Produïda per Nikkatsu, el director japonès Sion Sono acaba mossegant la mà del seu amo a través d'una ferotge crítica a la situació laboral a què es veu sotmesa l'actriu japonesa, moltes vegades exposada a la necessitat de vendre no només com a actriu, sinó com a dona, davant les exigències que marca la indústria. Com comentava, la productora Nikkatsu es va habituar a un tipus de produccions que malmetien la imatge de la dona a través d'un gènere de pel·lícules anomenat Pinku eiga (porno tou), molt populars al Japó entre els anys 70 i 80, i ara s'ha encarregat a Sion Sono -amb una evident carta blanca- un homenatge a aquell cinema. És clar què, a Sono, no sembla que li agradés massa aquell cinema, i ho demostra amb la seva demolidora crítica en Antiporno. No obstant això, el director de pel·lícules com Love Exposure o Tag, compleix de sobres davant la qual segurament havia de ser l'única exigència de Nikkatsu, que és introduir puntualment alguna escena de sexe, però aquestes són representades tan brutes i depriments que fins i tot fan vomitar a la jove protagonista.
Antiporno, explicada tota ella amb una singularitat que descol·loca l'espectador, tant per la seva acolorida escenografia com pels seus personatges buits de consciència crítica, que caminen moribunds com zombis davant les exigències de la indústria, no és un exercici cinematogràfic fàcil. És cinema incòmode de veure, en forma i fons, radical en intencions, però que el seu missatge no acaba sent la punyalada que busca ser. El motiu és que tot queda massa distant de l'espectador, potser per culpa del mateix Sion Sono a mostrar-se excessivament simbòlic a través de diferents situacions representades d'una manera més pròpia del teatre modern (amb tots els seus tòpics), i de diàlegs que utilitzen moltes paraules sense dir res, que a la fi acaba per provocar un allunyament a la possibilitat que l'espectador aconsegueixi extreure les idees crítiques de la pel·lícula. Antiporno és surrealista, i a més es complica a ella mateixa al desdibuixar des del minut un la continuïtat del temps, entrellaçant la realitat, el somni o malsons de la jove protagonista, i sinó que l'hi preguntin a ella mateixa, que camina perduda al llarg de la pel·lícula en la seva pròpia paranoia. Jo també em vaig perdre en molts moments, però no negaré que també hi ha altres moments cinematogràficament brillants, sobretot els que apropen el film al seu tram final.
Un símil que utilitza Sono amb relació
a la situació que viu la protagonista (una espectacular Ami
Tomite), és el de la sargantana tancada en aquesta ampolla de vidre.
Ningú, ni tan sols la protagonista, sap què fa allà dins. Es
pregunta si algun dia aconseguirà ser lliure aquesta sargantana. Una
vida tancada en una bombolla de vidre que recorda el mite de la
caverna, a totes aquelles dones incapaces de plantejar-se la
seva situació dins de la indústria de cinema japonès i,
concretament, la del pinku eiga. La protagonista, al fer-se
les preguntes, és quan s'adona que hi ha llum més enllà d'aquelles
ombres, i que coincideix amb el moment en què la seva vida
s'ensorra juntament amb els seus traumes, frustracions i
humiliacions.
No convenç Antiporno. Sembla una
pel·lícula rodada en una setmana i el guió a estones fins i tot
improvisat, i per això és inevitable destacar la interpretació
d'Ami Tomite, que és una meravella al sortir-se'n
perfectament en tota classe de situacions. També, la
fotografia de la pel·lícula és una passada. No obstant això,
insisteixo, és de les pel·lícules menors de Sion Sono i
probablement de les menys afables al públic.
0 Comentaris