La doctrina Parot va servir perquè les
reduccions de penes per bon comportament de presidiaris s'apliquessin
al màxim legal del país -sent a l'estat espanyol de 30 anys-,
i no sobre la condemna total d'un pres. Això va fer que, el 2006,
moment quan es va aplicar la doctrina Parot, alguns terroristes i
violadors sortissin de la presó, generant així una considerable
alarma social i potser un escàs debat sobre el paper que han de
prendre les institucions i la societat en la
reinserció dels presos.
El cineasta català
Joan Frank Charansonnet torna a posar d'actualitat la
doctrina Parot per escriure i dirigir una pel·lícula titulada
Doctrina: el pecat original i la reinserció, plantejant una història
sobre un assassí en sèrie que després de més de vint anys
empresonat ha arribat el seu moment de sortir al carrer. Abans de
sortir es reuneix amb un periodista per explicar-li el seu passat, i
després, anirà a buscar la seva mare a un poble de la Costa Brava,
on no serà molt ben rebut pels veïns.
La pel·lícula busca
generar un debat sobre què significa la reinserció, el paper que
juguen les presons, els estigmes, i la doble moral de la societat.
Tot és narrat amb un guió sense excessives complicacions, però sí
molt efectiu a l'hora de posar sobre la taula les seves idees,
convidant l'espectador a la reflexió contínua a través d'un
discurs narratiu molt agraït, que és amb diversos moments
d'especial xoc emocional tant per la crueltat d'algunes imatges com
també pel dramatisme d'altres. En tot cas la pel·lícula mai no vol
posicionar-se sobre la doctrina Parot sinó més aviat
prefereix donar peu al debat de la mà de l'experiència del mateix
assassí, anomenat Víctor Ribes, a través d'una doble
interpretació, tant de jove (interpretat per un
trasbalsat Efren Casas) com actualment (un brillant
Jordi Reverte, que està de Gaudí). Amb ells dos, l'espectador
pot conèixer la transició d'una persona que és pur mal i
irracionalitat cap a algú bondadós que arriba a assumir l'estat de
culpabilitat, i després sobre les dificultats que té acceptar la
societat pel rebuig de la gent cap a la seva persona.
Curiosament,
aquesta evolució en positiu de Víctor Ribes l'aconsegueix gràcies
a algú que pertany la raça més rebutjada de la societat
d'avui, els gitanos. A més, la pel·lícula es mostra molt crítica
amb la societat rural, per la seva doble moral quant a l'excés
d'hermetisme respecte al forà, arribant de vegades al racisme i fins
i tot a la discriminació per sexe. Tot plegat fa que Doctrina sigui
una pel·lícula que posa en dubte la línia que separa els bons dels
dolents, i fa aflorar aquests grisos que moltes vegades com a
societat preferim fer cas omís.
Per si no n'hi hagués prou,
Joan Frank Charansonnet també s'encarrega de la
fotografia -i fins i tot es guarda un paper com a gitano-. I de la
mateixa manera que en altres treballs del director, la fluïdesa
narrativa de les imatges és àgil i les seves 2 h de
metratge passen volant, bàsicament perquè aconsegueix que allò que
ens explica interessi a l'espectador. Doctrina toca un tema sensible
i que ens afecta a tots, però a més ho mostra tot de manera molt
visual, a través d'imatges molt potents de violència i sexe, o molt
emotives, com el clímax final, que és completament esglaiador. Però
és que a més hi ha una posada en escena digna de postal que es
localitza en gran part a Port de la Selva a les ruïnes del
castell de Verdera, o una altra més oposada com és a l'interior de
la presó, que totes en conjunt aporten dinamisme i un contrasta
entre bellesa i horror que és una clara metàfora de la
transformació de Víctor Ribes.
No obstant això, hi ha
decisions que pren el director que posem en dubte, com algunes
escenes suprimibles que no aporten res (per exemple l'escena del
rotllet entre reporter i la càmera), o tot el que relaciona amb
el proper orient, que personalment em despista de la trama principal.
Són detalls sols, però que sumen a un excés de metratge que
podria haver estat una mica més lleuger.
Amb el que és bo, i
amb les decisions que generen dubtes, al final Doctrina és una
pel·lícula que compleix la seva comesa. Té imatges molt potents, i
que arriba on vol, que és reobrir un debat aparcat des de fa anys
que polaritza la gent sobre el significat real de la reinserció, el
paper que han de prendre les presons en aquest procés, i com està
la societat disposada a col·laborar-hi. Amb Doctrina les nostres
vergonyes són destapades i parlen de com som. No us la perdeu.
0 Comentaris