Entrevista a Toshio Maeda, un dels creadors del hentai

Toshio Maeda rebent un reconeixement a la seva obra

Un dels convidats de luxe del XXII Saló del Manga de Barcelona va ser sens dubte Toshio Maeda (Osaka, Japó. 1953). El motiu de la seva visita va ser principalment per presentar el manga Urotsukidoji, que l'editorial Yowu Entertainment ha editat per primera vegada a Espanya coincidint amb el seu 40 aniversari.

Davant d'aquest convidat, La Zona Morta va buscar la manera d'aconseguir entrevistar-lo, i ho vam aconseguir. No va ser tasca fàcil, ja que Maeda no sol fer entrevistes i les que concedeix acostumen a ser només als grans mitjans, i això ens omple d'orgull. Va ser tot un plaer i honor, i ja no només perquè es tracta d'un dels mangakas més importants i interessants que existeixen, sinó perquè Maeda és algú molt proper als seus fans i això permet crear una sintonia entre públic i autor que sincerament poques vegades havia notat amb algú del seu calibre. L'entrevista va donar de si el que el temps va permetre, però va ser suficient per entaular una conversa en la qual van aparèixer temes bàsics, com les influències que va tenir l'autor amb la seva obra, el paper que juguen les dones en ella, gènere hentai i les seves peculiaritats, així com l'ofici de mangaka. Espero que us interessi:

Portada del 1r volum de l'obra Urotsukidoji, editada per Yowu Entertainment

-¿Urotsukidóji neix com un particular homenatge a pintor Katsushika Hokusai, o com una expressió artística alternativa a la forta censura japonesa a la pornografia?

Doncs més aviat la segona opció, com una expressió artística. Quan vaig fer l'obra de Urotsukidoji no sabia res d'aquelles pintures de Katsushika Hokusai on es veien tentacles de pops tocant a dones ("The Dream of the Fisherman 's Wife"). Quan vaig començar a dibuixar la manga Urotsukidoji no volia mostrar tentacles, sinó més aviat com a unes plantes estranyes, com unes extensions orgàniques. Després la gent em va dir que aquestes extensions s'assemblaven molt als de Katsushika Hokusai, i va ser llavors quan vaig decidir dibuixar-més semblants als d'un pop, res més.


-No sé si saps que Urotsukidoji va canviar la vida de molts espanyols quan es va editar en vídeo l'animi als anys noranta. Mai abans s'havien vist dimonis violant dones amb els seus tentacles d'una manera explícita. ¿Al Japó va passar una cosa semblant? ¿Com es va viure l'estrena del manga Urotsukidoji al Japó?

Si, al Japó també hi va haver un gran impacte, perquè igual que a Espanya allà tampoc existia cap obra d'aquest tipus. A més en aquella època les obres de manga per a adults no tenien molt bona acollida pel públic, no venien gaire, però tot i això la meva obra va aconseguir vendre 2 milions i mig d'exemplars. Cal considerar Urotsukidoji com la primera obra per a adults que es va vendre bé.


-La censura moltes vegades ve acompanyada de publicitat. ¿Per a un creador (artista) és positiu?

És veritat que no és bo prendre llibertat d'expressió dels autors, però tampoc és del tot negatiu des del punt de vista comercial. Amb la censura, els dibuixants hem de pensar molt més i ser més creatius per buscar altres vies i evitar-la, i precisament així és com van aparèixer els tentacles de Urotsukidoji. Potser va ser gràcies a la censura que el meu manga es va vendre tant. La censura té el seu costat positiu i el seu costat negatiu a la vegada.

-El hentai sol mostrar a la dona com a ésser submís, feble, i constantment objecte de desig sexual dels homes. En la teva obra Urotsukidoji potser hi ha tendència a mostrar dones més fortes del que és habitual en el gènere. ¿Quan dibuixar Urotsukidoji tenies al cap mostrar un perfil de dona diferent del que és habitual en el hentai?

En la meva obra també sembla que les dones són més febles que els homes, però en realitat són les dones les que controlen els homes, i als al final les que guanyen en la vida són elles. Cal tenir present que en la societat japonesa d'avui la dona és molt fort, cosa que no passava quan era jove i vaig dibuixar el manga. En aquesta època els homes semblàvem més forts que les dones, també guanyàvem més diners que elles, i això ara és completament diferent. Quan vaig dibuixar el manga ja vaig mostrar a una dona forta.


-La gran majoria d'obres hentai van dirigides al públic masculí. Creus que la societat japonesa és sexualment reprimida i necessita trobar en aquest gènere seves fantasies sexuals?

Si, però més que reprimits, que ho són, és gent decebuda amb la vida. Ja no són valents, han perdut el seu valor, i per exemple quan li diuen a una noia "anem a prendre alguna cosa" i ella respon que "no", llavors ell no tornarà a dir el mateix a aquesta noia perquè ha quedat molt ferit. Abans els homes teníem més paciència i el seguíem intentant, i crec que els joves d'avui no tenen aquesta paciència i valor. Llavors, en la meva obra intento mostrar als homes moralment forts perquè el lector es fixi en aquest model de virilitat. Jo espero que els homes s'ho passin bé llegint la meva obra amb personatges masculins més forts que els de la realitat. Però com he dit abans, a la fi guanyen sempre les dones en la meva obra (rialles), com també passa sempre en la realitat.


-Hi ha detalls en algunes obres hentai en què noies, moltes vegades amb aparença completament infantil, se les veu plorant en les seves escenes de sexe. Creus que hi ha alguna cosa fosca darrere d'algunes obres hentai? Potser apologia a la pedofília i la violació?

Jo personalment estic molt en contra d'aquestes obres on surten nenes petites violades, el detesto. Dins el gènere hi ha obres en què apareixen nenes petites violades i crec que no hi hauria d'haver dibuixants que il·lustrin aquestes escenes. Al hentai només s'haurien de dibuixar escenes eròtiques amb adults, o aparentment adults, a més d'enfocar les seves històries al públic adult i mai per als menors de divuit anys. Llavors, jo distingeixo aquesta diferència, i només faig obres per als adults. La meva postura és clarament en contra d'aquestes escenes i obres, i no entenc per què aquests autors recreen escenes eròtiques amb les menors d'edat, de la mateixa manera com tampoc entenc que hi hagi editorials que es dediquen a editar mangas d'aquest estil. I potser pot semblar estrany que l'autor d'Urotsukidoji digui una opinió així, però aquesta és la meva opinió.

-I no és contradictori quan en aquestes obres se censuren coses tan naturals com uns genitals i en canvi es permet la pedofília?

Tens raó, és estrany, però jo només demano més censura per a aquest tipus d'escenes que involucren a menors. Hi ha artistes que donen suport a la llibertat d'expressió absoluta i demanen també dibuixar manga d'aquest tipus, com si fos el més normal del món. Insisteixo que estic molt en contra d'això i cal censurar aquests mangakas, perquè poden fer mal a la gent.


-Si no tinc mal entès al Japó tens una escola per a futurs dibuixants de manga. Com són les condicions de treball dels dibuixants japonesos? Són molt pitjors ara que fa uns anys?

Els mangakas d'abans eren més treballadors. Cada any tenien més valentia i capacitat de treball. Jo mateix feia 200 pàgines al mes, i fins i tot hi havia altres autors que arribaven a encara més quantitat de pàgines. Les condicions de treball són molt dures, i jo només puc demanar al públic que comprin les obres i no fomentin la pirateria, perquè hem de contribuir a la vida dels creadors.


-La seva tècnica i estil, tan cuidat fins al mínim detall, potser s'ha perdut en les noves generacions. Vostè fa més de 40 anys que dibuixa, expliqui el mètode de treball que ha emprat en tots aquests anys.

Quan em vaig iniciar professionalment al manga dibuixant unes 200 pàgines al mes, tal com et comentava, i era una autèntica bogeria, però és que hi havia altres autors que arribaven fins i tot a fer 300. Els dibuixants d'avui volen tenir més temps per dedicar-lo a les seves tasques privades i com a molt fan unes 100 al mes. De fet, conec un mangaka que es va tornar completament boig per les pressions que patia dels editors, i un dia es va despullar i va sortir al carrer amb un ganivet de grans dimensions a espantar la gent. Jo treballava 20 hores al dia i tenia els editors darrere controlant. Alguns dies amb prou feines arribava a dormir uns 30 minuts! No era una cosa normal ni saludable, però aquest ritme de vida l'he portat des dels 20 als 38, i no em penedeixo. De totes maneres quan vaig arribar als trenta-vuit anys vaig dir "prou", i el meu ritme de treball ho vaig voler relaxar. Ser mangaka al Japó és el treball més dur del món.


-Vostè pertany a una generació de mangakas que el procés creatiu anava lligat a el "paper i llapis". Què pensa del digital? Pot millorar el resultat d'una obra?

Jo recomano dibuixar a mà. Es pot accelerar el procés creatiu d'una obra amb un ordinador, però no ho recomano. Per a mi, s'aprèn molt més dibuixant a mà i això per als joves és molt millor per a polir el seu estil. A més, amb les tècniques avançades els humans perdem la memòria i el talent, i posaré un exemple d'això: amb l'agenda del smartphone ja ni tan sols me'n recordo del número de telèfon de la meva dona (rialles).

¡Arigatou Sensei!