Fa uns dies quan
entrevistava Jaume Balagueró (REC 4: Apocalipsi), aquest em
comentava que la saga REC necessitava agafar el trípode o simplement
oferir alguna cosa diferent, ja que repetir esquemes de cara a les
seqüeles el més possible és que no funcioni, com en tot gènere i
subgènere. És per aquest motiu que cada seqüela de la saga ha
optat per un plantejament diferent, allunyant-se cada cop més a cada
pel·lícula de l'anomenat found footage (metratge
trobat) que inaugurava estilísticament la saga. El found footage els
darrers anys va tenir el seu particular boom de pel·lícules sota
l'efecte de les Paranormal Activity, un subgènere
recuperat del passat que s'ajustava a la perfecció als temps de
crisi, ja que aquest tipus de pel·lícules acostumen a ser molt
barates i, per tant, fàcilment rendibles, a més que sembla que
agraden al públic multisala. També, com és habitual, això va
comportar la producció de pel·lícules menors -o no- destinades a
circuits cinèfils més restringits per a fans al gènere o
simplement a festivals. Una va ser Grave Encounters, un títol
que es va presentar al passat Sitges 2011 dirigida per uns italians
debutants que es feien anomenar The Vicious Brothers,
i que van signar una pel·lícula correcta, amena i carregada
d'esglais, dins de formar part d'un subgènere amb les llacunes
tècniques i artístiques, i que reconec que no m'agrada, però no
ignoro. Penso que qualsevol pel·lícula o subgènere que
aconsegueixi l'èxit comercial és motiu d'aplaudiment i respecte,
per alguna cosa deu ser.
Avui dia, el found footage viu
al límit de la caducitat, ja no es produeixen tants títols pel fet
que el factor sorpresa ja no existeix per culpa del desgast lògic de
tanta pel·lícula més o menys semblant. Renovar-se o morir, ja em
va avisar Balagueró l'altre dia, tal com comentava.
I Grave Encounters 2 ha sabut adaptar-se a la seva
condició de seqüela en els temps d'"implosió"
del found footage, plantejant una pel·lícula que parla
sobre la primera pel·lícula, és a dir, que entra al territori
de metacinema. La pel·lícula compta com un grup de fans parla
de Grave Encounters, la seva opinió sobre ella. Fins que
un dels joves, que és director de pel·lícules de terror de sèrie
B, comença a rebre uns estranys emails sobre algú que es fa
anomenar "DeathAwaits666", en què pot veure imatges
inèdites de Grave Encounters on el
protagonista, Sean Rogerson, continua viu, però continua
atrapat a l'hospital psiquiàtric Collingwood. La paranoia
començarà a aguaitar el cap fins que decideix anar amb els amics a
l'hospital on es va rodar la primera part per assegurar-se que tot el
que es va gravar és ficció. Però el que no saben és que sense
voler seran els protagonistes de Grave Encounters 2.
Per
tant, Grave Encounters 2 és una pel·lícula que
rendeix culte a la primera part i que també entra en territori
de metacine perquè explora el "com es va fer" i
fins i tot com es farà la seqüela. És curiosa, i molt diferent de
la primera part, però malgrat tenir un plantejament correcte per
tractar-se d'una seqüela i així oferir una cosa diferent de
l'espectador dins de la idea base del found footage, el
cert és que no s'acaba de funcionar. Aquesta
vegada, The Vicious Brothers deixen la direcció
i s'han dedicat a l'escriptura del guió ia la producció,
fins i tot a l'actuació com ells mateixos en un cameo. I així la
direcció passa a càrrec d'un tal John Poliquin, un jove
canadenc de vint-i-set anys que debuta al llarg després
d'un curtmetratge anomenat Inside Charlie. El problema
de Grave Encounters 2 és que es perd ella mateixa per
un muntatge confús i nerviós ple d'el·lipsis sense explicació i
que donen pas a infinitat d'incoherències. Això provoca no seguir
la pel·lícula amb linealitat i despistar-nos ocasionalment durant
el seu visionat, i més en tractar-se del tipus de pel·lícula que
és on abunden els moments prescindibles. A més he d'advertir
que Grave Encounters 2 no posseeix tants moments de
terror i ensurts com a la primera part, ni tampoc tan encertats,
però almenys intenta desmarcar-se i explicar el "per què"
de certs elements sobrenaturals de la primera part que realment
interessen, i em refereixo a una porta de color
vermell...
Grave Encounters 2 és una pel·lícula
que recomano a tothom que s'ho va passar bé amb la primera part,
però adverteixo que possiblement defraudarà a tots ells malgrat
plantejar una història encertada i que podria haver funcionat com a
seqüela que és. Però a més del que hem comentat tampoc ajuda el
seu exagerat inici de 30 minuts sense qualsevol tipus d'interès més
enllà de situar-nos amb una idea base que amb només 10 minuts era
suficient. Tampoc el seu final poc definit, que deixarà més d'un a
quadros. De totes maneres Grave Encounters 2 es deixa veure
-o almenys a partir del minut 30-, i mereix una oportunitat a tots
els que van gaudir de la primera part, només a ells.
0 Comentaris