Una slasher britànic produït per Jagged Edge Productions on Pooh i Piglet assassinen desapiadadament.
La perversió d'un conte infantil
El 2022 els drets de Winnie the Pooh van quedar lliures i qualsevol artista pot utilitzar el personatge com vulgui. El gènere de terror, sempre atent a les oportunitats per cridar l'atenció en un mercat saturat de propostes semblants entre elles, va donar-hi resposta a través de la productora britànica Jagged Edge amb la producció Winnie the Pooh: Blood and Honey.
La proposta és una continuació directa del relat original i pel·lícules Disney, planejant un retrobament anys després del conegut fins ara entre un Christopher Robin ja adult -i amb parella- amb Pooh, Piglet i la resta d'amics del bosc. Però aquest retrobament no és tan bonic com Disney hagués imaginat.
Escrita i dirigida per Rhys Frake-Waterfield Winnie the Pooh: Blood and Honey és un slasher de manual proper a obres com La Matança de Texas i Wrong Turn, on Pooh i Piglet han oblidat la seva part humana i desenvolupat un vessant més animal i salvatge. Odien els humans i odien a Robin, tot per haver-los abandonat uns anys enrere, una situació que els va dur a patir gana i conseqüentment viure el canibalisme. La pel·lícula explora aquest retrobament.
Malgrat que la proposta sembla una broma de sèrie B, Frake-Waterfield es pren seriosament el projecte i aposta per mostrar un nou conte, però distorsionat cap al terror. No hi ha comèdia, i el primer acte del film és un exemple magnífic de la pretensió del director a trencar amb el conte original d'una forma brutal -i brillant-. La resta de l'obra és completament prescindible, però el director decideix estirar el fil de Pooh i Piglet fent aparèixer a la trama unes joves adolescents promíscues i distretes que acaben servint per enriquir el bodycount de l'obra.
Winnie the Pooh: Blood and Honey és un entreteniment que mai decau per ser generós pel que fa a violència, gore i nuesa femenina. Ara bé, podia haver estat molt millor tenint en compte el seu potencial. Tota la trama genera amb les noies assetjades per Pooh i Piglet com si d'una home invasion es tractés, distreu de la trama principal de l'obra, que és la relació entre Robin i Pooh. Però aquest Robin és d'allò més insípid, i es nota incapaç d'aguantar el pes dramàtic de l'obra. La pel·lícula demana un Robin decent, participatiu, capaç de connectar amb l'espectador i generi profunditat dramàtica al seu personatge i li permeti fer el mateix a Pooh. I és que la relació entre Robin i Pôoh es nota artificial, freda, i la inexpressivitat de Pooh tampoc ajuda. La sensació en acabar el film d'haver-se desaprofitat els primers 10 minuts de l'obra, que d'haver continuat aquest fil en detriment del grapat de joves hagués permès treballar millor un fons dramàtic que faci enganxar al públic.
La producció té una factura tècnica millor de l'esperada i la posada en escena es veu cuidada, i fins i tot hi ha dues escenes molt ben rodades com les del jacuzzi i la piscina. Més discrepàncies ens genera el disseny de Pooh i Piglet, que en realitat són dos actors disfressats amb dos màscares de goma que no gesticulen. Creiem que, més enllà de l'estètica dels dos psicòpates, Winnie the Pooh: Blood and Honey és més professional del que molts es podien pensar abans de veure-la, malgrat l'evident baix pressupost. Això es nota també en les interpretacions, que són terrorífiques -en el mal sentit de la paraula-, i alguns efectes digitals pèssims, però en tot cas el pressupost sembla ben optimitzat per oferir una posada en escena de terror, ben ambientada i salvatge.
0 Comentaris