De tornada a Crystal Lake
L’entrevista es va fer al Festival de Sitges 2025, en plena celebració de l’aniversari de la pel·lícula, i va servir per mirar enrere sense nostàlgia impostada però amb molta sinceritat. Cunningham repassa els seus inicis, recorda com va néixer Divendres 13, reflexiona sobre l’evolució del cinema de terror i defensa una idea molt clara: per sobre dels efectes i les modes, el que realment importa és explicar una bona història.
1. Què recordes de la teva producció L’última casa a l’esquerra?
Recordo L’última casa a l’esquerra com una experiència molt intensa. Érem molt joves i intentàvem fer una pel·lícula que fos inusual i captivadora. No sabíem exactament què estàvem fent, però era com sortir de nit a pintar grafitis i tornar a casa esperant que ningú t’hagués vist. Rodàvem amb pocs diners i intentàvem explicar una història que, de fet, feia un gir molt brusc a mitja pel·lícula.
Al principi tens dues noies molt encantadores i penses: “Bé, moriran”, però no passa immediatament. A mesura que t’hi vas implicant més, la sorpresa i l’angoixa augmenten quan finalment les maten. Després, la resta de la pel·lícula gira al voltant de la venjança. Personalment, no crec que la venjança sigui una gran motivació dramàtica, però això era el que volíem explicar. Sempre vam entendre que aquell era l’objectiu. Al cap i a la fi, només érem uns nois intentant fer una pel·lícula.
2. Si haguessis de tornar a dirigir Divendres 13, què canviaries?
Si avui tornés a fer Divendres 13, mantindria Jason i el tractaria com el que realment és: una força imparable, gairebé com un tauró. Això és el que ha funcionat en les pel·lícules més exitoses de la saga. El públic va a veure Divendres 13 per veure Jason fer de Jason, no perquè li intentis oferir alguna cosa diferent o “millor”.
Un amic meu sempre diu que, de vegades, vols anar a McDonald’s i demanar un Big Mac. No vols que et proposin un plat de peix exquisit: vols un Big Mac. Amb Divendres 13 passa el mateix. Intentaria fer la història tan interessant com fos possible, però sempre partint de Jason tal com el públic l’espera.
La primera pel·lícula no tenia Jason, i per això intentava ser una cosa diferent. Però després de deu pel·lícules, el públic ja depenia completament del personatge. Si Jason fa el que ha de fer, el públic està content; si no, no ho està.
En aquell moment, jo no havia vist pel·lícules de Mario Bava ni de Dario Argento. Si les hagués vist abans, m’haurien ajudat molt. Argento era brillant creant il·lusions visuals, gairebé com trucs de màgia: sabies que allò no era real, però semblava real. Això ha canviat amb l’ús dels ordinadors, que avui permeten fer qualsevol cosa. Abans confiaves en la càmera; el que veies era el que havia passat. Avui, ja no es pot confiar tant en la imatge.
3. La música és molt important a la pel·lícula, igual que en el cinema de Dario Argento.
La música et diu com t’has de sentir en una escena: si estàs segur, tens por, estàs tens… No es tracta d’inventar una melodia, sinó de crear alguna cosa que funcioni en el subconscient. Ningú escolta conscientment la música mentre mira una pel·lícula; simplement et porta dins la història.
Per això m’agrada tant treballar amb Harry Manfredini. És un músic extraordinari i també un gran professor. Em va ensenyar molt sobre com funciona realment la música dins d’una pel·lícula.
4. Vas donar algun consell a Harry Manfredini per a la música?
El consell més habitual era simplement dir-li si alguna cosa no m’agradava o no em feia sentir el que necessitava. Però això no és tant un consell com una reacció emocional. La relació entre director i compositor ha de ser cooperativa. Un bon director respon al que crea un bon compositor, sempre amb l’objectiu final d’explicar la història. Aquesta és la clau de tot.
5. Els drets de la saga són compartits amb Victor Miller. Com veus el futur de la franquícia?
Vam anar a judici per un desacord contractual i vam perdre. Va ser una llàstima. Si la sèrie d’A24 acaba consolidant-se, m’agradaria formar-ne part d’alguna manera, però no en seria el propietari. He estat involucrat en molts projectes de Divendres 13 en el passat, però el futur de la franquícia està en mans d’altres persones.
6. Com ha canviat el cinema de terror dels anys 80 fins avui? I què penses del concepte de “terror elevat”?
Les eines han canviat molt: avui pots mostrar absolutament qualsevol cosa. Però això no fa que una història sigui bona. Els efectes especials i la tecnologia només serveixen fins a un cert punt. Les tres coses més importants d’una pel·lícula continuen sent la història, la història i la història.
Avui ja ho hem vist tot, i fins i tot dues vegades. Per això cal tornar als fonaments: explicar una història simple però atractiva. El rei lleó, per exemple, té una història molt clara i senzilla, però també profunda: parla de créixer, de responsabilitat i del lloc que ocupes al món. Aquesta és la seva força, no els efectes visuals.
7. Hi ha alguna pel·lícula de terror recent que t’hagi agradat?
It em va agradar molt durant les primeres set hores (riu). En general, crec que molts guions de terror són dolents. Quan una història és realment bona, sovint deixa de ser etiquetada com a terror i passa a ser thriller, ciència-ficció o aventura.
Pel·lícules com Terrifier no em van emocionar especialment, tot i que reconec que estan molt ben fetes pel que pretenen ser.
8. La premsa va ser molt crítica amb Divendres 13 en el seu moment. Com ho recordes?
Mai vaig esperar bones crítiques. La pel·lícula no estava feta per als crítics. Molts crítics pensen que el més important és el que escriuen, no la pel·lícula en si. Amb el temps, però, Divendres 13 va continuar tenint èxit i va acabar convertint-se en un referent del gènere, encara que mai fos considerada una “pel·lícula seriosa” en el sentit acadèmic.
9. Amb tantes seqüeles, Jason ha acabat tapant l’esperit original de la saga?
No. Jason havia de convertir-se en una icona. Quan això passa, els productors i distribuïdors saben exactament què estan venent. La coherència és clau. Divendres 13 sempre ha estat un cinema popular, directe, pensat per al gran públic, i no me’n penedeixo gens.
10. Com era el primer muntatge de la pel·lícula? Es diu que durava gairebé dues hores.
No, mai va durar dues hores. Sempre va ser difícil arribar als 90 minuts. El primer passi no tenia música ni efectes de so. Quan, un mes després, es va projectar amb la música i el so, tot va funcionar perfectament. La pel·lícula pràcticament no va canviar; només vaig haver de retallar uns 14 segons per obtenir la classificació de la MPAA.
11. La mort de Kevin Bacon es va retallar?
No ho crec. Funciona perfectament tal com està. Va ser concebuda com un truc de màgia: el focus de l’espectador està en un punt, mentre el cop mortal arriba des d’un altre costat de la pantalla. Aquesta distracció és el que fa que l’escena sigui tan efectiva.
12. Un cop muntada, quina escena et va impactar més?
Sens dubte, l’escena de Jason sortint del llac. No sabia si funcionaria perquè semblava d’una pel·lícula diferent, però la música d’en Harry la va fer extraordinària. Tot transmetia calma i seguretat… fins que arriba aquell moment. Va ser sorprenent i molt efectiva. Tot i això, inicialment pensava que la mort de Kevin Bacon seria l’escena més impactant.
0 Comentaris