[Crítica] LUCKY - Natasha Kermani, 2020

 

-DIRECCIÓ: Natasha Kermani

-GUIÓ: Brea Grant

-ANY: 2020

-DURACIÓ: 81 min.

-PAÍS: Estats Units

-REPARTIMENT: Brea Grant, Kristina Klebe, Chase Williamson, Dhruv Uday Singh, Kausar Mohammed, Leith M. Burke

-PRODUCCIÓ: Epic Pictures

Els patrons de la violència masclista es distingeixen millor depenent del sexe a què es pertany. Un home mai no serà capaç d'entendre amb exactitud la violència a què es veu exposada una dona diàriament, i sigui des del tòpic més visible de la violència física fins als micromasclismes més socialment integrats al nostre dia a dia. És una lluita diària, i que Lucky, dirigida per Natasha Kermani partint d'un guió de Brea Grant, s'encarrega de traslladar metafòricament al cinema a través del slasher.

La història segueix May, una escriptora d'èxit que escriu sobre consells empresarials, motivació i emprenedoria femenina. Cada nit un desconegut emmascarat intenta entrar a casa per assassinar-la, però la May decideix plantar cara i l'assassina. Però un cop mort el cos desapareix, i torna a aparèixer l'endemà amb el mateix objectiu, i així successivament van passant els dies sense que l'assassí arribi a morir mai, malgrat les ferides horribles. Per la seva banda, el marit de May (Dhruv Uday Singh), d'origen àrab per cert, no es mostra alterat amb els fets i li dóna una certa normalitat a la situació.

La pel·lícula reprodueix alguns dels patrons de la violència masclista a través del slasher, cercant així una metàfora que considerem massa evident. La seva execució és redundant, sempre la mateixa situació de l'assassí emmascarat que ataca, mor, i l'endemà torna. Tot fins a arribar a un desenllaç que aparta tota aquesta redundància per fer més reveladora la metàfora de Lucky. Aquest final, cinematogràficament parlant, és més ambiciós que tot el que hem vist anteriorment, amb un treball més elaborat en fotografia i realització, desmarcant-se així de la simplicitat narrativa pròpia d'un telefilm que té la pel·lícula durant massa estona.

Brea Grant, a més d'escriure el guió, també protagonitza Lucky. Porta tot el pes de la pel·lícula, i tot i això se la veu còmoda en una feina que li exigeix ​​dramatisme i físic. I és que el guió demana al seu personatge no caure en els tòpics de les dones cridaneres, per així deixar de banda l'habitual victimització i posterior empoderament femení per passar a ser, simplement, una dona que defensa el que és seu, que reivindica i protegeix patrimoni. Cal deixar clar que el seu personatge no és el típic final girl.

Lucky és una metàfora que dissecciona els mecanismes de la violència masclista a través del slasher. Una dona podrà entendre i gaudir més de la pel·lícula que un home, però els homes segur que aprendrem alguna cosa. Cinematogràficament, el seu desenvolupament és simple i fins i tot proper al telefilm, excessivament redundant en fórmula i estancat durant massa temps a la part central de la pel·lícula. Tot i això, per estrany que pugui semblar, Lucky no es fa avorrida en cap moment, i el seu final, encara que previsible, empra més ambició i estil. Lucky és una pel·lícula correcta amb una metàfora interessant a través del slasher. Llàstima que tot es vegi massa correcte.