -m' és igual-, el productor executiu de la pel·lícula.

Linnea Quigley's Horror Workout va ser dirigida per Kenneth J. Hall, un tipus desconegut pel públic més enllà de la seva direcció a la mediocre Evil Spawn. La pel·lícula és un fals documental en què Linnea es dedica a repassar alguns dels títols més reconeguts de la seva carrera, mostrant també les seves virtuts com a actriu de tipus screamqueen (la tècnica del crit, l'acció, el ball, el sexe, etc.) a més del seu treball fora de les càmeres, com és l'entrenament del seu físic. Tot això s'acaba barrejant amb un argument? Basat en un home invasion zombi, a més d'un gir final molt de gènere slasher. Això és la intenció de la pel·lícula.

Què tal? Doncs es tracta d'una pel·lícula realitzada amb una mica de desgana malgrat les aportacions de gènere en relació amb els zombis i el cinema slasher, que almenys fan divertir el públic amb bons maquillatges. La resta és pura anècdota. Linnea, com si es tractés de Cindy Crawford, es dedica a conduir uns eterns -i alhora molt curts- 55 minuts, en què es dedica a fer lluir el seu cos i el treballa igual que en aquells vídeos que va posar tan de moda Crawford (o Jane Fonda i tantes altres) als 80-90, on apareixien fent classes d'educació física perquè així totes les mares es posessin en forma des de casa seva. De mica en mica es va introduint el tema de la home invasion amb els zombis, però mai no es perd de vista el to musical i esportiu.

Per quedar bé amb ella (no se sap mai si llegirà això algun dia), diré que és una "curiositat" amb més pinta a carn d'extra de DVD que a la mateixa pel·lícula que és. De fet, Linnea Quigley's Horror Workout va ser un direct-to-video amb més fama de la que mereix.

Després de l'èxit de la primera part era molt previsible que aparegués una seqüela, i així va ser. Vice Academy 2 va ser una realitat el 1990, i de nou va ser escrita i dirigida per Rick Sloane, amb un resultat molt similar a la seva primera entrega. Sloane, va voler recuperar el càsting d'actors que sembla que tant va quallar entre el públic, compost per Ginger Lynn Allen i Linnea Quigley, i configurant una història policíaca que s'allunya una mica més de les boges acadèmia de policies per acostar-se més a la saga Arma Letal. Per tant, el director va escriure una història on les dues actrius hauran de fer servir les seves armes -en aquest cas seductores- contra el crim, quan se suposa que ja són "professionals".

No es tracta d'una pel·lícula que millori res de la primera part, al contrari, segueix una línia paral·lela que repeteix esquemes, gags, i públic a què va dirigida, malgrat que a la primera escena de la pel·lícula apareix Ginger Lynn Alen prometent al públic que veurà una pel·lícula molt més sexual que la primera part, quan en realitat segueix sent un simple PG +13... i ho diu una exactriu porno... Bé, en tot cas només explicar que va ser una pel·lícula direct- to-video, i que no va ser a penes distribuïda per la seva notable mediocritat. Fins i tot Linnea Quigley es va negar ja a participar ja a la 3a part.

Personalment, se'm va fer insuportable, la vaig veure perquè aquest article m'ho demana, però vaja... només em quedo amb un detall que necessito compartir: l'actitud del "melenas" ros abans els diferents streeptease que mostra la pel·lícula. No té malbaratament! Aquí penjo un collage dels seus gestos he, he, he:

L'article dedicat a Linnea Quigley acabaria aquí. Però a ser sincers he de reconèixer que hi ha 3 pel·lícules que no he pogut incloure-hi -a més de curtmetratges i participacions en televisió, que no he volgut incloure-, com són Deadly Embrace, American Rampage i The girl I want, unes pel·lícules que no he sabut trobar a la xarxa. Em sap greu, però no les he vist i, per tant, no puc comentar. En tot cas, per compensar, a continuació comentaré per sobre 3 pel·lícules més situades a principis dels anys noranta, i que crec que mereixen ser esmentades més enllà del calibre de la participació de Linnea Quigley. La primera es diu Mutronics.

I si et digués... "Producció Brian Yuzna" + "anys 90" + "Mark Hamill de protagonista" + "Michael Berryman fent de delinqüent palet" + "David Gale encarnant de nou un doctor dolent dolentíssim" + "arts marcials" + "live action del manga Guyver"?? ehh... ehh... Déu meu, és Mutronics!!!! Fotre que dolenta és, i que bona alhora! Amb baralles dignes del millor cinema xinès d'arts marcials de sèrie Z, efectes especials molt bonics, disfresses de carnaval que fan patxoca, un disseny de producció aconseguit, i si és com si Mutronics es tractés d'un fill bastard dels Power Rangers. Desvergonya total. I a això cal afegir-hi, òbviament, un cameo de Linnea Quigley de mig minut, on apareix interpretant un paper al rodatge d'una pel·lícula, cridant sòrdidament. I tan sòrdidament! De fet, segons es diu en diferents fonts el xiscle de Linnea és considerat com el més llarg mai vist en una pel·lícula... jutjar vosaltres mateixos.

En resum, una bona-dolenta pel·lícula en què el pitjor és aquest to infantiloide que tant molesta i que segons sembla el manga original no té. De tota manera no ho conec amb prou feines, així que opinin els fans... que por...

El crit més llarg de la història del cinema

I Sang Fresca! No em podia oblidar d'aquesta joia del gran John Landis, responsable de clàssics del gènere com Un hombre lobo americano a Londres, o d'altres que valen el seu pes en or com Granujas a todo ritmo. Landis és un tipus de director que estima el gènere malgrat que no es va dedicar completament al llarg de la seva carrera, i com amant que se sap perfectament quina és la fórmula ideal per aconseguir satisfer el públic amb una comèdia de terror: mala llet, gore, ironies, nus, i cameos de gent famosa, i si a això resulta que el director sap dirigir amb gràcia el resultat pot ser esplèndid, i en aquest cas ho va ser. De què va? Sempre hi haurà temps per parlar de la pel·lícula, només dir que és una comèdia de terror vampíric que es barreja amb el cine negre. Però l'article és sobre Linné Quigley, així que, què hi ha d'ella? Doncs bé, respecte als cameos que apareixen a Sang Fresca podem trobar Sam Raimi, Tom Savini, Dario Argento, i Linnea Quigley, que interpreta una infermera que apareix uns segons. Aquesta escena el cert és que està ficada amb calçador a la pel·lícula, però resulta un dels moments més divertits de la pel·lícula. Més que explicar-la, millor us deixo una imatge de l'escena i contempleu a quin nivell es troba el moment he, he.

Aparició de Linnea Quigley a Sang Fresca de John Landis

"Monsters! On the beeeaaaaach!!" Aquesta tornada és la que dóna vida a la música que s'escolta a Les noies de platja de l'altre món, i és que fotuda cançó! No me la puc treure del cap ni amb els millors temes de Ricky Martin. Al cas. Després d'unes 40 pel·lícules comentades l'article arriba al final dins d'aquest grup de pel·lícules que les considero com un annex, més que res per ser pel·lícules que considero que seria una pena no esmentar-les a causa de la proximitat amb els vuitanta. Però Les noies de platja de l'altre món té una mica més que la fa diferent de la resta, i no té res a veure amb la seva qualitat, sinó que la considero com el veritable i definitiu comiat de Linnea Quigley dels vuitanta, i més concretament d'un estil de fer cinema basat en el nu (encara que la seva crisi artística entre l'any 95 i 2000 la portaria fins i tot a fer cinema porno! Però això ja seria un altre tema). Si, sembla que, amb aquesta pel·lícula, una de les més subidites de to de l'actriu, és com si volgués explicar que vol deixar pas a noves generacions de screamqueens perquè es dediquin a reemplaçar-la en un ofici en què es va dedicar incansablement durant més de quinze anys. És com si volgués dir-nos que necessitava fer un punt ia part en la seva carrera per dedicar-se exclusivament a "interpretar", com si hagués madurat, deixant enrere totes aquestes pel·lícules d'adolescents sobrehormonats, assassins empalmats, cameos per complaure el fan més ocellet, i a general tot el cinema que he comentat al llarg de tot l'article. És com si volgués retirar-se d'això que s'anomena "viure del cos", ja que a la present pel·lícula es dedica a donar culte a nous cossos femenins, reiterant alhora la seva condició retirada del món de l'espectacle eròtic, marcant així una mena de distància a tot això que en gran part va caracteritzar la carrera. No sé, potser són imaginacions meves, però a Les noies de platja de l'altre món un missatge subliminal de l'actriu de desig a un canvi en la seva carrera. De tota manera, Linnea Quigley va ser víctima de la seva pròpia fama, del seu cos, i mai no va poder abandonar la seva condició d'actriu habituada al nu.

La pel·lícula és molt simple. Està produïda per un clàssic d'aquest article com és Charles Band, i dirigida per un altre clàssic com és David DeCoteau, el 1993. L'argument és una ximpleria de dimensions astronòmiques, simplement 3 alienígenes es dirigeixen a la Terra a la recerca de 3 homes per lligar amb ells: un musculós, un altre artista, i un altre intel·ligent. En arribar aterren a una platja de Califòrnia, on se celebra un concurs de biquinis, és allà on trobaran els seus "prínceps". Què veu l'espectador? Doncs a noies i nois de bon veure, amb poca roba, ballant sense parar, fornicant, i ja està. Pel mig es troba Linnea Quigley, fent un paper secundari organitzant l'esdeveniment.

Arribats aquí, com vaig dir a l'inici de tot l'article, igual que no sé començar tampoc no sé acabar. Només espero que els que hàgiu seguit la carrera de l'actriu igual que ho he fet jo, sapigueu veure que ella mateixa es va acomiadar del seu públic, perquè va voler dir adéu a Sexbomb, i també ho va fer a Linnea Quigley's Horror Workout, a Vice Adademy, i ens va dir una mena d'"adéu" suposadament definitiu a Noies de platja de l'altre món. Ella sabia que alguna cosa acabava, i no es va equivocar, va acabar-hi unes participacions en pel·lícules que eren divertides, divertides i dures, millors o pitjors, però al cap i a la fi era un cinema amb personalitat i que volia divertir per sobre de qualsevol altra pretensió, i penso que ho va aconseguir. Les seves noves pel·lícules dels noranta normalment van ser productes fets en cadena i sense ànim de divertir, amb encara més baix pressupost, i a més, sense l'atenta mirada d'aquells fans que la van seguir als 80 per fixar-se en altres de més joves destinades a triomfar. És a dir, va venir la seva decadència, i artísticament va venir la merda de la seva forma més pura.

Em quedo amb aquesta imatge:

<== Parte 6   Annex==>