Piercing és la
proposta psychosexual del Sitges 2018. Amb una trama
argumental de thriller eròtic, però tenint en la seva superfície
una costura de comèdia negra, la nova pel·lícula
de Nicolas Pesce (The eyes of my mother)
li ofereix a l'espectador un exercici domini físic i mental entre un
client i una prostituta que no són aigua clara, treballant així una
història que desafia l'espectador sobre qui està dominant a qui en
tot moment. La pel·lícula es basa en una història original
de Ryû Murakami, autor conegut entre el públic més
cinèfil per ser el responsable de Audition, l'obra que
posteriorment va ser adaptada al cinema per Takashi Miike.
La
història és molt senzilla, tant que és només una excusa per
deslligar el joc de domini sadomasoquista. Tracta sobre un home
(Christopher Abbot) que té sempre el mateix malson:
apunyala al seu nadó. Per posar-hi remei decideix acordadament
amb la seva dona (Laia Costa) que ha de matar a algú. La triada serà
una prostituta (Mia Wasikowska), a qui esperarà en una
habitació d'hotel amb un pica-gels. Òbviament, i amb
el catetisme de l'home per bandera, l'assassinat no surt
com hauria.
La pel·lícula és una història de caçador
caçat que ha resultat ser decebedor. Pesce treballa una
història que avança cegament a cap lloc i només el personatge de
la prostituta, que és d'una ambigüitat desconcertant, dóna joc a
una història que sembla més aviat un esbós del que hauria d'haver
estat. Píercing és un desastre com a pel·lícula, no sap com
complicar la seva trama cap a alguna cosa amb sentit, i acaba sent un
producte tan buit en idees que els seus curts 82 minuts demostren que
estan estirats fins al límit.
Però tot i la proposta fallida
de Nicolas Pesce, Piercing per a res avorreix. De
fet, jo m'ho he passat pipa a força de conèixer aquesta ambigüitat
de la prostituta, mai sabent per on podrà sortir amb les seves
excentricitats agressives, afectuoses, o de tensió
eròtica. Mia Wasikowska està tremenda en el seu
paper de caçadora, però d'una caçadora que pateix en el personal,
que demana ajuda en silenci a causa de problemes amb el fatxenda amb
qui tracta i de la seva desesperació per ser acceptada com a persona
normal, necessitada d'estímuls afectius i fins i tot romàntics. De
fet, ella no surt amb amigues, no surt de festa, i només gasta els
seus diners en decorar la seva llar. El seu personatge és un poema i
la veritat és que se li agafa molt afecte.
El que salva
mínimament a Píercing és que és molt senzill el que ens vol
explicar. Tot just 3-4 personatges, tenint només dos el pes de la
pel·lícula, espais tancats, una posada en escena molt acurada, una
mica d'humor i una banda sonora retro estupenda, Piercing és
molt fàcil de veure, enganxa per treballar una idea simple però
ganxo , i encara que no es dirigeixi a res, la tensió
eròtica, barrejada amb el dolor físic, acaba atrapant l'espectador.
Per cert, hi ha violència i sang, fins i tot malsons monstruosos que
signaria Edogawa Rampo, però Piercing no és una
pel·lícula de terror, i ni tan sols té el desvergonyiment i
crueltat de Audition.
En fi, que Piercing és
una pel·lícula de caçador caçat que juga constantment a la
distracció, però que la major despistada és ella mateixa, ja que
la seva història no conclou. Em quedo amb ganes de saber què hagués
passat si Nicolas Pesce s'hagués escabellat
apoderant-se del relat original tal com va
fer Miike en Audition. Però bé, malgrat la seva
falta de concessió i a ser una pel·lícula fallida,
el psychothriller sexual que és Piercing enganxa,
incomoda i fins i tot estimula.
0 Comentaris