Des d'aquell estrany
i commovedor film anomenat Arirang, Kim Ki-Duk no
ha tornat a ser el mateix. Aquesta era una pel·lícula que mostrava
d'una manera hiperrealista el pou en què es trobava tancat el
director coreà, tant personalment com creatiu. Des de
llavors, després de l'èxit d'Arirang, Kim Ki-Duk ha
ressuscitat i ha iniciat una nova etapa creativa, en què el seu
cinema ara té una fixació especial cap al drama familiar més fosc,
contundent, visceral i en alguns casos fins i tot trash, i tan
"trash" com ho va ser al seu dia la polèmica
L'illa.
Moebius va ser un d'aquells títols "trash",
possiblement la pel·lícula més polèmica del director, i que va
venir precedida per una pesada persecució per part de la censura
coreana per tapar algunes escenes que consideraven "desmesurades".
El resultat van ser unes retallades en fins a 21 escenes de la
pel·lícula, i així tan pèssim va aconseguir estrenar-se en
cinemes. Per a la resta d'habitants de la Terra, avui Moebius és un
dels títols més contundents dels darrers anys.
El seu
argument broda entre la cosa còmica i el pertorbador:
un home que arrossegat pel seu turment decideix castrar-se per expiar
el seu dolor, un dolor que ve precedit pel dolor que pateix el seu
fill després de ser castrat per la mare.
Sempre he pensat que
aquest tipus de pel·lícules contundents i amb arguments retorçats,
val la pena no desvetllar gaire el seu argument, i així faré.
Perquè Moebius, és una d'aquelles pel·lícules que potser després
de veure-la l'odies, o per contra et sorprendràs com jo i l'estimis,
però el que puc assegurar a qualsevol que s'atreveixi a veure la
pel·lícula és que no el deixarà indiferent i pensarà durant
setmanes. La pel·lícula mostra una família desestructurada en què
hi ha un pare que fica les banyes a la seva dona, també una dona
psicòtica que agredeix el seu marit, i entremig un fill en plena
adolescència que intenta sobreviure a l'escola. Tots dos, a partir
de la fatídica situació a l'inici de la pel·lícula que acaba amb
el fill castrat a mans de la seva mare, establiran una relació
basada en l'enveja a l'altre, al vici, al desig sexual desinhibit,
arribant fins i tot a la violació i l'incest, i tot això
col·lateralment comportarà el tractament d'altres temes com són la
virilitat, el sentiment de culpa i fins i tot el masoquisme. I tot
això sense que els personatges diguin una paraula punyetera, i és
que Kim ki-Duk no necessita diàlegs per expressar el
que desitja –igual com a Arirang-, també gràcies en part a
un genial elenc d'actors que només fan servir els seus gestos i
expressivitat per interpretar.
Què vol explicar la
pel·lícula? Ni molt menys Moebius és una pel·lícula difícil de
seguir, que ningú no es confongui, però el seu missatge és absurd,
o si més no està basat en alguna reflexió personal del director i
que només ell entendrà. Per a la resta, Moebius és una pel·lícula
que parla dels genitals i la família, com un penis o unes tetes
poden estar sempre enmig del dolor, tortures, agressions, menyspreus
i mentides que poden configurar la nostra vida quotidiana. Per tant,
no és estrany que per aquest motiu la pel·lícula es desenvolupi en
un escenari de família desestructurada en què res funciona, però
en què el sexe és capaç d'unir i desenvolupar tot, pel bo i pel
dolent, com les infidelitats del pare, les masturbacions constants
del fill, l'atracció sexual d'una mare pel fill, o la simple
castració a l'inici de la pel·lícula. I és que, Kim Ki-Duk,
no podia haver apostat per una millor metàfora que resumeixi els
curts 80 minuts de pel·lícula, com és el de l'ús del pare i fill
de la pedra tosca per fregar-se el peu, que segons la pel·lícula
aquesta pràctica dóna tant de plaer que es pot arribar a l'orgasme
a qui el practiqui, fins i tot esquinçant-se la pell en el procés,
lògicament. Per a Moebius, el que som és la nostra sexualitat, i la
família no és més que un grapat de genitals.
La
contundència de la pel·lícula ve reforçada per l'absència de
música i efectes de so, que ajuda a reforçar la
contundència d'escenes de violència seca que resulten
impactant. Moebius és una pel·lícula salvatge, irracional i
indigesta, i la seva força ve donada simplement per la duresa de les
imatges més que no pas per un argument original, profund i sòlid.
D'aquesta manera l'espectador anirà veient contínuament escenes
passades de rosca i que cada vegada intenten superar-se a si
mateixes, arribant a un punt en què tractar de desxifrar-les per com
arriben a ser retorçades és una tasca que fa mandra, cosa que
potser Freud em rebatria... però no és el cas. I és
que Kim Ki-Duk, com comentava a l'inici, ja no és el
mateix d'aquelles Hierro 3, El arco, i altres pel·lícules
"boniques" si se'm permet. Ara se centra en l'estrictament
visual, cosa que de vegades pot ser un perill, com és el de caure en
un argument ple d'excessos, i com tots els excessos al cinema
finalment poden propiciar sense voler la comèdia perquè poden ser
desgavellades que poden ser les imatges. De tota manera, Moebius
aconsegueix incomodar i entretenir alhora, quina incoherència! No?
Doncs sí, la pel·lícula passa volant mentre l'espectador anirà
veient com uns homes fan culte al penis a través del dolor
físic.
Genial Kim Ki-Duk. Veure ara creure.
0 Comentaris